0

Tornem a començar

Posted by Andrea Kruithof on 20:04 in
Ja tenim ahí l'institut i totes les coses que d'ell que ens fan desitjar que tornen a ser vacances. Que no es preocupen els que no estudien, que per ells també n'hi ha, més dura encara és la vida del treballador que de l'estudiant! I venen altra vegada les horribles matinades plenes d'histèria ( perdré l'autobus! m'he oblidat la clau de l'armariet, el canvi d'educació física! ), les companyeres de classe xillones ( més histèriques encara ), que no fan més que protestar per cada puto examen, els professors avorrits, i pitjor, els que es creuen graciosos, els examens, les noves dietes per perdre el que vas acabar guanyant amb les d'estiu... I tot altra vegada. Exactament la mateixa rutina que l'any passat, o l'altre o l'altre... Sí hi ha una diferència si, diuen els professors,"que ara vos vindrà la selectivitat eh? Que allí no sabran ni qui sou i el que compta són les fulles i fulles que ompliu!" Les mateixes paraules repetides en cada boca dels més de 10. I arribes a casa, morta, desfeta i no pots sentar-te al sofà sense que et xillen perquè no has posat taula. I després de dinar els deures, o piano o guitarra o una altre de les mil coses que t'has agafat com a obligació aquest any. Tornes a pensar, com cada any des de fa més de quatre, seguint la costum: per què cony em complique tant la vida? Però és massa tard.
Inclús amb tot l'estrés, l'incordi de les noves feines... Qui pot viure sense ell? Sense els amics, sense les rialles que retrobar-se comporta, i les mil batalletes de cadascun, i eixa persona que et fa treure un somriure d'estúpida pel fet d'estar ahí, prop... Després perds tot açò, comença l'estiu de nou... però una part de tu (xicoteta, tot siga dit) desitja tornar al caos conegut, que al cap i a la fi és al que estem acostumats. Fins que arriba, el cicle torna a començar, i maleïxes al temps per passar tan punyeterament a pressa.

Enllaços a aquest missatge |
0

Rabit

Posted by Andrea Kruithof on 18:13 in
Tenia un conill. Era gris, menut encara, i amb un morro que movia amb gràcia. Fins ahir. Me l'havien regalat pel meu aniversari. Encara no tenia nom, pensava que tindria més temps per trobar-li'n un adequat. Però no ha sigut així. Era graciós, bonic i dòcil i havia aprés a eixir-se'n de la gàbia tot sol. I havia arribat, en tan sols la semana que he pogut disfrutar d'ell, a estimar-lo com un més de la família. Havia sigut jo la que m'havia ocupat d'ell cada moment, perquè els altres animals no se'l menjaren, per netejar la caixa, per alimentar-lo. Era una espècie de càrrega que m'havien imposat com a regal, i res m'havera pogut sentar pitjor que es posara malalt.
Un crit d'espant em va despegar ahir de l'ordinador. El conill es moria. I no tenia cap record. Vaig buscar la càmera. Podia ser que estava dèbil. Però alguna cosa em deia que aquesta seria, la primera i última foto.

Enllaços a aquest missatge |

Copyright © 2009 El Calaix de Sastre All rights reserved. Theme by Laptop Geek. | Bloggerized by FalconHive.