2

Feliç any nou

Posted by Andrea Kruithof on 17:19
Mentre el 2008 va desfilarant-se desgastat es veu, encara de lluny, com es vol perfilar un nou any. 365 dies nous, per estrenar, que esperan a l'altre costat de les campanades. De nou la preocupació es fa palesa en la gent. Serà aquest nouvingut l'oportunitat per millorar en plans i propòsits que fins ara no hem complit? Serà potser tan caòtic com el seu antecessor? I què dir sobre el que ens aguarda? Ens agradarà, serem feliços amb allò trobat?
Qui sap.
I com que ningú s'atreveix a formular una resposta clara... A gaudir dels últims moments de l'any! i que el nou, aquest cadell prenascut ens sorprenga i ens inspire cada dia.
Vos desitge bon any nou ( i vell) a tots.
Andrea

Enllaços a aquest missatge |
5

Frase

Posted by Andrea Kruithof on 23:04
La felicitat és quelcom que s'obté dels petits moments. Ara, jo sóc feliç

Enllaços a aquest missatge |
2

))Sense títol((

Posted by Andrea Kruithof on 11:23 in
En el corredor, se senten passes. Són lleugers murmurs que el sól despren qui et fan despertar d'un somni etern.
De qui prové el brunzit que t'ha desfet d'un somni encantador? Sense obrir els ulls no pots sinó sentir-te furiosa per haver sentit trencar un encís que havia estat coquetejant amb la teua realitat. Sense obrir els ulls, deixes de sentir-te furiosa, et desplaces cap a una desil·lusió a la que potser, estàs massa acostumada.
Experimentar el món amb els ulls tancats (per por a obrir-los) et fa observar el soroll més suau. I les passes, les passes dominen cadascun dels teus racons, amb diferents textures i marxes.
Desplaçaments, amunt,avall. El món té pressa.

I tu, tu no vols ni obrir els ulls.
Per a què.

Enllaços a aquest missatge |
2

Obssessions

Posted by Andrea Kruithof on 10:21 in ,
Algú em va dir que ser obssessiva no era sa.
Jo li vaig contestar que sí. Tenia raó. Ser obssessiva em fa un poc més desgraciada, però millor escriptora.
I sense escriure, sense escriure sí que no puc viure.

Enllaços a aquest missatge |
0

Robert Pattinson!

Posted by Andrea Kruithof on 16:21 in
Ho sé ho sé, he caigut. Done el prototip de friqui-fan però és que és tan perfecte... no he pogut evitar-ho
Ací us deixe un vídeo per aquelles persones que com jo, senten una debilitat extrema cap a Robert Pattinson.
Enjoy it! :P

Enllaços a aquest missatge |
2

Solitut i ones de fred

Posted by Andrea Kruithof on 21:08 in ,
Què és la solitud si no una fredor en l'esquena, un silenci abrupte, una llàgrima passada de llarg?
Què és la melancolia si no una primavera de colors grisos, amb sentiments a flor de pell?
Què és la tristesa si no l'hivern atrapat en el bell mig de l'ànima?
Què és l'hivern si no tristesa, melancolia i solitud?

Què és el fred si no la bretxa oberta entre tu i jo?


Enllaços a aquest missatge |
2

Persones I : Homes de camp

Posted by Andrea Kruithof on 18:58 in ,
Anant a la universitat, molt pròxim, entre les pancartes del macdonald's i altres publicitats enganyoses, hi ha un hort. És un hort prou gran, verd, que contrasta amb l'obscuritat grisa que simbolitzen la majoria de les ciutats.
En ell, treballen diversos homes, dos, pot ser més, doncs cada dia, quan passe amb pressa per davant es distingeixen cares noves. M'agrada el contrast que generen, ells i el seu fer pausat, davant una realitat estressada, frenètica. Homes majors, d'entre seixanta i tants i setanta i algun, amb la pell bruna, característica dels treballadors rurals, dels de veritat. M'agrada abaixar el ritme de la ciutat que se m'enduu per observar-los millor , estar atenta als seus detalls. Com si a pesar de la proximitat no pogueren estar més lluny, com si entre el seu món i el meu existís una bretxa que tan sols em deixara mirar animals a punt d'extingir-se en un zoo tancats.
I com a peces de zoo, separades del món per barrots ( en aquest cas auto-fabricats) segueixen el seu pas, indiferents a la realitat que no els és pròpia, que no els pertany.

Enllaços a aquest missatge |
1

Sh...

Posted by Andrea Kruithof on 23:09 in

Enllaços a aquest missatge |
3

Per un instant, per un segon... però vaig preferir callar

Posted by Andrea Kruithof on 21:56 in
Per un segon, només per eixe instant sostés en el temps, podria haver estat sincera, podria haver demostrat el que sentia. Per una fracció del meu món, fisura en el ser més intern, les paraules van estar a punt de brollar amb autonomia pròpia, tan sinceres que després, per la seua cristalitat m'haura fet sagnar.
Només un segon hauria marcat la diferència, hauria definit la línia difusa que conforma la nostra relació.
Per un segon, vaig tindre la força suficient per dir-te que t'estime, que em dol estimar-te. Que t'enyore en un temps que no ha existit,
Que el món desapareix al teu voltant.

Per un segon, la meua timidesa s'havia esfumat i vaig obrir la boca, amb intenció de fer-te saber tot allò que pel cap em passava.
El problema dels segons intrèpids és la seua intempestuosa durada. La meua força va esdevenir tristesa, les meues paraules es van fondre en el dubte.
Per un segon, per un instant... però vaig preferir callar.

Enllaços a aquest missatge |
6

Paraules buides

Posted by Andrea Kruithof on 9:37 in
Les meues paraules s'allunyen, palpitants encara, dels dominis de la certesa. Són mots que van perdent contingut a mesura que se'n van. La claredat es perd, la puresa dels sentiments que contenien també.
Hui, quan vec els meus escrits, no són ja més que paraules buides, que no transmeten. Per què vaig narrar aquestes coses? No veig que sentia sinó superficialment. No tenen sentit per mi les paraules que adés ho eren tot. Estan buides.
O potser la buida sóc jo.

Enllaços a aquest missatge |
0

Frase ressacosa

Posted by Andrea Kruithof on 10:48 in
Cada gota de diversió es paga una per una, al dia següent. =S


P.D : si a algú li apetix divertir-se amb la ressaca dels altres ; RESsAcA

Enllaços a aquest missatge |
3

Plorar a un desconegut

Posted by Andrea Kruithof on 22:50 in ,
Si algun dia tinc un fill, li posaré Joan, i serà tan gran com em conten que tu has sigut.

Hui, així perquè sí, com la major part de les coses que tenen vertadera importància, has aparegut en la conversació. I la teua fotografia s'ha posat gràcil sobre la taula on ens reuníem.
Pareixies tan immers en la teua novel·la, tan perdut en aquest retall de la memòria.
Hui, mentre t'observava, plorava llàgrimes seques que ningú podia veure. Pels records reconstruits a partir d'imatges i anècdotes furtades.
Trobar-te a faltar és quelcom habitual en la família. És un requisit heredat, de les paraules de ma mare, de la meua iaia. Vetllaré, des del meu coneixement restringit, perquè el teu record perdure per sempre, doncs els grans han de ser recordats i la teua absència seria potser massa dura.
M'estimaries?
Hui, mentre t'observava, la tristesa de les anècdotes perdudes, inventades en la meua ment un milió de vegades em torturava dolçament.
Si tu hagueres estat, probablement t'haguera divertit la meua falta de coordinació dalt la moto. Potser amb tu haguera aprés. I la iaia t'hauria renyat mot, per ensenyar-me, i mentre ho faria tu disimularies un somriure burleta dedicat per a mi, com un gest de la més sincera complicitat.
Trobe a faltar les discussions que en la meua memòria inventada es repetixen, vagant en termes pròxims a la realitat. Et buscaria les pessigolles criticant el teu partit, per fluix, per falta de conviccions, i acabaríem en una batalla de paraules i de conviccions.
T'estimaria.
Hui , mentre no em miraves i et mantenies al marge en la teua lectura, plorava. En homenatge a un amor que no ha trobat el seu lloc en la història.

