0

HOLA!!

Posted by Andrea Kruithof on 17:26
Com una peli romàntica americana, hui hem tingut un final feliç generalitzat. Quasi totes les amigues han aprovat totes les assignatures (A.P sorry...) i la meua perla i jo em aconseguit matrícula d'honor. No podria estar més feliç amb les meues marques ( sense exagerar)!
Bé , en aquest temps que he estat ausent ( no se li pot dir col·laborar en un blog a posar-li un parell de fotografies de res) han passat tantes coses... Tantes coses tenia a dir d'elles... Però desafortunadament, em queda encara un llarg camí que recórrer fins que tot haja acabat de veritat i ja tindré temps de posar-me al dia i actualitzar de veritat este bloguet meu.
A happy ending, anyway ... :D:D

Enllaços a aquest missatge |
1

Art III: Postimpressionisme

Posted by Andrea Kruithof on 18:12 in ,


Faig un descans en el meu estudi de filosofia (¬¬) per continuar la meua passió per l'art. Hui toca la revisió de l'impressionisme, és a dir el POSTIMPRESSIONISME.

D'aquest quadre destaca sobretot el color i la pérdua de plànol. És un quadre de Gauguin.

Enllaços a aquest missatge |
0

Imatge (perdut el compte)

Posted by Andrea Kruithof on 14:38 in

A vegades em sent un poc sola... Com hui...

Enllaços a aquest missatge |
2

L'última nit

Posted by Andrea Kruithof on 13:54 in
Un dia que vaig dormir fatal se'm va ocórrer un nou començament d'una història. Com era incapaç de tancar els ulls vaig estar imaginant-me tots els detalls. No sé si m'enrecordaré del tot...
Ací la deixe.

Era dissabte. Des de fora, tan sols un més. Res d'especial podria tindre aquell dia que el diferenciara de la resta, per ulls estranys. No obstant això, era sens dubte diferent, hi havia un toc estrany en aquella escena. La gent ballava, bevia, reia, com qualsevol altre dia, eren els mateixos bars, la mateixa gent. Però existia un lleuger matís, com una fina capa d'aquarela, que canviava en gran mesura la situació. Els somriures que solia lluir la gent hui semblaven postiços, la música i la gent, anaven lleugerament descompassats. El sabor de l'alcohol era més infame encara que de costum i no es bevia a grans glops, com si es tenira por d'acabar. Aquell dissabte era certament diferent que la resta. Perquè era l'últim. L'últim d'aquesta vella vida, l'últim abans de marxar i deixar enrere una història, uns amics, uns companys. Tot el món s'esforçava per tant per tindre el millor somriure, de poder gaudir del temps, que pareixia a estes altures, escapar-se'ls de les mans. I per esta necessitat de divertir-se tot adquiria un caràcter tan fals, fins i tot grotesc. Així que anaren passant les hores, els rostres començaren a canviar. Per fi quan s'adonaven que el temps de veritat s'acabava, alguns no van poder contindre les llàgrimes. L'ambient, poc convencional, havia adquirit per fi un to menys forçat, doncs era aquell sentiment de tristesa el que embriagava cada porus de la seua pell. Lorena, aquella noia pèl-roja que havia preferit escapar de l'ambient opressiu del bar, s'havia quedat fora bevent amb uns companys, parlant de grans moments i de nous plans. Així com quasi tots tenien les llàgrimes fora, ella havia decidit no plorar. Sabia que per ella, tot anava a canviar, que perdria de vista molta gent important, però ho creia el pas més natural. Simplement, no volia recordar amargament aquella nit, l'última nit. En aquell moment, de transició de somriures a llàgrimes va arribar nova gent. El rellotge del campanar tocava les dos. Lorena els va saludar efussivament, en coneixa a un parell. Però la seua vista va quedar fixa en una persona en concret. S'hi va arrimar. Ell rebia la seua atenció amb alegria, potser cordialitat. Lorena no havia pogut saber mai si aquell somriure d'interés o simple educació. Van seguir parlant, la gent començava a desaparèixer , tan sols quedaven ja quatre gats. Finalment es van asseure, en un portal prop del bar. I seguiren conversant, fins que Lorena sabia que el temps estava contat. Que se n'havia d'anar, que encara no havia preparat les maletes i se n'anava a l'endemà
- Me'n vaig. Demà me'n vaig a estudiar a Londres.- Va dir mirant-lo als ulls i va fer una pausa. -Men vaig, si res no em reté. - Després d'aquestes paraules, es va crear un buit, un buit tan gran que ni el soroll de la música estrident el va poder omplir. Aquell silenci la va matar, era el que més havia temut, i es va mossegar el llavi per frenar aquelles llàgrimes que estaven a punt de delatar-la. Havia promés no plorar, no podia fallar ara. Va fer un mig somriure, forçat, dolorós.
- Que et vaja bé. - Va mig pronunciar. I amb una besada li va dir adéu. Va començar a caminar es.
Tal com tot havia ocorregut, sabia massa bé que no seria així.
S'havia arriscat i havia perdut.
´´ No és per a tant, demà tot començarà de nou. `` Es va dir mentre introduïa la clau al pany amb mà tremolosa.
- ´´Demà serà un dia nou. - Va xiuxiuejar, com per sentir la seua pròpia veu. I es va deixar caure darrere la porta, incapaç de contenir les llàgrimes que el cos li cremaven.

