0

Nou blog

Posted by Andrea Kruithof on 19:41
Renovar-se o morir!

A aquest blog li calia un canvi d'imatge, potser també estilística. M'he passat a una adreça nova: indretsindomits.wordpress.com



Enllaços a aquest missatge |
1

Els encreuats són cosa de dos

Posted by Andrea Kruithof on 21:43 in

Tristesa que és com la pluja en aquest país: intermitent. D'intensitat variable, però latent, va calant l'ànima... gota a gota.

I mentre pense i l'aigua s'apodera de mica en mica del meu cos, sense que puga prestar-li una excessiva atenció, se'm creua als ulls una imatge (al meu entendre) desoladora.

Holanda és sens dubte el país amb rodes. No és difícil creuar-se amb bicicletes, de tot tipus i tamany. De radiants moltes, però de velletes a punt de desfer-se en miques també n'hi ha. I de tant en tant, és possible trobar-se amb bicicletes de parella.
Però el de hui era diferent. Un tàndem conduït per una sola persona. Quina definició més perfecta del buit, què il·lustradora visió de la solitud. Jo, que sempre havia volgut dur la meua pròpia bicicleta, havia aconseguit fer espai per a dos. Convertir la vida en un tàndem, assolir la seua gracilitat i que, de sobte, et quede el seient de davant ben buit. La mancança de companyia que ara et fa doblar els esforços per pedalar.




Enllaços a aquest missatge |
0

Bona nit dolç

Posted by Andrea Kruithof on 23:12 in ,
Bona nit, dolç. Tant de bo, aquesta nit, dormires amb mi.
M'aferraria a les teues espatlles, en una abraçada densa, forta.
Faria aquest somriure inconscient ( de somni profund) que tant t'agrada.
I em despertaria, i et repassaria a besos l'esquena,
per tornar-me a dormir ràpidament.
I et despertaria, donant-te un mosset i ara l'altre.
Després un va, que ja toca.
Però remugaries, i cediria dòcil a les teues pregàries. Ens quedaríem abraçats una estona.

Perquè res supera la calfor dels nostres cossos en contacte.

Enllaços a aquest missatge |
0

I qui s'enrecorda de Síria?

Posted by Andrea Kruithof on 11:51 in ,



A penes fa uns mesos, la intervenció en Líbia va generar un grandíssim debat social. Diferents pols de pensament, sobretot dins l'esquerra moderna, exposaven les seues raons per justificar o rebutjar un atac/intromissió/operació de salvament. Jo em situava clarament, tot i que amb suspicàcies, amb aquells que es declaraven a favor d'algun tipus d'ajuda als milers de víctimes que podíem llegir contínuament en els diaris.

Evidentment, hi havia interessos al darrere que no es podien amagar, per molta "crisi humanitària" que es manifestara. Però fins i tot així, una massacre de tals magnituds no era permissible. Si alguna cosa ha establert bé com a principi la legalitat internacional és " el deure de protegir" [la seua població] de cada Estat sobirà. No podem permetre una nova Ruanda en les nostres consciències.

Aleshores, mentre la comunitat mundial es debatia encara sobre ètica i sobirania, sobre interessos ocults i despòtics, començaren els bombardejos. Sarkozy, en primera línia. No va ser necessari esperar molt a l'acció contundent d'EEUU.

Mentre la verborrea política seguia explotant els discurs humanitari, els dirigents de les potències mundials declaraven la guerra al que, de sobte, s'havia convertit en l'enemic mundial número 1 ( tenint en compte l'ínfima amenaça que suposa Bin Laden baix el mar ): Gadafi.

Ara, en altre punt rebotat de l'Orient Mitjà, Bashar al Asad massacra la població síria davant el silenci d'aquells que es plenaven la boca amb paraules de pau i llibertat. Tampoc se'n fa excessiu ressó en els mitjans, ni en les preocupacions dels ciutadans occidentals. Potser que, preocupats en la pròpia indignació , ens col·lapse ja el patiment dels altres.

La queixa, "la ja tan explotada indignació" cala foc a aquest món tan farcit d'injustícies. Les exigències de retribució equitativa, de condemna a tirans i especuladors ( tan lligats de la mà ) no han tingut més oient que la violència. I mentre nosaltres ens queixem, ells moren.