Enllaços a aquest missatge |
2

Benvolguda amiga

Posted by Andrea Kruithof on 17:18 in

Fa temps que no sé de tu.Han passat molts anys des de l'última vegada que ens vàrem veure. Les dues som dones ocupades, tu ja amb els teus fills, jo amb els meus. Les nostres vides separades per moltes raons que van més enllà de les nostres decisions. La meua estima cap a tu segueix, no obstant, intacta.
Amiga meua, t'escric hui des del fons de l'ànima. Saps, de tantes altres vegades que t'he escrit, que la meua ànima només obre les portes quan rebosa tristesa. I la meua fa temps que pesa, goteta a goteta ha anat omplint cada racó del meu ser. Ara note, mentre els meus dits es desllicen pel teclat com em crema en les venes, el seu poder és massa per mi i fa tremolar cada una de les meues il·lusions.
No sóc feliç.
Vaig creure que, amb el temps, l'estimaria. Quan em vaig casar, sentia alguna cosa semblant a apreci, una espècie de complicitat d'aquells que es coneixen de molt. Després, els fills, ( ben prompte després de casats) van ocupar quasi tot el meu temps. Els vaig cedir la vida, i ara que se n'han anat de casa, em sent buida. Des de que els dos han marxat, la convivència s'ha tornat ridículament tensa. La tensió pròpia entre dos persones que de prompte s'adonen que no es coneixen.
Cada nit pense que va estar un vertader error. La raó va triomfar sobre el cor en un moment on tots ens senyalaven i repudiaven. No hi ha nit que em gite sense arrepentir-me d'haver escollit la vida que tocava, l'elecció intel·ligent , la comoditat. No hi ha nit que no pense en tu.
Potser deuríem haver fugit de la nostra realitat desfassada, allà on ningú poguera dir res.

I t'escric, des de la desesperació, encara que potser no t'arribe mai el meu cant melancòlic, encara que és fàcil que no em recordes ja. Encara que sé que és massa tard, encara que adivine que la meua vida ja està encarrilada cap al seu desenllaç, per fer-te saber que mantens el domini complet de la meua ànima, per fer-te saber que trenta anys després, encara t'estime.

Enllaços a aquest missatge |
4

Frase

Posted by Andrea Kruithof on 11:38 in ,

"I morir deu ser deixar d'escriure"
Joan Fuster

Enllaços a aquest missatge |
0

Cors buits

Posted by Andrea Kruithof on 11:06 in
- De nou has pensat massa Maria, no hi faces cas. No tens la capacitat d'enamorar-te. Només eres capaç de desitjar, més enllà dels teus sentits, d'una manera agosarada, a vegades infame, a vegades exagerada . Et crema el cos, no l'ànima, encara que de vegades es troben tan conectades, per totes les coses que no pots tindre.
No tens la capacitat d'estimar, no lluny de l'amor familiar, amical. No eres capaç de fugir de les quatre parets de la teua gàbia sentimental.
I t'esforces, i mires d'extreure una part de tu, mostrar-te al món tal com eres, donar sense necessitat de rebre. I només n'obtens patiment.
Tens el cor tan gran i tan buit!
- Però jo l'estime.
- Què passaria si el tingueres? Si realment entrara en la teua ment la mínima possibilitat d'èxit en alguna relació? Seguiries mostrant interés?
- Esta vegada és diferent.
- No t'esforces Maria, no pots obligar-te a estimar.

Enllaços a aquest missatge |
2

la sirena de Rbonet

Posted by Andrea Kruithof on 20:17 in
Sireneta



Enllaços a aquest missatge |
2

Des del balcó del meu pis

Posted by Andrea Kruithof on 15:04 in
Micro-relat que tinc pensat penjar a relatsencatalà.com ( si és de la vostra opinió que mereix ser penjat, clar està! ).
No és gran cosa (només assenyalar el ritme que he intenta buscar) però amb la sequia que hi ha... no es pot fer més! Prou contenta estic jo d'haver pogut extreure alguna cosa.
Ací us el deixe. Comentaris, crítiques, ben acceptats.

Des del balcó del pis, puc veure tot el tràfeg del meu carrer. Les donen que esten la roba, la gent que passa en cotxe, el fum eixint poderós de les cuines....
Però la meua vista es sol fixar en el tercer del pis de davant. Cada matí una xica, toca la guitarra poc abans de seure a dinar. És jove, de cabells rulls i rossos, i d’uns ulls que des d’aquesta distància (no massa gran en realitat) no puc arribar a encertar. Seria fàcil que fóren blaus amb eixa pell pàlida , potser, no sé, em podria equivocar.
Cada dia, sec fora – encara que ja comença a fer fred – amb el meu periòdic i un café, per sentir com va avançant. Interpreta sempre la mateixa melodia, amb un compàs lent, d’aprenent. No és una gran intèrpret, i menys, una bona cantant, però a la seua cara hi ha una concentració digna de l’artista més gran.
Em pregunte, quan l’escolte, que serà d’ella, de la jove dels cabells enredats. Què somniarà quan desperta, que la farà riure, plorar. I aleshores s’equivoca de nota , i torna a començar. S’equivoca, note, però està millorant. Aflora un somriure en el meu rostre mentre ella segueix tocant, un somriure orgullós, paternal. Em fa somriure la jove desconeguda ( la xica sense identitat ).
Mentre toca ella no pensa sino en les notes que té al davant, no hi ha arrugues en el seu rostre, es fon amb la música que fa. I jo pense, al compàs.
Algun dia sabrà tocar, afirme, i ella es cansa de la melodia dissonant. Desapareix, s’apaga el ritme que m’ha envoltat.
I torne a assolir el so propi de la rutina habitual.

Enllaços a aquest missatge |
3

Dret a somniar

Posted by Andrea Kruithof on 12:24 in
Feia temps que no penjava un vídeo. Me l'ha passat un company i l'he trobat genial.
Jutgeu vosaltres mateix.
Un bes...


Enllaços a aquest missatge |
3

Ja no escric

Posted by Andrea Kruithof on 10:27 in
Fa temps que no note eixa angoixa a dintre meu que em sacseja fins que trobe un paper.
Ja no em venen imatges al cap d'escenes mentre estic a classe i sentint al professor, sóc incapaç d'escoltar-lo.
Ja no transmet,
no puc ,
no sé.
Què ha canviat en mi?
Com la vella glòria que no he arribat mai a ser, em dedique a rellegir una i altra vegada els meus relats i/o poemes, agafant-me als últims reductes de la meua inspiració (mediocre).
Em falten tantes coses ara, que ni de l'absència puc escriure.
Bloquejades les paraules,
no sóc.
No sent.




Enllaços a aquest missatge |
3

Podràs

Posted by Andrea Kruithof on 21:11 in ,
Estàs mal, és fàcil veure-ho. Tot el teu cos demostra el teu malestar. Els ulls rojos et delaten però el somriure torçut també ho fa.
Recorda, que l'adversitat et farà forta, que cada pas és cap a endavant. I que les teues llàgrimes que hui et cremen, no seran en va.
Demà, sense canviar gaire la teua situació, seràs més capaç. Et creixeràs. I als teus ulls a poc a poc, tot anirà millorant. Una nova oportunitat per avançar.

Enllaços a aquest missatge |
1

Frase

Posted by Andrea Kruithof on 21:48 in
Com es pot odiar tant a una persona en només dos segons?

Enllaços a aquest missatge |
4

Estupidesa

Posted by Andrea Kruithof on 17:02 in
L'estupidesa ja no és una cosa que, ocasionalment, s'apodere de mi. Arribats a aquestes altures, FORMA PART de mi, em pertany. I és que hi ha dies que no es pot intentar lluitar per salvar-se, moments en què et deixaries arrossegar pe l'aigua sense esforç...
Flotant a la deriva, sense raó de ser .
Hi ha tantes coses que he fet malament, tantes que porte a l'esquena com una sobrecàrrega...
Hui són massa les coses que estan sortint malament,
no hauria de ser així.
Se suposa que sempre es va a millor,
i jo em passe la vida
estancada
en
el
fang.

Només necessitava desfogar-me.
Un bes

Enllaços a aquest missatge |
1

Imatge...

Posted by Andrea Kruithof on 11:07 in

Enllaços a aquest missatge |
1

Benvinguts a la reobertura!

Posted by Andrea Kruithof on 10:36 in
Bon dia ( per molt mal temps que faça) a tots... En especial pel meu volgudet blog, que després d'una intensa sesió de cirugia estètica ha aconseguit passar viu de l'operació, amb un resultat (pense jo des de la meua poc modesta posició de mare) prou decent...
Espere que us agrade, en el cas contrari, sempre podeu deixar-me un comentari amb les coses que milloraríeu i si és possible quina és la manera tècnica de fer-ho. Una servidora no és que siga una experta en informàtica.
Doncs això. Benvinguts sigue a la ( segona) reobertura de la bitàcora de casperdut! No us perdeu els escrits (:P)!.
Deixe per hui, amb una dita que em ve molt bé:
Al mal temps, bona cara...
Fins aviat!
Besades,
CaSperDut

Enllaços a aquest missatge |
3

Després de la pluja...

Posted by Andrea Kruithof on 21:20 in
Després de la pluja, quan els carrers són mullats i la brutícia va corrent carrer avall, quan els núvols ja han soltat tot el seu ploure frenètic i precipitat i el sol comença a deixar-se veure entre l'espessor grisa, pareix que un món nou es presenta al nostre davant.

