Tot en la vida són qüestions de prioritats. Cada persona d'este gran món creu tindre o actua en base a uns principis més o menys clars. Tothom pensa que té definit allò que vol en la vida, les idees fonamentals a través de les quals elegirà uns o altres camins. És fàcil, per altra banda, que ni tan sols en siga conscient ( no tot el món gasta tant de temps com jo en assumptes tan banals xD), però el que és segur és que hi són, latents, més o menys visibles.
El problema vindrà, com sempre, de la mà de l'elecció.

Què queda abans en la nostra llista de coses principals? Aquest dilema, difícilment resoluble, es presenta en pràcticament tots els aspectes de la nostra vida. No creieu que sols toca temes abstractes i difícilment tangibles. Poseu-se a pensar si no. Què queda abans, els amics o la felicitat pròpia?

Se'n podrien formular milers de preguntes d'aquest tipus. Des de diferents paràmetres,perspectives. Històries que superen en grandesa a altres. El conflicte, siga quina siga la magnitud, existeix.
I tots ens trobem davant de situacions en les quals cal decidir. L'elecció probablement no serà fàcil. Llavors caldrà repassar de nou allò en que creiem, i sospesar per damunt de què o de qui caldrà passar per portar a terme els nostres desitjos.

Enllaços a aquest missatge |

De nou he deixat passar massa temps entre entrada i entrada. Aclarisc aquesta vegada que ha estat per treball, matèries vàries que m'han xuplat la vida i que no m'han donat temps per a la inspiració.
Però alguna que altra idea ja m'ha passat pel cap.



Fa temps, en l'estrena de la nova entrega de la saga Crepúsculo, vaig començar a plantejar-me un xicotet article que no va prendre mai forma.
Aquell dimecres ( crec recordar correctament el dia) vaig ser dominada per la part obscura del meu ser: un residu adolescent que va anar dominant cada racó del meu cremat cervellet. Aquell dia, en la projecció de Luna Nueva, vaig deixar de ser Andrea, l'estudiant de Ciències polítiques amb mentalitat crítica per a recuperar la xiqueta de 16 anys que s'emociona amb paraules nyonyes i un tors nu ben format. No és difícil sucumbir als amors dramàtics i eterns quan una guarda encara en algun racó del cor una pàgina sentimentalista. Discursos que, per altra banda, careixen d'estructures coherents i que si no fóra per actors tan guapos i alguna que altra frase en el moment adequat, caurien pel seu propi pes.
Aquestos són comentaris ja fermentats que no pareixen propis d'aquella persona que seia entusiasta entre els espectadors. La que, a l'igual que la resta de la sala ( majoritàriament femenina) s'exaltava al mínim gest dels protagonistes.
Certament, em va agradar la pel·lícula. Molt. Al cap i a la fi, a ningú no li ve bé un poc de ficció per fer fugir les preocupacions pròpies.
Eixia ben contenta, comentant quines parts de la trama ens havia agradat més quan un comentari d'una amiga meua em va posar en alerta.
- Jo també m'he sentit així! - I aleshores torne a ser jo, i em plantege per fi el perill que, en aquesta societat de hui en dia, suposa la identificació del roll de Bella ( la protagonista ).
I sense ànims de destroçar-vos el film a aquells que encara no heu tingut l'oportunitat de veure'l, m'agradaria comentar a trets generals la trama perquè s'entenga a que em referisc.
Quan la protagonista és abandonada per la seua parella ( per raons que no són importants assenyalar) perd completament el romb, fins arribar al punt d'intentar suicidar-se sols per sentir la veu d'ell. A més, són freqüents les frases en que, d'una manera o d'altra, afirma que mai podrà recuperar-se, que una part d'ella ha mort per sempre.
M'imagine ara una multitut de criatures en plena edat del pavo identificant aquests mots com a propis. " Clar, clar, jo també m'he sentit així" - Dirà una personalitat encara a mig desenvolupar, que legitimarà el dolor d'un amor que ha de ser, per naturalesa pròpia, dramàtic.
" Aquell que t'estima et farà sofrir" no és una dita que haja de posar-se de moda. La idea de sacrifici impregna una visió de l'estima irreal i impossible d'aconseguir, que redunda en l'anul·lació com a persona.
Si ja es parla de mitges taronges, de que sols tenim un gran amor, de "no som res sense aquesta o altra persona" no estem expressant el nostre romanticisme, sols reforçant la destrucció de l'individu.
La seqüela de l'exitosa "Crepúsculo" ens ofereix l'amor ideal, el que tot el món desitja viure. Oblida no obstant, la noció de felicitat personal, que no s'aconsegueix del·legant tota la nostra atenció en "l'elegit".