Enllaços a aquest missatge |
0

Art II: Impressionisme

Posted by Andrea Kruithof on 16:22 in ,
Nou capítol en els grans de l'art:
L'Impressionisme
Em va agradar la idea de col·locar en el blog algunes de les obres d'art que més m'agraden. Així que ahí va la d'esta setmana. Aquesta és una obra molt coneguda de Renoir, un autor impressionista que destaca pel tractament de la llum sobre les persones. El nom és "Le moulin de la Galette".

Enllaços a aquest missatge |
0

Insomni

Posted by Andrea Kruithof on 17:04 in
Ahir quan no dormia, vaig sentir el meu gos que ploriquejava en somnis.
Vaig sentir ploure.
Vaig sentir el vent.
Vaig sentir la llavadora en marxa.
Vaig sentir el soroll de les finestres mal tancades,
la respiració suau i calmada dels meus pares.
Vaig sentir que el món, com jo, restava encara despert.

Enllaços a aquest missatge |
0

L'art

Posted by Andrea Kruithof on 16:35 in ,
Deixe ací una fotografia per demostrar-me a mi mateixa que l'art és bell i no només una de les assignatures que m'estan amargant el cap de setmana (no he fet quasi altra cosa que estudiar...).
Per a aquells que no ho sàpien (cosa que sincerament és un delit) és el naixement de Venus de Boticelli. Una de les obres més importants del Renaixement italià.

Enllaços a aquest missatge |
0

Frase

Posted by Andrea Kruithof on 16:27 in
''No vull somniar que sóc feliç, que després em desperte''

Enllaços a aquest missatge |
0

Amb peus de plom

Posted by Andrea Kruithof on 19:52 in
Amb peus de plom... Comença una etapa nova del blog!! Canviar-li el nom ha sigut una altra manera de madurar-lo.
Anar amb peus de plom és una expressió molt graciosa que ve a significar ser realista, i encara que sóc terriblement fantasiosam'ha semblat perfecta pel que volia expressar. És això el que pretenc, oferir una mirada més crítica del món que ens rodeja. És a dir, centrar-se més en el que puc observar que en mi mateixa ( cosa que no significa deixar a part les meues rallades internes que molt m'ajuden a desfogar-me). Així que espere, amb tots els esforços que estiguen al meu abast aconseguir el meu objectiu i que siga dels vostre gust.
Moltes abraçades.