Enllaços a aquest missatge |
1

Derrotada

Posted by Andrea Kruithof on 21:36 in ,
Sentir-se derrotada, la faena al coll fent-te tocar terra. L'ofegament d'un objectiu que em supera, no poder portar endavant allò que un es proposa.
Massa coses per fer-me caure, massa coses que m'impedixen la vista clara.
Bandera blanca, ja m'han derrotat tan prompte.
Necessite descansar, abans que el temps i el treball es facen finalment amb mi.

Enllaços a aquest missatge |
1

Visca la Trobada

Posted by Andrea Kruithof on 20:45 in ,
Feliç des de l'esgotament, torne hui de la trobada del Servei Lingüístic. Genial, absolutament genial, encara que ens ha faltat un poc de participació catalana i de ses illes!
Tres dies, efímers, inolvidables que em faran somriure durant molt de temps.
Sardanes, conferències, el taller, el passeig al monestir, les partides de cartes ( on mai guanyava jo xD ), l'eixida per Poblet, el mini- botelló, el concert folklòric, la demostració de pilota... Poc temps per descansar i menys encara per avorrir-se.
Espere veure-vos ben prompte a tots!
Una abraçada. Tinc l'esperança de tindre prompte fotos... Ara necessite dormir... porte de festa des del dimecres... xD

Enllaços a aquest missatge |
4

Per les coses que no tindré mai

Posted by Andrea Kruithof on 20:52 in


Per les coses que no tindré mai,
per aquelles que m'han fet plorar,
per les que se m'obliden,
i les que estan per passar,
per la vida que m'espera,
per mil i una oportunitats,
per les pèrdues i els guanys,
per tristesa,
per felicitat,
per somriures inesperats
o llàgrimes dissoltes,
per un futur no immediat.

Per un món a l'aguait,
per les sensacions inexpertes
i les per explorar,
per raons que desconeixes,
o que poc has pensat,
per tantes i tantes coses,
he sabut
què és ESTIMAR

Enllaços a aquest missatge |
3

Inspiració?!

Posted by Andrea Kruithof on 15:00
Se m'escapen les paraules que adés formaven frases sentides.
Se m'escapen com si no hagueren estat mai meues, em desprecien desconegudes. Guarden sentits que no em deixen descobrir.
On estàs inspiració? Inspiració fugissera, no et deixes atrapar. I les paraules se m'escapen, sonorament buides.

Enllaços a aquest missatge |
2

Frase del dia

Posted by Andrea Kruithof on 13:11 in
Com em fot la felicitat dels altres

Enllaços a aquest missatge |
2

La frase

Posted by Andrea Kruithof on 22:54 in
Què passa quan descobreixes la felicitat que podria haver estat teua?

Enllaços a aquest missatge |
1

Sense paraules

Posted by Andrea Kruithof on 22:14 in
No puc trobar paraules per descriure com em sent...

Enllaços a aquest missatge |
5

ufff

Posted by Andrea Kruithof on 15:56 in

No tinc ganes d'escriure... Ha estat una setmana esgotadora! I encara estem a dimecres...

Enllaços a aquest missatge |
1

Víctima de tu mateixa II

Posted by Andrea Kruithof on 22:51 in
Cada dia, cada dia li suposava un esforç. Havia de pensar molt ( o no pensar de cap manera) per no acabar amb un tret amb aquella existència tan miserable. Aleshores mirava Anna, tan xicoteta, tan inocent, i la seua percepció del món canviava per instants. Per eixos segons, insignificants per la duració, quasi podria haver dit que era feliç. Encara que sabia que no ho podria ser mai, com li recordava la seua realitat constantment. Era fàcil saber que no la vida ja no li donava una segona oportunitat. Era massa tard. No tenia forces ni esperança, estava segura que no li quedava ni una mínima opció per sortir d'aquell infern. Però la seua filla si.
Sabent-se acabada, no es parava a pensar sino en la dolçor d'ulls blaus que la mirava com si tot el món fóra un lloc amable amb la capacitat de fer-la somriure. Tenia els ulls grans, i els obria fins el límit per abarcar amb la mirada tot allò que estava al seu abast. Era un èsser tan curiós!
I tan bonic.
No mereixia tindre la vida d'ella, no podia consentir-ho.
El moment més dur de la seua vida, estava per vindre. Cada dia la violència en els ulls d'ell s'incrementava, veia l'odi, odi per ella, per la seua filla, fúria que no podia entendre però que l'assetjava.
Arribava el moment en que hauria de renunciar a l'única cosa que la mantenia en aquella merda, l'únic èsser capaç de fer-la oblidar la desgràcia que tenia a sobre. Si se n'anava amb ella, si fugia, acabaria trobant-les i aleshores segur que no li quedaria compassió per la menuda. Ho podia veure, tan borratxo, tan furiós... La mataria.
Per això sabia que feia el correcte. Ella estaria bé, lluny del perill, i això era l'únic que importava.
Però no viuria en un món en el que no hi hagués una Anna.

Enllaços a aquest missatge |
1

Angoixa reflexada

Posted by Andrea Kruithof on 10:49 in
Maria es va mirar a l'espill, analitzant l'expressió que li dominava el rostre. Havia arribat un punt que ja no era capaç de dominar-la, cada gest en la seua cara, era el pur reflex dels sentiments que habitaven en ella. Tot eren preguntes que li rondaven el cap.

"Què vull de la vida? Per què torne a sentir angoixa? 
Deuria ser cosa del passat. Deuria haver-ho deixat a casa quan em vaig mudar, deuria haver-me'n llibertat de seguida.
Però em segueix. Allà on vaig."

Enllaços a aquest missatge |
0

De relacions

Posted by Andrea Kruithof on 21:07 in

Hui, quan a penes porte dos dies a la universitat em pose a pensar en les relacions. Eixe estrany vincle que comparteixen les persones, que s'enten com a natural de la societat. La 'societat', un altre concepte interessant, però que deixaré per un altre dia. Hui vull parlar de relacions.
Els amics, els enemics, els companys, els familiars, els amants... Tots ells són maneres de relacionar-se, d'interactuar amb el món que ens rodeja. La pregunta que em faig és... quina és la línia que separa unes d'altres? Que ens mou a relacionar-nos d'una forma o d'altra?
Hi ha vegades que, sense saber per què,  conectem amb gent d'una manera que ens genera confiança sense passar massa temps. Altres en canvi, ens domina una hostilitat que no té per qué tindre raó de ser i que per molt que t'esforces en canviar no desapareix. Són expressions, són gestos, són paraules dites en bons o mals moments, qualsevol cosa és suficient per influir en la simpatia que ens causa una persona. És clar que eixa intuïció que ens guia a buscar les amistats pot fallar. I que de prompte, algú que ens encantava el trobem insuportable, o tot el contrari. Però més enllà del marge d'error, entra en joc l'atracció. I res entra amb tanta força en les relacions com ella.

Enllaços a aquest missatge |
0

Llíber I

Posted by Andrea Kruithof on 22:48 in


Enllaços a aquest missatge |
0
Posted by Andrea Kruithof on 17:47 in ,
MmmMmMm...
Me'n vaig al meu pis a València.... Tu tu tu ru tu tu!!!
:P
Sigueu bons!

Adéuuuuu!!!!
Una foto d'acomiadament::

P.D : L'últim dia a Oxford, abans d'agafar el taxi. Us estime!!
(L)

Enllaços a aquest missatge |
1

Reflexions matineres II

Posted by Andrea Kruithof on 13:04 in
Peludet on t'amagues?
Sense tu,
El món pot estar buit
que no m'interessa.
Que neve, que ploga,
que brille el sol,
que sóc de pedra.
Sense tu.
On t'amagues?
Eres amo del temps,
el modifiques al teu gust.
Ara, les hores són eternes.
Minut rere minut,
segon sobre segon.
No hi ha Déu que aguante
el ritme de la teua absència.
Em fas perdre l'esperança
d'una nit agradable.
Sense tu,
em sobra llibertat,
solitud.
Mancança.
De prompte,
 la teua presència.
El meu cor pega un bot,
i fuig a buscar-te.
Jo t'espere,
al mateix lloc,
vindràs a trobar-me?
quieta, ignorant-te
t'espere, t'espere, t'espere!
acabes mirant-me,
dos besades inocents,
massa...
xarrem,
molt.
Em fas somriure,
em somrius.
Em muic.
Sóc feliç.
Eixes poques paraules teues
em desfan per dins,
i modifiquen el meu record
d'aquesta nit,
fantàstica, inolvidable.
Amb tu a dins.

Enllaços a aquest missatge |
1

Reflexions matineres ( 4 a.m) I

Posted by Andrea Kruithof on 12:55 in
Ella : Has vist a ...?
Jo :- mirada acusadora - No, ni tan sols m'he fixat. ( MENTIRA)
Ella: No, si només preguntava...