Enllaços a aquest missatge |

Ahir va ser un dia d'eixos que romandràn durant molt de temps en la memòria. Una perla en la rutina diària que suposa una vida.
I tot, de pura casualitat.
La major part dels meus amics és molt melómana. Jo no ho sóc tant. No perquè no m'agrade, més bé perquè no l'escolte. Això explica la meua ignorància pel que fa a estos temes.
No obstant això no renuncie mai a una oportunitat de gaudir de bona música. Així, quan els meus pares em van proposar d'anar a veure a Manel vaig pensar "per què no?". Per suposat, no tenia referències, llevat d'algun comentari mig oblidat sobre la seua existència.
Sí, el grup estava bé, en vaig sentir un parell de cançons abans del concert. M'agradava la melodia, encara que no vaig prestar massa atenció.
En realitat, el que ocupava la meua ment era voler entretindre a les visites.
Aquest grup, sorgit del no-res, no podria haver donat una impressió millor. Si les seues cançons ja eren cridaneres, tan dolces, el concert va ser una obra d'art. Es menjaren l'escenari davant d'un públic vertaderament entusiasmat.
Cada cançó motivava en primer lloc alguna paraula del cantant, que introduïa amb gràcia el que vindria a continuació.
Va ser simplement genial. I el públic així ho va demostrar. L'aplaudiment constant i el desig que no s'acabara mai.... Podrien haver-nos tingut allí tot el temps que volgueren, estàvem encantats.

Feia temps que no gaudia tant d'un concert.

Enllaços a aquest missatge |

Una copa de vi que respatlla el meu pensament. Una idea que s'escapa. I el constant sentiment de pèrdua baix una mirada estranya.
Tot pareix giravoltar en aquest vida nostra. Tan desorientant... tan desorientada. I entre mil i una paraules he triat aquella que més perduda es troba entre els caixons de la meua habitació: esperança. Perquè cal creure que es pot avançar, encara que l'evidència siga llunyana.

Enllaços a aquest missatge |

Light Magic, de "Sortvind". www.deviantart.com

M'encisa aquesta imatge. Un esglai de colors, una ilusió que permaneix entre els més vius sentits. I m'envaeix la sensació de moviment, que l'instant captat lluita per desfer-se de la meua opressiva observància.

No hi ha res que escape al pes del temps.
I per això són tan precioses les escenes furtades del moment més immediat. Perquè sabem de la seua curta durada, de la fragilitat de les seues vores.

Enllaços a aquest missatge |

És estrany el meu present. Què incòmode aquest passat, incert el meu futur.

Enllaços a aquest missatge |

Fa tant de temps que no escric que se m'han enquistat les paraules. S'han acumulat tants pensaments, han volat tantes històries... que ja no sé seguir-li el fil a la meua vida, ni ordenar les gotes de pluja que han caigut durant els últims dies.
I fins i tot així, tinc la sensació d'estar de nou sobre les mateixes línies. Com si la vida no fóra una successió de moments, sols un roda que circula en direcció contrària. Un déjà vu constant que deslluix la lluentor dels mots que semblaven nous.
Potser és cert això que diuen, que l'escriptor està condemnat a reescriure sempre la mateixa història. La seua.

Enllaços a aquest missatge |

Desdibuixem l'esbós de vells destins. Pintem amb les mans, amb els llavis, un nou sender. Allà on creixen en fruiters esperances, allà on destil·len primavera els teus ulls.

Enllaços a aquest missatge |

La vida és una comèdia. Una comèdia absurda, un cúmul d'estupidesa on les interaccions humanes no són més que la guinda del pastís. La vida és un pastís de merenga llançat a la cara, o una pell de platan amb la que hem tropessat i caigut. Fins ara, sols podia figurar el dramatisme que desprén l'escena: la humiliació, la derrota, la vergonya. Tots ells sentiments desagradables que converteixen la nostra comèdia en un drama, si no una tragèdia.
Hui perquè sí, perquè l'absurd del transcurs del temps ho permet, he estat capaç de reconfigurar la imatge de les hores viscudes. I sols queda riure's, amb força, amb ganes, mentre s'encenen les galtes pel bac.
El desconcert dels comportaments socials hui només són causa del gran somriure ( que esdevindrà rialla) que s'endevina en la comisura dels meus llavis. Un somriure burleta, irònic, com el del final de la pel·lícula.
Riurem, riurem a gust de l'absurditat de la comèdia, perquè una volta més les "desgràcies" deixen de semblar derrotes.

Enllaços a aquest missatge |

Com seguir endavant si no sé encara per què no he de mirar més enrere?
-
El pitjor d'esta derrota és ser incapaç d'entendre-la.

Enllaços a aquest missatge |