0

)2n Dia(

Posted by Andrea Kruithof on 18:07 in
No vaig dormir en tota la nit. Però seguia sense sentir-me cansada. Ens vam banyar abans de les set del matí. No va ser un dia especial per recordar. Van passar les hores, sense pressa, amb la tranquil·litat que proporciona el temps de platja. Tampoc vaig dormir. I l'agotament ja començava a pesar-me

Enllaços a aquest missatge |
0

CrOniCa de TuníSia )1r diA(

Posted by Andrea Kruithof on 19:20 in
Són les huit del mati. Arribe quasi l'última. Ningú es sorpren, la gent em mira a l'arribar però res no canvia. L'ambient està alterat inclús a aquestes hores del matí. En cada ment està ja formada la imatge de com serà i es nota la il·lusió en cada mirada. Jo espere, secretament, que em veges diferent.
Passen hores fins que arribem a Barcelona. Cada minut es veu el flash de les càmeres de fotos, els somriures preparats per quedar immortalitzats davant l'estació, dins, esperant, amb els carrets... És important tindre un record segon per segon. És divertit, però arriba a ser cansat. El detector de metals pita a més d'un ( a mi per sort no) i els fan llevar-se les sabates. Les meues amigues i jo fem una carrera amb els carrets. Un gir desafortunat fa que ccc caiga a terra. Arriba a ser el centre de les mirades de mig aeroport, incluit la d'aquells tios ( que no estaven gens mal). Tot són rialles a costa de la pobra ccc però ha sigut divertit. Ja dins l'avió el nerviosisme s'estén arreu dels seients. Per a molts, aquesta és la primera vegada. Quan l'avió despega, tot són crits. Em molesta l'histericisme dels meus companys.
Les primeres mirades cap a l'exterior són de desconfiança. I de desconcert. Buscant un boli per tot arreu per emplenar el paper necessari per passar per l'aduana. Paresc ser l'única que enten el francés i em criden d'un costat a l'altre per descifrar el que posa.
L'autobús que ens espera és cutre amb totes les lletres, i tots ho comenta. És hora de cantar. Les xiques perden la veu cantant, sense massa trellat, cada cosa que els passa pel cap. L'alegria és contagiosa i acabe sumada jo també en el grup de veus desafiandes que criden a l'unison. Mirem amb curiositat els cartells que hi ha en la ciutat. Moltes són marques conegudes, escrites en àrab. Tenim ganes ja d'arribar. Entrem a l'hotel. El descontent és general amb el menjar que ens ofereixen i al veure les habitacions. Són menudes, amb cortines ben lletges, i llençols que fan olor a peus (segons diuen alguns ). No és tan horrible realment, m'imaginava una cosa per l'estil. Què s'esperaven? Podria ser pitjor.
L'hotel és agradable. Té un bar al costat de la platja. Amb el pijama posat ( un de color groc ben bonic per cert :P) baixem a veure'n l'ambient. Pot ser perquè creien que feia el ridícul o perquè estava bén sexy (;P) però els xicons em miren amb els ulls oberts. M'agradaria quedar-me amb ells però al final desistisc e la idea i me'n vaig amb les meues amigues a donar una volta. Ballem fins a que ens tiren a patades. Són les dos de la matinada, van a tancar. Estem massa animats i no volem anar a dormir, així que tovalloles en mans ens quedem a les hamaques davant de la piscina de l'hotel. No podria estar més a gust. No sé a quina hora, ja he perdut el compte, ens tirem dins la piscina ggg i jo. L'aigua està calenta. Però fora la gelor és insuportable. Anem corrents a canviar-nos a l'habitació. I altra vegada cap a baix. Sóc jo qui té la meravellosa idea d'anar a la platja per veure amanèixer? No ho sé però tot el món accepta encantat i carreguem amb les tovalloles i les motxiles.
Sort que tinc la càmera. Comencem un reportage de fotos. Al final en mans de mmm m'adorm. Quin massatge més ben fet. És el tio perfecte, graciós , ben plantat (que diria la meua iaia) , educat i DAMUNT SAP FER MASSATGES. Déu, per què no puc trobar un tio aixina en aquest món.