- 20 min. després -

Jo : I este? Saps on està?
Ella:- somriure sorneguer - No.

Enllaços a aquest missatge |
1

De solitud

Posted by Andrea Kruithof on 14:56 in
Una cosa estranya, la solitud. Diuen que cerca les seues víctimes en cada racó, aguaita pacient els moments de feblesa. Aleshores , ataca, sense miraments, sense retrecs. Cau sobre els objectius amb una força atronadora, acabant d'un cop amb qualsevol signe de dignitat, esperança o alegria.
La solitud.
Pobres desgracitats els que la sofreixen dia a dia!

Enllaços a aquest missatge |
1

Compte enrere

Posted by Andrea Kruithof on 16:26 in ,
Queda poc, cada vegada menys. Sóc per minuts més conscient de la meua constant inutilitat, de la incapacitat de viure sola, de cuinar sense cremar ningú. Però m'és igual. A mesura que s'acosta el moment més gana tinc de començar, de provar-me a mi i al món que potser sí puc resoldre els meus problemes. Vull noves oportunitats, noves experiències. Vull sentir com cresc, com apren dels errors...
Vull començar a canviar. I no podria pensar-ho en un moment millor.

Un bes
Andrea

Enllaços a aquest missatge |
1

Vellesa

Posted by Andrea Kruithof on 22:25 in
Aquell dia es sentia malament. Molt malament en realitat. No fisícament, encara que també, sinó a nivell mental. No era extrany que es sentira amb l'ànim baix, però aquell dia era diferent.
Tot havia començat pel matí. Havia tingut un d'eixos somnis espantosos que l'havien mantesa desperta tota la nit. No recordava què, ni per què l'havia fet sofrir tant, tan sols que s'havia alçat suada i tremolosa. Li venia al cap la paraula "arruga" un centenar de vegades, no fent més sentit del que podien tindre lletres buides i desordenades. S'havia dutxat amb aigua calenta, havia desdejunat... el que es podria dir el seu ritme habitual. Aquesta rutina la feia sentir segura i va començar a pensar que el dia aniria millor. Es va rentar les dents com de costum, amb un ritme lent i concienciós. Anava tan retrassada per arribar a temps a la universitat que ni tan sols es va parar a mirar-se a l'espill.
Va ser aleshores que es va trobar Joan, un dels seus companys d'últim any de carrera. Era un xicot atent i observador, un artista, i sobretot, un tipus excèntric. No el coneixia gaire tot i haver passat junts més de quatre anys.
- Hola Carla!
- Hola. - La seua veu no denotava de cap manera algun sentiment d'alegria per la presència de Joan. Només tenia en ment que arribava tard, arribava tard i no s'enteraria de res. Arribava tardíssim! Joan es va posar tot seriós i la mirar amb tanta intensitat que va sentir com la travessava.
- Somrius poc.- Va dir, i la tensió dels seus músculs va desaparèixer, com si ocultar aquelles paraules li comportara un gran pes. - Et vec vella quan no somrius.
Carla és va quedar bocabadada. Sí que pesaven aquelles paraules, que ara portava a l'esquena i la feien caminar amb més dificultat.Vella - aquella paraula l'havia impactat en gran mesura, les altres havien quedar simplement enlluernades pel poder desconcertant d'aquesta. Vella - se li repetia al cap mentres buscava urgentment uns servicis. Vella. Vella. Vella, vella, vella. Més vella. Més vella? Més vella! No podia haver-li això, s'equivocava. Havia començat tard a estudiar però quants anys tenia? Vint-i- set? Millor vint-i-pocs. Ella no era vella, no ho era!
Però allí estava la imatge de l'espill volent-li dir el contrari. Allí estava, la viva imatge de sa mare, mirant-la amb una mala llet que anava augmentat a cada segon.
Es va tirar a terra per tal de no veure's més. Aquell rostre de fines arrugues neonates l'havia conduit al terror, a l'espant. Terriblement vella, per ser exacte.
Va eixir dels serveis a quatre pates, amb la intenció de passar de llarg aquell espill. Però res podria borrar la imatge que tenia en ment ( cada vegada més deformada per la seua diabòlica imaginació ), que li cremava als ulls, a la boca, a les mans. A tot el cos.
No estava per fer classe. Se'n va anar a casa, es va prendre una til·la que es va beure amb mans tremoloses, i es va clavar al llit.
El dia següent va començar més brillant que l'anterior. Va seguir la mateixa rutina de sempre, amb la diferència en temps, no anava ni de lluny tan apurada.
De camí a la facultat, es va trobar a Eva, una altra xicona de la seua facultat, que feia cara de pomes agres.
- Estàs bé Eva? Fas mala cara. Et vec vella. MOLt vella, exactament.

Enllaços a aquest missatge |
1

L'Humor

Posted by Andrea Kruithof on 23:09 in
És difícil entendre com l'humor va variant. Desfent-se en onades de satisfacció ( no atrevint-me a dir felicitat), formant-se marees de tristesa. I cansanci.
Qualsevol diria que sóc una amargada. Que les meues paraules van sempre carregades de melancolia. La tristesa és la pedra que em toca penjar del coll, en sóc jo l'única culpable, l'única víctima dels meus deliris.
Però sempre he pensat que en algun moment podré somriure sempre tèmer esfonsar-me hores després.
Potser és només cansament, que confundisc amb tristesa. Aleshores tinc un problema de cansament greu. Necessitaré vitamines?
Un bes
i que siga això, cansament.

Enllaços a aquest missatge |
1

Diada de feina

Posted by Andrea Kruithof on 21:52 in
Hui ha tocat treballar. A les huit del matí, estava ja en peu vestida amb la indumentària típica de roba de mon pare vella que es tradueix en roba-no-fa-falta-que-em-mireu.
Poc després al bancal, un aire ben fresc ambientava l'escena i m'impedia llevar-me la camiseta per prendre el Sol.
Tallar raïm és una experiència... familiar. Cadascú en la seua "camà" va fent , seguint normalment el ritme de qui va al costat, i escoltant les històries que van naixent del treball, històries corrents d'altra època, que probablement ja has escoltat abans, però que amenitzen la diada amb un gust dolç com el raïm.
En realitat, és una tasca que no ens proporciona cap benefici econòmic. Més bé al contrari. Tallem pel gust de tallar. Per trobar-nos junts en un ambient tant diferent.
Per tradició. Per amor a l'art.

Enllaços a aquest missatge |
0

Mafalda: els deu manaments...

Posted by Andrea Kruithof on 18:02 in
- I estos drets... A respectar-los, eh? No vaja a passar el mateix que amb el Deu Manaments!

Enllaços a aquest missatge |
0

Ja fa set anys

Posted by Andrea Kruithof on 21:54 in ,

Ja són set anys des d'aquell funest dia, en que milers de vida es van esfumar, sense sentit, sense trellat. Ja són set anys des que des de les nostres teles miraven sense entendre com un avió s'estrellava contra una de les torres, per després ser informats que havia sigut un atentat. Que a propòsit, algú s'havia desfet de tants inocents. Que havia cregut que per damunt de la vida, hi ha coses més importants.
Per totes aquelles persones que ens van deixar, quan volien aferrar la vida amb les mans. Fa set anys.

Enllaços a aquest missatge |
0

Ooh...

Posted by Andrea Kruithof on 21:35 in

Enllaços a aquest missatge |
1

Somriu....

Posted by Andrea Kruithof on 19:11 in

Enllaços a aquest missatge |
0

Del·lirant....

Posted by Andrea Kruithof on 17:37 in
S'ha de veure... o morir en l'intent. No sóc una gran fan de Factor X però els càstings... són un altre món... Vegeu si no es per morir-se, què patètica és la gent senyor...



Una abraçada
casperdut

Enllaços a aquest missatge |
0

Smile

Posted by Andrea Kruithof on 16:22 in
Somriure... somriure és la mostra més bonica de felicitat... És l'alegria feta gest, palpable, concret. L'abstracció de la felicitat és perd mentre arrunses els llavis i mostres les dents...
El teu somriure pot il·luminar una nit sense lluna... Pot restar-li amargura al món si és real, enamorar si és sincer. En la comissura dels teus llavis està la resposta a tot un univers...
Somriure, és fàcil, econòmic, i aporta eixe punt dolç que li dona sabor a una realitat de vegades massa grisa.
Somriu

Enllaços a aquest missatge |
2

Fidel!!!