Enllaços a aquest missatge |
0

Mafalda

Posted by Andrea Kruithof on 17:29 in



Enllaços a aquest missatge |
1

.

Posted by Andrea Kruithof on 13:31
És curiós adonar-se'n que aquest llampeig d'alegria elèctrica que sents de tan en tant no és en absolut casual. Que se t'ha tornat freqüent. Que les felicitats se t'amontonen rutinàriament, baix el coixí, dins el calaix... I que, a poc a poc, han anat omplint de llum els racons més inhòspits de la teua vida. Una primavera existencial, que s'ha rostit amb gana, però sense pressa, aquelles tristeses que amb major o menor intensitat omplien uns ulls blaus revestits massa freqüentment de gris.

I tant, que oscil·les encara! No sempre estàs bé, ni t'agrada quan s'ennuvola i no plou. I tant que la tristesa i el cansament de vegades es confonen. Però mentre la sensibilitat va fonent-se en corbes més suaus, i les transicions esdevenen cada vegada menys freqüents, el somriure es converteix en ritual necessari i convençut, un tic d'aquesta actitud innovadora, fresca.

Tant fa, si no te'n correspon tot el mèrit. I què si és el teu un somriure mimètic, una felicitat en un espill! Les càrregues sempre fóren més feixugues en solitari.

Somrius, sí, mentre aprens a estimar els semàfors en roig. Mentre et perds en converses que es confonen amb besos, o besos que deriven en converses. Somrius entre besos, i més besos, i somriures. Perquè la vida ja no és sinó el diàleg hedonista entre tots dos.



T'estime.

Enllaços a aquest missatge |
1

La rutina amable

Posted by Andrea Kruithof on 12:11 in ,
Hi ha matins en què, senzillament, et sents bé. Com si tot anara ben rodat. Et lleves ben matí, tu sola, amb el despertador intern que et renaix quan el fred hivernal va evaporant-se. El fet d'evitar l'estrident soroll de l'alarma que tant t'irrita fa que el dia faça les seues primeres passes amb bon peu. Alces la persiana, i contemples deleitada el cel magnífic amb què treballaràs hui. Però encara és, pot ser, massa prompte per iniciar la rutina diària, així que et decideixes a agafar un llibre, aquell que has anat descudiant durant possiblement massa temps. Aquesta costum oblidada per tendències "pantallils" senta tan bé! Devores les pàgines amb fam literària, amb l'avidesa d'aquella que ha deixar agafar pols a la dèria pels llibres.

Decideixes, després d'un temps que t'has negat a determinar, que ja comença a ser hora de dutxar-se. I et vesteixes, ben curteta, ensenyant-li la teua pell (excessivament) blanca al Sol. No hi penses renunciar, a les faldilles curtes, tot i que ets ben conscient de la probabilitat de gelar-te. Que possiblement segueixes sent massa optimista quant a temperatures.

El periòdic. I un té, mentre dictamines que aniràs a la biblioteca, que toca aprofitar el temps. Però t'ho prens amb calma, mentre repasses algunes pàgines a l'atzar i assaboreixes el líquid marronós que hi ha a la teua tassa.

I Agafes la bici. Efectivament, la pell s'aborrona en calcular fàcticament la tempertura ambient. Però t'agrada la frescor de la primavera, aquest pas intermig cap a l'estiu. Et venen coses banals a la ment mentre vas fent via al seu encontre. Un bes intercalat entre dues paraules de política que amenitzen el vostre desdejuni. I li'n seguiran més, també àvids, urgents. Sempre urgents.

Arribes al teu destí final, la biblioteca, avances la feina que tenies en ment. Molt més fluïdament que de costum. Tot resulta massa fàcil en aquest dia assoleiat.

És bon moment per fer-se social a la gespa de Filosofia. Xarrades despreocupades, fàcils. Xarrades de dues amigues que es necessiten i s'esgoten a paraules. Fins que toca tornar a la rutina.



Hi ha dies en què la rutina esdevé amable. Hi ha dies en què, simplement, el món somriu. I tu li tornes el gest gràcilment, perquè la teua rutina esdevé, també, somriure.

Enllaços a aquest missatge |
1

Qué és la vida?

Posted by Andrea Kruithof on 17:05 in
Què és la vida?