Enllaços a aquest missatge |
4

La nit....

Posted by Andrea Kruithof on 12:58 in
Com a sardines en un forat de mala mort, difícil era ballar amb tant poc espai i els peus pegats a terra en aquell sòl pegalós resultat de tant de cubata derramat. Èrem dos focus durament localitzables en una massa alcoholitzada i desconeguda que feia tremolar el local. Sense parlar-ne del fum, que ajudava a crear aquella sensació de bous encaixonats. Els ulls picaven i no hi quedava aire per respirar, tot era fum. Les hores se'm feien inacabables mentre pensava :´´no sóc una sardina! Necessite espai!``
Tot haguera pogut anat millor si algun xicot alt i graciós haguera aparegut amb intencions de salvar-me la nit. Eixes coses, no obstant, només passen en les pel·lícules. I per sort o per desgràcia la meua vida té poc d'edulcorada fantasia Disney.


P.D Una besada molt gran Rommy. Sense tu la vida es faria costera amunt! ^^

Enllaços a aquest missatge |
0

Hora d'elegir

Posted by Andrea Kruithof on 16:10 in ,
La vida està feta de xicotetes i grans eleccions que dirigeixen el curs de les nostres vides. Triar-se la roba, té o café,elegir les amistats i el treball etc, totes eleccions que condicionaran en menor o major mesura el que serà la nostra vida. Segons el grau d'importància d'aquestes major serà el dubte que l'acompanye, la indecisió, la por a equivocar-se. I si has pres la opció equivocada? Què hauria passat si hagueres elegit diferent, seria millor la teua vida? Totes aquestes qüestions i més poden convertir-se en una constant que aturmenten aquells qui no tenen segures les respostes.
Durant algun temps però, tenim la sort o la desgràcia de no suportar aquesta la càrrega, són pares, mares, professors etc. qui les prenen per nosaltres.
Elegir simbolitza al cap i a la fi, fer-se gran, assumir la responsabilitat que li correspon a cadascú del seu propi destí. Gradualment, amb els anys, un s'acostuma a prendre eleccions, cada vegada més, però insignificants en la seua majoria. Fins que et topes amb la universitat. Aquesta és sens dubte, la decisió més important que hauràs de prendre des que has nascut fins ara. Què passa quan un no està preparat per assumir tal responsabilitat?
Doncs que haurà de seguir avant, esperant no haver-se equivocat, com tota la resta d'indecisos que es precipiten a la majoria d'edat.

Enllaços a aquest missatge |
0

Hui

Posted by Andrea Kruithof on 14:16 in
Hui, fa temps que no escric. Entre un internet que m'abandona i les poques coses que puc contar s'ha creat un clima perfecte per oblidar completament que tenia una bitàcora. Sense tindre en compte les festes i el granet de melancolia que m'ompli últimament. Hui tan sols escric per plenar un forat en l'espai del meu blog i en el meu temps mateix. No tinc intenció de ratllar-me ni exposar les raons de la meua mitja tristesa ( comence a pensar que crònica per altra banda) perquè ja he tingut temps suficient de conversar-les amb mi mateixa en aquestos dies de descans. Només em preocupa ara mateixa la salut del meu blog, que em mira enfadat per tenir-lo tan abandonat, el pobre, cada dia perd més el seu interés, fins que jo mateixa m'avorrisc llegint-lo. Aquesta sensació de parlar-li al buit, sabent que ningú em llig o pràcticament ningú ( alguns ho justifiquen per parlar en català, altres simplement per la carència de contingut) , a vegades ve bé per desfogar-se, altres, com hui, et donen una sensació de solitud que només les noves tecnologies són capaces d'oferir.Dies com hui, em fa por sentir-me tan significant, com pols en un univers ple d'estels.

Enllaços a aquest missatge |

Copyright © 2009 El Calaix de Sastre All rights reserved. Theme by Laptop Geek. | Bloggerized by FalconHive.