Posted by Andrea Kruithof on 18:46 in

Hui li dedique l'espai al meu encantador amic Fidel, que va complir anys fa tres dies i vaig cometre el delit de no recordar-me'n del seu aniversari. UpS :S
En primer lloc disculpes, ja et vaig dir que et recompensaria i estic pensant com xD.
De moment, vaig a intentar fer-lo posar roig, és el mínim que li dec.
Fidel és probablement una de les millors persones que he conegut fins ara. És graciós, rockero i no s'altera per quasi res ( cosa que em posa dels nervis ! ). A voltes pareix que no tinga sang a les venes, però és que té una filosofia pacifista que no acabe d'entendre. Sobretot és un gran amic, que m'escolta i no es burla -en excés - de les tonteries que li solte... que són moltes... A més de tindre bon gust per la música :P , quan li apetix és un gran conversador ( havia escrit conservador, xD i això si que no) i gaudisc molt quan està "inspirat". Sempre és un plaer estar amb ell.
Té la facultat, no tan corrent, de fer-te treure un somriure en qualsevol moment.
Tant de temps aguantant-lo que sense voler , li he agafat carinyet xD.
Un b7 fi, ens vegem prompte en algun concert de rock :P
P.D la fotografia és de l'any passat - per desgràcia no en tinc de més recents perquè estan a l'altre ordenador- en Tunísia, el dia que vam anar a la festa esta per la nit.

Espere no haver resultat excessivament cursi...
Un bes
Andrea

p.D : a que està mono el meu fidelet amb el turbant i el monyo llarg?!?!?!?!
:P
xauuu

Enllaços a aquest missatge |
0

Disculpes...

Posted by Andrea Kruithof on 17:50 in
Val, ahir me'n vaig passar. No parlava jo, parlava el meu ego ferit... Que no es controla.
A vegades ( sobretot quan el meu cansanci no deixa bloquejar les males sensacions) em dol que altres tinguen talent perquè per mi escriure sempre ha estat la via "de escape" que m'ajuda a desmembrar sentiments que d'altra manera serien nefastos. I veure que el fruit dels meus deliris està tant per baix del d'altres a vegades em molesta. Però tan sols a vegades.
A relatsencatala.com hi ha moltíssima gent que triomfarà en el món de la literatura/poesia. I en contradicció amb el que vaig dir ahir , me n'alegre, espere que arriben molt lluny. Que tot els vaja bé. I que de pas, m'ajuden a millorar, encara que siga un poquet, per poder arribar algun dia a la meua meta més preciada.
Una besada

Enllaços a aquest missatge |
0

grrrr

Posted by Andrea Kruithof on 21:32 in

Sense comentaris

Enllaços a aquest missatge |
0

grr

Posted by Andrea Kruithof on 21:26 in
Que guai la gent té tant de talent...
Doncs jo no m'alegre per ells ¬¬.
Perquè en tenen més que jo, més del que podria somniar.
Perquè em lleven així el que sempre havia considerat el "que se'm donava bé", la meua senya d'identitat.
Perquè no em deixen lloc en un món massa concurrit.
Perquè volia ser escriptora... I no arribaré a ser-ho perquè n'hi hauran moltíssims que em passaran per sobre.
relatsencatala... eres la meua obsessió i la meua perdició.

Me'n vaig a dormir. Tan egoïsta com he escrit aquesta actualització...

Enllaços a aquest missatge |
0

vacances...

Posted by Andrea Kruithof on 13:55 in ,

Enllaços a aquest missatge |
0

Els últims dies d'estiu

Posted by Andrea Kruithof on 13:35 in ,
La calor, amb el seu efecte somnífer, entra en tots els porus de la pell, omplint-los d'un sentiment intens de gossera...
Es gaudix tant de la brisa de vesprada, en una hamaca, amb els ulls tancats o oberts lleugerament, abandonada als plaenters sorolls que m'oferix el camp: el vent, els ocells...
Tot confabula contra mi i les meues intencions de ser útil, s'està tan a gust ací sense fer res, em xiuxiueja una veu traïdora al meu cap, i em deixe portar per les sensacions d'un dia amé, sense crits, senseles les estridències pròpies dels dies laborals o de la ciutat...
M'encanta poder dormir amb la finestra oberta, que aplaque la xafogor que inunda l'habitació de nit i despertar-me de matinada amb la llum d'un nou dia.
La frescor de les nits a la terrassa, sopars amigables, simples i desenfadats que desfan les poques tensions creades de dia.
Totes aquestes coses... Les perdré per un any. No hi haurà cabres amb suau tintineig de les seues campanes, ni les hores mortes baix del garrofer, on el vent em rellisca sobre la pell mullada després del bany, ni el descans ni la vida plàcida dels últims dies de l'estiu.
Benvinguda la vida a la ciutat...

Enllaços a aquest missatge |
0

ai la universitat!

Posted by Andrea Kruithof on 22:08 in
Seguisc amb el cap en la universitat. Més concretament, en les coses que habitaran el meu pis. Si, ho sé, em domina per moments l'ànsia consumista, i ho sent, però què voleu, lluitar contracorrent cansa. I què millor que la targeta treguent fum per llevar-se el cansanci... XD és broma... Més o menys...
No tinc ninguna intenció de ser seriosa hui. Ha estat un dia agotador des de primera hora del matí ( cal tindre en compte que el dia per a mi comença a partir de les 10:30) fins ara i no tinc gana de parlar intel·ligentment. Només tinc ganes de PARLAR. I punt.
Pel que fa a la universitat, la meua febra per comprar m'allunya de preocupar-me pel meu futur incert. M'allunya de preocupar-me per la meua grotesca inutilitat, per haver acabat a València en compte de a Barcelona, per conviure per primera vegada amb altres persones que no siguen de la família. No sé com quedaré, i per això preferisc tindre el cap en un altre lloc.
Em mantinc ocupada també pensant en mil i un projectes que comporten una destresa que encara està per pulir. Sembla estúpid, però tindre el cap ple de pardals és de les coses que més m'ajuda a seguir viva. M'agrada pensar en coses que vull fer, que podria fer, que algun dia faré. L'artesania, a l'igual que qualsevol altre art, em fascina. Voldria aprendre a fer tantes coses...
És una de les avantatges que m'oferix la ciutat que més m'atrauen, poder obrir-me a nous mons i aprendre, sobre tot aprendre.
Ja no sé que més rumiar, us deixe doncs.
Una besada molt forta
casperdut

Enllaços a aquest missatge |
0

Humm

Posted by Andrea Kruithof on 19:39 in
Voldria saber què dir... Seria genial tindre les paraules adequades que trencaren aquest silenci que s'ha format al voltant meu. Però no hi ha res interessant que poguera calmar l'ambient, eixa estranya tensió que ens domina.
I per dir qualsevol tonteria, preferisc mantindre'm a l'aguait, esperant en el meu silenci.

En algun moment, quan ningú s'ho espere, diré alguna cosa inteligent. I eixe dia arribarà.

Enllaços a aquest missatge |
0

Laia

Posted by Andrea Kruithof on 14:24 in
Laia la va mirar amb ulls de vidre quan la seua amiga va pronunciar aquelles paraules que se li clavaren al pit com a espines. Es sentia tan mal... I va tancar els ulls, lentament, com si el món no existira, per evitar les llàgrimes que punxaven per sortir, per estar segura del que anava a dir a continuació. No volia tornar a ser malinterpretada, no es volia equivocar de nou, una vegada més de les tantes que governaven el seu dia a dia.
I tot, per una immensa tonteria. Ella era egoïsta, melodramàtica i victimista a jornada completa. Ho reconeixia, era cert i intentava canviar-ho. Idepentdenment d'això, dubtava que ningú poguera voler més les seues amigues del que ella ho feia i no entenia com havien arribat a aquella situació. Només se n'havia preocupat d'un comportament que li havia semblat estrany, inoportú. I això havia desembocat en paraules que tenien el poder de ferir-la, sense ser en realitat més amenaçadores que qualsevol altres que algú hauria pogut pronunciar. Tan sols era qui les deia, per què les deia. En quin moment les deia.
Tenia gran part de culpa i aquest sentiment no ajudava sino a odiar-me un poquet més, com havia aprés a fer des de feia ja un temps. Potser havia estat un mal dia per enfadar-se, potser estava més sensible que de costum per raon diverses que no podia ni tenia ganes d'explicar. Potser açò no era més que el malentés que havia de ser, i li estava donant més importància de la necessària a uns sons convertits en paraules, que no eren més que això. Paraules.
Així que va obrir els ulls, li picaven, li feien mal, i ho va dir.
- Ho sent. Deixem'ho estar. No pretenia que t'enfadares, no sabia que t'enfadaries. No pretenia... ho sent. De nou.