Enllaços a aquest missatge |
0

CrOniCa de TuníSia )1r diA(

Posted by Andrea Kruithof on 19:20 in
Són les huit del mati. Arribe quasi l'última. Ningú es sorpren, la gent em mira a l'arribar però res no canvia. L'ambient està alterat inclús a aquestes hores del matí. En cada ment està ja formada la imatge de com serà i es nota la il·lusió en cada mirada. Jo espere, secretament, que em veges diferent.
Passen hores fins que arribem a Barcelona. Cada minut es veu el flash de les càmeres de fotos, els somriures preparats per quedar immortalitzats davant l'estació, dins, esperant, amb els carrets... És important tindre un record segon per segon. És divertit, però arriba a ser cansat. El detector de metals pita a més d'un ( a mi per sort no) i els fan llevar-se les sabates. Les meues amigues i jo fem una carrera amb els carrets. Un gir desafortunat fa que ccc caiga a terra. Arriba a ser el centre de les mirades de mig aeroport, incluit la d'aquells tios ( que no estaven gens mal). Tot són rialles a costa de la pobra ccc però ha sigut divertit. Ja dins l'avió el nerviosisme s'estén arreu dels seients. Per a molts, aquesta és la primera vegada. Quan l'avió despega, tot són crits. Em molesta l'histericisme dels meus companys.
Les primeres mirades cap a l'exterior són de desconfiança. I de desconcert. Buscant un boli per tot arreu per emplenar el paper necessari per passar per l'aduana. Paresc ser l'única que enten el francés i em criden d'un costat a l'altre per descifrar el que posa.
L'autobús que ens espera és cutre amb totes les lletres, i tots ho comenta. És hora de cantar. Les xiques perden la veu cantant, sense massa trellat, cada cosa que els passa pel cap. L'alegria és contagiosa i acabe sumada jo també en el grup de veus desafiandes que criden a l'unison. Mirem amb curiositat els cartells que hi ha en la ciutat. Moltes són marques conegudes, escrites en àrab. Tenim ganes ja d'arribar. Entrem a l'hotel. El descontent és general amb el menjar que ens ofereixen i al veure les habitacions. Són menudes, amb cortines ben lletges, i llençols que fan olor a peus (segons diuen alguns ). No és tan horrible realment, m'imaginava una cosa per l'estil. Què s'esperaven? Podria ser pitjor.
L'hotel és agradable. Té un bar al costat de la platja. Amb el pijama posat ( un de color groc ben bonic per cert :P) baixem a veure'n l'ambient. Pot ser perquè creien que feia el ridícul o perquè estava bén sexy (;P) però els xicons em miren amb els ulls oberts. M'agradaria quedar-me amb ells però al final desistisc e la idea i me'n vaig amb les meues amigues a donar una volta. Ballem fins a que ens tiren a patades. Són les dos de la matinada, van a tancar. Estem massa animats i no volem anar a dormir, així que tovalloles en mans ens quedem a les hamaques davant de la piscina de l'hotel. No podria estar més a gust. No sé a quina hora, ja he perdut el compte, ens tirem dins la piscina ggg i jo. L'aigua està calenta. Però fora la gelor és insuportable. Anem corrents a canviar-nos a l'habitació. I altra vegada cap a baix. Sóc jo qui té la meravellosa idea d'anar a la platja per veure amanèixer? No ho sé, però tot el món accepta encantat i carreguem amb les tovalloles i les motxiles.

Enllaços a aquest missatge |
0

I el amics on quedaran?

Posted by Andrea Kruithof on 15:56 in ,
Ja s'acaba el curs, els exàmens. Me'n vaig de viatge amb els meus companys... I tinc por. Perquè el temps passa ràpid, i en un any els nostres camins es separaran. Quan cadascú s'encamine cap allò que desitja. És trist, pensar que potser no els tornaré a veure, que quan retrobe aquelles persones que tant he volgut formaran part del solament del meu passat. I no del meu present, ni futur.

Enllaços a aquest missatge |
0

Presentació

Posted by Andrea Kruithof on 17:13 in

CaSsPerdut

Per fi, després de més d’un intent sense bons resultats, he aconseguit crear el meu propi blog. I ara, que tinc la possibilitat de desfogar-me amb el món no tinc paraules. No sé que dir. I això m’estressa. No sóc una persona que es quede fàcilment sense res a dir. És més, sempre tinc l’última paraula, sóc discutidora i no calle ni baix l’aigua ( opinió de tots els que em coneixen). Però hui no m’ix res. Semblava més fàcil quan tan sols era una idea mig formada en el meu cervell...

Bé, començarem amb les presentacions. Sóc una jove neuròtica a mig camí entre l’adolescència i la maduresa. Els meus encara no complits disset anys ja em pesen a l’esquena. El meu somni és ser escriptora i no pense parar fins aconseguir el meu objectiu. M’encanta discutir, tindre la raó, pintar, llegir, aprendre, ballar... Sóc pesada, i moltes vegades és difícil contactar amb el meu planeta, ja que em passe la vida als núvols. Però en el fons, sóc una bona persona.


Enllaços a aquest missatge |

Copyright © 2009 El Calaix de Sastre All rights reserved. Theme by Laptop Geek. | Bloggerized by FalconHive.