Una pregunta tan existencial, tan anodina, tant de café i rutina. Ho recorde mentre m'escoltes plorar i tu em transmets la tristesa sense paraules. La vida, pocs conceptes han esdevingut tan ambiciosos en els nostres llavis, l'abstracció que tot ho absorbeix. Açò és vida, hem dit tantes voltes davant la més beneplàcita de les circumstàncies. Davant del goig i la dolça sensació de calidesa als cossos. Ens havíem proclamat els definidors hedonistes de la més extensa de les paraules.
I ara tu, de repent, precises amb un colp sec l'arbitrarietat de les nostres respostes: introdueixes l'únic terme capaç de posar-li fre a l'avidesa de la nostra paraula, aquell que li posa fi.

La mort. Què és la mort si no la seua consecució lògica en el temps? I per què no obstant sona tan antinatural en una veu que pretén ser teua en un dèbil intent?
No és una definció vàlida, no prospera al meu cervell, que reacciona des de la incomprensió que és el desconsol.
Sols és un final més en una llarga carrera. Però dol especialment, massa pròxim potser en una construcció mecanitzada de felicitats alienes. Ningú va escriure forces sense fissures.

Què és la vida? Pregunte ara, des del buit que em provoca el desconeixement. La vida és sols la línia incoherent de la nostra existència.
Pocs moralismes li quedaran ara, a la vida, una vegada qüestionada la seua continuïtat en el temps.

A quins sentiments lligar allò que ja no és etern?

Enllaços a aquest missatge |
3

Seré

Posted by Andrea Kruithof on 18:28
Sempre seré el Caos.

Seré la muntanya russa, la màxima expressió d'intensitat entre pols oposats. El teatre, la tragicomèdia.
Seré la dèria de parlar per parlar, el gust per perdre's i no necessitar trobar-se. Seré la part que vol engolir-se el tot.

Seré la Fam.

De riure, de plorar. D'embriagar-se, de devorar-te. El desig personificat que no pot contindre's i corre el perill de contagiar-se. Seré el crit, mentre quede veu.


O no seré.



Enllaços a aquest missatge |
2

Es desinfla el somni

Posted by Andrea Kruithof on 10:29 in
Vaig parlar fa temps del miracle obama, i de totes aquelles espectatives en la que seria la gran pel·lícula del mil·leni. Però després d'un èxit a guixeta, després de l'óscar, després de les grans ovacions... Tot ha quedat en res. El poble americà, decebut amb el seu suposat Salvador (el nou Jesús) que en dos anys no ha aconseguit salvar al món dels grans mals, li dóna ara l'esquena. Una nova onada de conservadurisme ha aparegut amb força baix el renom de Tea party.
La cosa està clara: Obama no té poders. Perquè si Déu va aconseguir fer el món en set dies, com no hi ha temps en 2 anys, ( 2 anys!) d'acabar amb la fam, la crisi, les guerres i un llarg etcétera?

No és el nostre Salvador, repetiria un home major, d'eixos que porten gorres pintades amb patriotisme i agafen el fusil com si fóra una extensió del seu cos, davant la càmera de la Fox o succedanis. "Ah, i de segur que és comunista" -Afegiria, mentre el "digne" reporter comparteix la seua indignació/preocupació.
Aquesta forta caiguda res té a veure amb l'extensa campanya de desprestigi que han iniciat alguns mitjans. La culpa la té ell, que de segon nom es diu Hussein, que va intentar enfrontar-se a les farmacèutiques ( per a acabar donant-li més poder, curiosament) , i que com a mínim és fill de Stalin. Tot això no pot encaixar en una societat que de nou reivindica un model de poc estat, pàtria ( excloent, evidentment) i religió.

Tot aparenta ser l'escissió entre dos móns: "el conservadurisme contra el progrés" diran els (pocs) defensors d'Obama. Mentre alguns afirmen que el món es derrumba, jo em llegiré tranquilament , té en mans, algun que altre document de Wikileaks ( a hores d'ara el nou Mal, el gran enemic) per fer palés que segueixen vigents els mateixos mecanismes decimonònics d'actuació. Si quelcom ha canviat en aquest món de la imatge, tan retocat i buit de contingut, deu ser poc més que l'aparença.

Enllaços a aquest missatge |

Copyright © 2009 El Calaix de Sastre All rights reserved. Theme by Laptop Geek. | Bloggerized by FalconHive.