Enllaços a aquest missatge |
0

Curiositat

Posted by Andrea Kruithof on 18:28 in


Enllaços a aquest missatge |
0

Aigua

Posted by Andrea Kruithof on 17:39 in ,

Intenta viure un dia sense aigua.
Com regaràs les teues plantes o el cèsped? Com s'omplirà la teua flamant piscina? Com cuinaràs o et duxaràs?
Però sobretot, com podràs BEURE?
Un dia sense aigua fa pensar en la quantitat de liquíd que és utilitzat tan sols en 24 hores. La seua importància evident ens mostra la necessitat de canviar els nostres hàbits front a l'ús que d'ella en fem.
Un gest com tancar l'aixeta quan no ens rentem les mans, o reduir el volum d'aigua que utilitzem per llavar-nos les dents és suficient per estalviar milions de litres que són necessaris. Ara més que mai.
Un 75% del cos humà és aigua. Un 40% de la població mondial no disposa d'aigua per abastir les mínimes necessites. Mentrestant, uns pocs milions tenen el control quasi absolut de la disponibilitat d'aquest bé tant escàs ( tan sols un 3% de l'aigua mondial és dolça).
Tu també formes part d'aquest grup privilegiat que té aigua corrent. I et permets el luxe de malgastar-la?
Sigues conscient de la importància d'aquest líquid que tens per costum despilfarrar i disminueix la teua despesa.
Perquè el malgastament ens afecta a tots.

Enllaços a aquest missatge |
1

Ups

Posted by Andrea Kruithof on 17:32 in
Hola!
En primer lloc, em vull disculpar pel meu missatge anterior... No estava de massa bon humor i és que beure és el que té.
Em fastidia el to sentimentaloide que ha agafat aquest blog quan era l'únic que intentava evitar. Una traïció interna més! I és que el blog no havia de tractar de MI i de la meua complicada relació amb l'exterior, sinó del món exterior. I punt. Amb alguna que altra pinzellada que reflexe la meua forma de ser, no amb la pintura detallada...
Quin fracàs! He convertit el que havia de ser un blog mitjanament periodístic ( no amb el talent ni amb l'objectivitat, per suposat) en un diari mediocre. Perquè ni tan sols és interessant.
De nou demane disculpes, i promet intentar, com a mínim, fer alguna cosa millor amb aquesta "cosa" que ha perdut forma i color.
Una besada

Enllaços a aquest missatge |
0

Bon dia

Posted by Andrea Kruithof on 12:26 in

Bon dia món!
Bon dia per dir alguna cosa perquè ni tan sols és matí ( quasi són les dotze i mitja quan comence a escriure), ni un dia per celebrar res. Simplement n' és un odiosament igual que la resta. Amb un poquet més de ressaca que l'habitual...
Però és que la meua vida es succeeix així. Visc de les traïcions internes ( promeses que em faig que acabe oblidant per desitjos més arraigats) i dels moments de felicitat furtada. I eixos moments poden significar la glòria però també la misèria a la qual es sucumbeix a continuació.
Perquè cada dia que intente estimar-te és un dia més que perd de vida.
Ah per cert! Són festes al meu poble :D. Molt divertida l'orquesta d'ahir (Vértigo) , un ambient molt guapo.
Això, i res més.
Una besada!!
Casperdut

Enllaços a aquest missatge |
0

Imatge

Posted by Andrea Kruithof on 13:38 in
GIVE ME A REASON TO STILL ALIVE

Enllaços a aquest missatge |
0

Narratiu I

Posted by Andrea Kruithof on 12:37 in
"Voldria dir que hui, per motius que no arribe a explicar, alguna cosa ha canviat. Que el cel que observe per les nits és una manta estrelada més brillant, que el món en general es mostra amb colors més vius. Que tot, per fi, ha començat a funcionar.
Però no és cert. Des de ma casa, no puc veure les estrelles, les parets estan tan grises com sempre, amb l'únic matís de les ratlles que la plutja - atacant intermitent - deixa de tonalitats obscures. Els carrers banyats m'inspiren desconfiança i no surt quasi mai, quedant-me tancada en un buit d'humitat i melancolia.
Vaig marxar a Londres amb la intenció de renàixer, volia fugir d'una realitat que em disgustava per les seues carències (tantes i tant doloroses, en especial una) i volia començar, començar de nou. Una segona oportunitat. Tots la mereixem no? I perquè doncs, la ciutat dels meus somnis em rebutja? Per què em persegueix amb nuvols negres, per què no avance amb els estudis? Per què tot és tan gris des que vaig arribar en el Londres grandiós que sempre m'havia enamorat?
Des de la meua finestra, puc veure com ha parat de ploure. Després de tants dies mullats, el món s'ha descolorit. El que tocava ser colors rojos, verds, negres, blaus; colors fulminants per la seua bellesa, s'han atenuat, com si en els meus ulls algú haguera escampat una lleugera capa blanca.
Ma casa està obscura, humida, bruta a pesar dels meus constants intents de mantindre-la decent. Però com la resta de coses en aquesta ciutat, es nega a acceptar-me, a fer-me sentir benvinguda. Fa dies que recorde amb ànsia la meua vida allí, com si el meu únic error fóra fugir d'ella. Potser no era tan mala i em vaig precipitar. Em sentia tan vulnerable!
Hui, voldria haver cregut que alguna cosa havia canviat, però m'he sentit igual, tan acaixonada, tan fora de joc, que no sé si val la pena continuar.
És possible que siga hora de tornar a casa.
Aquest pensament m'ompli de nou amb una sensació que feia temps que no experimentava, tot pren sentit amb elles, mentre omplic la maleta amb deixadesa, mentre busque el passaport, mentre agafe un taxi per anar a l'aeroport de Heathrow... Seria il·lusió, perquè en el moment que puge al primer avió que es dirigeix Alacant, l'ambient em resulta càlid i per la ment tan sols em passen records feliços d'abans, gent que no havia tornat a veure... Sóc incapaç de pensar en l'amargura que em va fer fugir, perquè per a mi, mai no ha existit. Només era el començament d'un malson que per fi ha acabat.
Estic tranquila, i, no podent dormir, em dedique distreta a mirar per la finestra. Ja quasi estem, puc distingir els edificis, els vehicles, la ciutat. Alacant simbolitza el meu retorn, però ni de lluny és la meua llar. És el punt de partida que em portarà al lloc que pertany. Pensava en ma casa quan hem aterrat, no m'he adonat del temps, ni m'han fet mal les orelles, tan absorta estava en els meus pensaments.
Baixe, no mire enlloc i alhora ho vull abarcar tot amb la mirada. Els meus ulls volen reconèixer allò a què havien renunciat i es centren en les tendes i en la gent. En cap cas, pense en mirar l'exterior, m'estic preparant. No trobe encara força suficient per trobar-me amb el sol enlluernador que em rebrà amb entusiasme. Em dirigisc a l'eixida ràpidament a l'eixida, ningú m'espera, no tinc per què allargar l'estància en l'aeroport. HE de sortir ja.
És aleshores quan el món se'm cau als peus. Deixe caure la maleta, i em pose a hiperventilar, les llàgrimes em rellisquen per la cara amb una facilitat increïble. Sé amb certesa que sóc el centre d'atenció, note les mirades de la gent a l'esquena, els seus comentaris entre atemorits i llastimosos, ningú pot trencar el meu sanglot histèric. He perdut el control i m'és igual, tot és igual.
Perquè el cel no podia haver-se despertat més negre.
He perdut la llar, he perdut els somnis. "He perdut la identitat." - Em repetisc mentre avance. - "em rebutgen allà on vaig"- seguisc avançant.

Ara, no em volen enlloc. Sense llar, sense terra ferma on aterrar.
No sé on aniré ara. L'única cosa que puc afirmar és que me n'anire, en el primer vol que trobe.
Perquè res em resulta ja familiar."


Enllaços a aquest missatge |
0

Imatge

Posted by Andrea Kruithof on 16:40 in

M'encanta esta imatge.
És de deviantart.com , d'on en trec la majoria.

Enllaços a aquest missatge |
1

Nou relat

Posted by Andrea Kruithof on 0:59 in ,
Per si a algú li interessa (cosa que dubte), he escrit un nou relat en www.relatsencatala.com sobre els somnis i el desengany del despertar. Perquè ningú evita la ineludible visita de la realitat, ningú se n'escapa a la seua sensació asfixiant i trencadora de somnis.
Perquè ni jo, que a vegades es podria dir que visc en un altre planeta, sóc capaç de fugir-ne, i només puc sentir-me bé, escrivint-ho - a la meua manera - amb amargues dosis d'humor.
Bona nit amors!
Una besada,
casperdut
P.D : el relat es diu "De matinada", es pot fer la búsqueda des d'ahí o amb el nom de "casperdut"

Enllaços a aquest missatge |
1

Rayando el Sol

Posted by Andrea Kruithof on 23:48 in ,


Em sent un poc com en esta cançó, és de les meues favorites de Maná.

P.D és el video oficial de warner mexico. És molt graciós veure'ls tan jovenets. XD
Una besada

Enllaços a aquest missatge |
1

Crepúsculo

Posted by Andrea Kruithof on 21:18 in


Per cert, estic oficialment enganxada a la "edwardmania"! Culpa de Rommy...
Un llibre apassionant, sobre un amor difícil ( res més que un amor entre una humana i un vampir, el de sempre) que té la facilitat d'envoltar al lector fins deixar-lo ben atrapat per l'argument.
És una novel·la que pareix escrita per un guió de pel·lícula per l'acció i les escenes obscures. És més, falta poc perquè l'estrenen els cines, amb Kristen Stewart com a Bella Swan i Robert Pattison com a Edward Cullen. No me la perdré per res del món.
L'únic que m'ha decebut un poc del llibre és el final. Massa fàcilment resolt.
De totes maneres, és una lectura ben agradable i entretinguda. Que el gaudiu molt!
Valoració:

P. D : pròxim llibre a comentar: El corazón helado, de Almudena Grandes.

Enllaços a aquest missatge |
0

I'm back

Posted by Andrea Kruithof on 20:57 in
Ací estic de nou! Tots sabíem que recauria... Espere que algú m'haja trobat a faltar en aquesta llaarga setmana que he estat ausent, pensant si valia la pena...
He arribat a la conclusió que si, que llançar paraules al buit, excepte per alguna que altra pedra XD ( Rommy, Fi , vvm!) m'ajuda a canalitzar les emocions i a sentir-me un poc millor. Psicoanalistes a mi!
Bé,hui faré un tractament semblant al dels fotolog ( i al que un principi em vaig oposar) i parlare tot d'una, més personalment.

I és que per mi , ha sigut una setmana mortal.
La meua iaia està a l'hospital, a causa d'un no se què que els metges no aspiren a descifrar, que va precipitar un viatge que en principi anava a ser meravellós i que va estar plagat de tensió. Sense comptar altres coses ( més insignificants, no us preocupeu) que em van acabar amargant... Una meravella. La meua iaia esta insoportable de nerviós que té, ma mare també en conseqüència, la meua germana per eixa edat del pavo que rese per veure desaparèixer abans que em torne loca, i mon pare... No diré res de mon pare ( que canalitza el seu malhumor en mi)... direm que per respecte. SENYORS I SENYORES, NO SÓC FILLA ÚNICA! Renyeu-la també a ella, a la pitufa... :P (es broma, i love you sister).
I tot va començar el dia que la xiqueta es va creure suficientment major per complir 18 anys, i la molt estúpida se n'anava a l'universitat... I totes les queixes, les bronques i eixes coses preferiblement evitables es van dirigir cap a ella, perquè els quedava massa poc temps per moldejar la seua deformada figura de fang. Una coseta... El que no haja arreglat fins ara... No ho arreglaré en dos dies...
A part...em sent deprimida. No especificaré raons. Aquells que em coneguen mitjanament, s'ho podran anar imaginant, la resta (inexistent, per altra banda) que s'aguante.
Això és tot!
Què relaxant és soltar-li les neures a algú que no et recriminará.
Gràcies blog, pel teu valor altament terapèutic.
Una besada,
Andrea.

Enllaços a aquest missatge |
0

Goodbye

Posted by Andrea Kruithof on 14:04 in

Enllaços a aquest missatge |
0

Adéu

Posted by Andrea Kruithof on 13:48 in , ,
Volgut blog, t'he de dir adéu.
No és per tu, és per mi, alguna cosa ha passat que ja no sé trobar les paraules adequades. Quan començaren, imaginava un futur millor, pensava que seríem l'enveja de tots però alguna cosa no ha anat bé. I sé ben bé que l'única responsable sóc jo.
Ha estat un any productiu. Sempre m'has escoltat sense qüestionar-me, per molt estúpid que fora el que deia; en tot moment has estat ahí, dispost a deixar-li lloc a les meues disparatades paraules. Hem experimentat moltes coses junts però han tocat fi. Ja no és el mateix, no sent el que sentia per tu. Ja no m'encare a les tecles amb l'entusiasme amb què adés ho feia. I repetisc, la culpa no és si no meua. Pot ser és que no m'he expressat com deuria... No sé... Ara ja no importen les raons. La qüestió és que et deixe. No sé si definitivament, però necessite un distanciament.
Me'n vaig de viatge, a Croàcia, no sé si t'ho havia comentat. Seran tres setmanes, sense veure't. Pot ser és el que ens falta per tornar a trobar la màgia entre nosaltres. Ens prendrem un respir.

Per damunt de tot, ha estat una experiència gratificant, no t'oblidaré ni m'arrepentiré mai d'haver compartit temps amb tu. Probablement m'has acompanyat en el millor any de la meua vida i t'ho agraïsc tantíssim!
Ja no em queda res a dir, volgut blog m'acomiade de tu. Espere que algun dia ho entengues.
Andrea


Enllaços a aquest missatge |
0

Breakfast at Tiffany's

Posted by Andrea Kruithof on 10:54 in
I really love this film!!
La vaig vore amb my perla ecològica l'any passat, a la seua caseta ( m'enrecorde perfectament, que divertit va ser! )... Em vaig enamorar de la peli!!!
Ah i a més serà el meu nou poster de l'habitació del pis! ( it was one of my birthday presents... Gràcies mare!XD)
moltes besades!
Andrea

Enllaços a aquest missatge |
0

La rosa púrpura del Cairo

Posted by Andrea Kruithof on 9:46 in

La rosa púrpura del Cairo ( 1985) , Woody Allen.
Aquesta pel·lícula, una comedia destrellatada de final agridolç, és sens dubte una de les joies del grandíssim Woody Allen.
L'escena es desenvolupa en una Amèrica deprimida, rondant els anys trenta, on Cecilia, la protagonista ( Mia Farrow) es refugia en el cine d'una realitat cruel. Descubreix un dia una pel·lícula , la rosa púrpura del Cairo, que la fascina, i va a veure-la tantes vegades que un dels personatges, Tom ( interpretat per Jeff Daniels ) s'enamora d'ella i se n'ix de la pantalla per conèixer-la.

Es una pel·lícula que s'ha de veure!!
Valoració:

Enllaços a aquest missatge |
0

Sentir-se trist també és important

Posted by Andrea Kruithof on 21:48 in
Sentir-se trist també és important - es va dir mentre s'eixugava els ulls amb una mà, mentre amb l'altra seguia pendent de la carretera. Era un dia de gener, fred com no recordava altre. El cel semblava descolorit, vagant entre una negror que apuntava a tempesta i un gris lleig, les muntanyes es veien fredes i distants, el camí es trobava tan desert... Algú podria dir que existia una relació entre la seua tristesa i el paisatge, com si en volguera estar en consonància.
- Sentir-se trist també és important, - es va repetir, baixet, com si les seues pròpies paraules no li crearen confiança.- perquè si no, no podríem reconèixer els dies feliços de la resta, si no que formarien part d'una massa amorfa de hores, minuts i segons, sense ninguna raó de ser. Dies que només tenen la necessitat d'avançar, sense trellat, sense direcció-
- Sentir-se trist també és important. - va dir, de nou, la seua veu ara més poderosa, alhora que les llàgrimes tornaven a brollar, finament, sense pressa, però sense poder-ho evitar.
- Sentir-se trist també és important - ara ja cridava, li cridava al món, s'enfadava amb ell, per no comprendre-la , per no deixar-la ser feliç, - perquè és necessari. Perquè necessitem estar tristos en ocasions sense cap raó aparent , - les llàgrimes li brollaven en un frénesi descontrolat i anava ( conscientment o inconscientment ) augmentant la velocitat del vehicle - perquè les llàgrimes que cremen la cara són també càlides, perquè necessitem sentir que estem vius! - I en aquell precís moment, on ja la velocitat es corresponia completament amb el nivell de exitació d'ella, va tancar els ulls, mentre el seu cotxe es precipitava contra una paret. Per no obrir-los mai més.

Enllaços a aquest missatge |
0

Tiri ri ri ri riiiiiiiiiiiiiiii

Posted by Andrea Kruithof on 22:27 in

Enllaços a aquest missatge |
1

Vos vull

Posted by Andrea Kruithof on 20:43 in , ,
Serà que hui estic sensible... Però....
Hi ha dies que et pots veure sol, creure que no t'entenen... Altres, gràcies a un detall, insignificant en un primer moment -com pot ser una cridada en un moment difícil, o simplement una abraçada més forta quan et sents trist, un somriure més gran quan t'il·lusiones per qualsevol cosa- , endevines que la vida et somriu, i et sents realment afortunada per comptar amb tanta gent que t'estima i es preocupa per tu... Encara que puga semblar ( i en realitat ho és) hui m'heu fet sentir que puc arribar a ser important en les vostres vides...
Was... No m'ho haguera cregut mai... Mai haguera esperat que tanta gent s'enrecordara de mi!!!! Espere que demà vingueu tots i que us ho passeu ben bé!
Rommy, Jamie, Paula, Anna, Teresa, Francesca, Fidel, Cristina, Claudia , fins i tot Júlia (Nurieta tu també ;D )... i tants altres.. simbolitzeu els millors anys de la meua vida, no us oblidaré mai!!! Sóc molt feliç!!!

P.D Rommy, hi ha amics que fan riure, altres amb qui pots compartir secrets o aficions, alguns que tenen la facultat de fer-te sentir especial... tu eres això i molt més! quasi se m'ixen les llàgrimes de l'emoció al llegir el teu fotolog... Mira que eres dolça quan vols... Perquè altres dies... (hihihi)

Per molts anys més en la vostra companyia!!!! Vos estime (`´)

Enllaços a aquest missatge |
1

Aniversari Feliç

Posted by Andrea Kruithof on 14:46 in
Hola! Hui fa 18 anys que vaig nàixer... Tota una vida...
El temps passa, inevitablement, i encara que a vegades anuncie el contrari, per a bé. Ens fem majors, madurem, adquirim experiència i amics, amics que recordarem fins els últims dies.
Si la vida et dóna eixa magnífica oportunitat d'existir cal aprofitar-la. Com un xiquet que amb els ulls ben oberts i la boqueta oberta mira el món que li ofereixen, una terra per explorar i descobrir.
Per molts anys més.
Andrea.

P.D : Esta és una foto amb mon pare quan a penes tenia un mes quasi dos... M'agrada moltíssim!! gràcies Anna per dedicar-me el fotolog... Em pareix molt fort que no tingues una foto meua !! Ja saps què toca doncs!!!!!Eixa foto recorrerà mig món! Júlia gràcies per la teua dedicatòria també en el flog acabat d'estrenar ( www.fotolog.com/thegreenjulii entreu!!!!)... Molt boniqueta encara que curta!
Vos estime tant a tots/es!!!!! LoVe YoUUUUUUU

Enllaços a aquest missatge |
0

Marina II

Posted by Andrea Kruithof on 17:07 in
Algunes hores abans d'anar-se'n a Londres, Marina no es sentia gaire bé. Potser el contratemps del dia anterior l'havia trastocada, potser era la ressaca, encara que no recordava haver begut massa. Potser tan sols estava seguint la rutina de sentir-se trista en els moments previs a successos decisius.
L'espera, sola, se li feia eterna. S'havia portat un llibre - gros, de tapes dures, com li agradaven a ella - i diverses revistes mínimament entretingudes per passar l'estona. Però de cap de les maneres es podia concentrar. Tenia el cor agitat, l'ansietat se li disparava més a mesura que els minuts anaven avançant, que se li retallava el temps. Era possible que s'estara equivocant? Les decisions incorrecte eren el seu fort, no obstant això havia pensat que una estada a l'estranger li sentaria bé.
Necessitava canviar, ho sabia, descansar un poc d'aquelles coses que li havien fet mal. Havia de curar les ferides, i no se li ocorria un lloc millor. Londres, la ciutat dels seus somnis, l'eden per explorar, el paraís de la cultura. Era on havia volgut estar als tretze, quinze i dèsset. Quan Jesús, un amic dels seus pares, li havia proposat anar a viure amb ells, i estudiar la carrera allà li havien brollat les llàgrimes incontroladament, no podria imaginar-se un dia més feliç. On havia quedat l'il·lusió? Per què se li presentava ara en la imaginació una Anglaterra que la rebutjava?
Potser, només potser, era ell qui s'havia endut tot per davant, com un huracà d'aquells que arrassaven Amèrica.
Aquell pensament, simple en la formulació, la va pillar desprevinguda i es va enfurir. Enfurir d'impotència per saber que no ho podia controlar que aquell sentiment que li corroïa l'ànima es quedaria, com una espina, anclat en el seu cor per molt lluny que fugira.
Però ara era ja massa tard per canviar de parer, i les hostesses ja havien obert la porta d'entrada d'avió. Portada per un conjunt de sensacions contradictòries va pujar, sense arribar a ser realment conscient dels seus actes i es va seure al seient assignat, en silenci, amb la melancolia ofegant-la de manera lleugera.
Podria haver baixat, però definitivament, era ja massa tard.

Enllaços a aquest missatge |
0

Tooday

Posted by Andrea Kruithof on 13:43 in ,
Hola!!!
Com va?
Jo estic ací, en el dia previ al meu aniversari, sentint-me com si tot anara a canviar. És estrany. Ahir vaig anar al pis, vaig canviar les coses de lloc i em vaig dedicar a comprar ( amb la ineludible companyia de ma mare i sobretot, de la seua butxaca XD) llançols, una cistella per la roba bruta ( moníssima per cert)... eixa classe de coses. El sentiment que més m'invadia era la claustrofòbia. Pensar que he de restar en aquesta habitació que a dures penes té una xicoteta finestra que dóna a un pati interior durant tot un any mentre que a ma casa em passe el dia amb les finestres obertes o fora de casa... No m'ho podia ni imaginar... En pocs segons estava hiperventilant ( en realitat no era per a tant, només un poquet de respiració més forta... ) i buscant una eixida. Problema: el pis no té terrassa, està en un sext. Les possibilitat de fer desaparèixer la meua ansietat s'esfumaven... I no veges com!
Claustrofòbia i plutja a part ( es podria dir que el dia, el va fer ben fresquet XD) va ser interessant conèixer gent amb les meues mateixes inquietuds. És més fins i tot podré cursar els dos primers cursos en valencià! ( però el aniré a la uni per la vesprada...).
Res més a dir que dalt em criden... Hauria d'estar fent feina.

P.D A més que demà siga el meu aniversari , vull dedicar-li un xicotet espai a la meua germaneta que pobra, la van operar el dilluns i té la cara com un globus... Ara ja no tant quasi està bé però la veig un poc deprimida. Ànim Júlia! Que la que és guapa... guapa se queda . XD
Un b7
Ens vegem (L)(L)

Enllaços a aquest missatge |
0

Vídeo

Posted by Andrea Kruithof on 13:30 in
Rico m'ha passat aquest vídeo.
La veritat m'he rist molt, val la pena. Encara que està en anglés.



Una besada...

Enllaços a aquest missatge |
0

Frase

Posted by Andrea Kruithof on 19:53 in
"No me puedo morir ahora, morir no me viene nada bien"

Más extraño que la ficción ( Stranger than fiction ) 2006

Enllaços a aquest missatge |
0

Foto

Posted by Andrea Kruithof on 16:12 in ,

Esta vesprada estic un poc desanimada ( encara que tant este matí com ahir m'ho passat molt bé! Una gran conversació la d'anit, encara que estaves com drogada... xD) , raons a part. Aquest és el per què d'aquesta foto.
La vaig fer a Suècia, l'any passat. És obscura, ja estava fent-se de nit, s'anunciava tormenta... Molt poètic.
Una besada.

Enllaços a aquest missatge |
0

Apaga y vámonos

Posted by Andrea Kruithof on 15:39 in
Per una nit, no em parleu d'amor.
Que les paraules no es tornen de nou àcides,
convertides en amarga decepció.
per què si ja ho sabia,
se m'ha esfonssat el món?
potser guardava encara,
una mera il·lusió,
l'esperança que el desig comporta,
que com tantes altres voltes,
es torna pols.

Reina,
al final, sembla que tenies raó,
no era més que somni,
amargura,
m'has guanyat la competició,
tire la tovallola,
et deixe,
per dir només em queda,
apaga y vámonos.

Enllaços a aquest missatge |
0

La trilogía de Nueva York

Posted by Andrea Kruithof on 12:32 in

La trilogía de Nueva York, un llibre que mescla la intriga d'una novel·la policíaca amb grans dots de metafísica ( en els quals arribes a perdre't en més d'un moment) és una de les històries que va portar al grandíssim escriptor Paul Auster al cim de la literatura. Aquest nombrament no és en va, ja que la seua manera d'expressar-se enganxa.
Tal com el mateix nom indica, es tracta de tres històries, ( aparentment indepentdents, però que en certes ocasions s'enllacen, creant una confussió considerable en el lector ) en les quals es tracten complicadíssims sentiments, es podria dir que és la història de la part més obscura de l'humà. Sempre des de la intriga, amb un interessant joc de la trama. La sensació que el llibre provoca, al llarg dels tres relats, és l'angoixa, angoixa que amb facilitat apega al lector.
És sens dubte, un llibre recomanable.
VALORACIÓ:

Enllaços a aquest missatge |

Copyright © 2009 El Calaix de Sastre All rights reserved. Theme by Laptop Geek. | Bloggerized by FalconHive.