0

grrrr

Posted by Andrea Kruithof on 21:32 in

Sense comentaris

Enllaços a aquest missatge |
0

grr

Posted by Andrea Kruithof on 21:26 in
Que guai la gent té tant de talent...
Doncs jo no m'alegre per ells ¬¬.
Perquè en tenen més que jo, més del que podria somniar.
Perquè em lleven així el que sempre havia considerat el "que se'm donava bé", la meua senya d'identitat.
Perquè no em deixen lloc en un món massa concurrit.
Perquè volia ser escriptora... I no arribaré a ser-ho perquè n'hi hauran moltíssims que em passaran per sobre.
relatsencatala... eres la meua obsessió i la meua perdició.

Me'n vaig a dormir. Tan egoïsta com he escrit aquesta actualització...

Enllaços a aquest missatge |
0

vacances...

Posted by Andrea Kruithof on 13:55 in ,

Enllaços a aquest missatge |
0

Els últims dies d'estiu

Posted by Andrea Kruithof on 13:35 in ,
La calor, amb el seu efecte somnífer, entra en tots els porus de la pell, omplint-los d'un sentiment intens de gossera...
Es gaudix tant de la brisa de vesprada, en una hamaca, amb els ulls tancats o oberts lleugerament, abandonada als plaenters sorolls que m'oferix el camp: el vent, els ocells...
Tot confabula contra mi i les meues intencions de ser útil, s'està tan a gust ací sense fer res, em xiuxiueja una veu traïdora al meu cap, i em deixe portar per les sensacions d'un dia amé, sense crits, senseles les estridències pròpies dels dies laborals o de la ciutat...
M'encanta poder dormir amb la finestra oberta, que aplaque la xafogor que inunda l'habitació de nit i despertar-me de matinada amb la llum d'un nou dia.
La frescor de les nits a la terrassa, sopars amigables, simples i desenfadats que desfan les poques tensions creades de dia.
Totes aquestes coses... Les perdré per un any. No hi haurà cabres amb suau tintineig de les seues campanes, ni les hores mortes baix del garrofer, on el vent em rellisca sobre la pell mullada després del bany, ni el descans ni la vida plàcida dels últims dies de l'estiu.
Benvinguda la vida a la ciutat...

Enllaços a aquest missatge |
0

ai la universitat!

Posted by Andrea Kruithof on 22:08 in
Seguisc amb el cap en la universitat. Més concretament, en les coses que habitaran el meu pis. Si, ho sé, em domina per moments l'ànsia consumista, i ho sent, però què voleu, lluitar contracorrent cansa. I què millor que la targeta treguent fum per llevar-se el cansanci... XD és broma... Més o menys...
No tinc ninguna intenció de ser seriosa hui. Ha estat un dia agotador des de primera hora del matí ( cal tindre en compte que el dia per a mi comença a partir de les 10:30) fins ara i no tinc gana de parlar intel·ligentment. Només tinc ganes de PARLAR. I punt.
Pel que fa a la universitat, la meua febra per comprar m'allunya de preocupar-me pel meu futur incert. M'allunya de preocupar-me per la meua grotesca inutilitat, per haver acabat a València en compte de a Barcelona, per conviure per primera vegada amb altres persones que no siguen de la família. No sé com quedaré, i per això preferisc tindre el cap en un altre lloc.
Em mantinc ocupada també pensant en mil i un projectes que comporten una destresa que encara està per pulir. Sembla estúpid, però tindre el cap ple de pardals és de les coses que més m'ajuda a seguir viva. M'agrada pensar en coses que vull fer, que podria fer, que algun dia faré. L'artesania, a l'igual que qualsevol altre art, em fascina. Voldria aprendre a fer tantes coses...
És una de les avantatges que m'oferix la ciutat que més m'atrauen, poder obrir-me a nous mons i aprendre, sobre tot aprendre.
Ja no sé que més rumiar, us deixe doncs.
Una besada molt forta
casperdut

Enllaços a aquest missatge |
0

Humm

Posted by Andrea Kruithof on 19:39 in
Voldria saber què dir... Seria genial tindre les paraules adequades que trencaren aquest silenci que s'ha format al voltant meu. Però no hi ha res interessant que poguera calmar l'ambient, eixa estranya tensió que ens domina.
I per dir qualsevol tonteria, preferisc mantindre'm a l'aguait, esperant en el meu silenci.

En algun moment, quan ningú s'ho espere, diré alguna cosa inteligent. I eixe dia arribarà.

Enllaços a aquest missatge |
0

Laia

Posted by Andrea Kruithof on 14:24 in
Laia la va mirar amb ulls de vidre quan la seua amiga va pronunciar aquelles paraules que se li clavaren al pit com a espines. Es sentia tan mal... I va tancar els ulls, lentament, com si el món no existira, per evitar les llàgrimes que punxaven per sortir, per estar segura del que anava a dir a continuació. No volia tornar a ser malinterpretada, no es volia equivocar de nou, una vegada més de les tantes que governaven el seu dia a dia.
I tot, per una immensa tonteria. Ella era egoïsta, melodramàtica i victimista a jornada completa. Ho reconeixia, era cert i intentava canviar-ho. Idepentdenment d'això, dubtava que ningú poguera voler més les seues amigues del que ella ho feia i no entenia com havien arribat a aquella situació. Només se n'havia preocupat d'un comportament que li havia semblat estrany, inoportú. I això havia desembocat en paraules que tenien el poder de ferir-la, sense ser en realitat més amenaçadores que qualsevol altres que algú hauria pogut pronunciar. Tan sols era qui les deia, per què les deia. En quin moment les deia.
Tenia gran part de culpa i aquest sentiment no ajudava sino a odiar-me un poquet més, com havia aprés a fer des de feia ja un temps. Potser havia estat un mal dia per enfadar-se, potser estava més sensible que de costum per raon diverses que no podia ni tenia ganes d'explicar. Potser açò no era més que el malentés que havia de ser, i li estava donant més importància de la necessària a uns sons convertits en paraules, que no eren més que això. Paraules.
Així que va obrir els ulls, li picaven, li feien mal, i ho va dir.
- Ho sent. Deixem'ho estar. No pretenia que t'enfadares, no sabia que t'enfadaries. No pretenia... ho sent. De nou.

Enllaços a aquest missatge |
0

Curiositat

Posted by Andrea Kruithof on 18:28 in


Enllaços a aquest missatge |
0

Aigua

Posted by Andrea Kruithof on 17:39 in ,

Intenta viure un dia sense aigua.
Com regaràs les teues plantes o el cèsped? Com s'omplirà la teua flamant piscina? Com cuinaràs o et duxaràs?
Però sobretot, com podràs BEURE?
Un dia sense aigua fa pensar en la quantitat de liquíd que és utilitzat tan sols en 24 hores. La seua importància evident ens mostra la necessitat de canviar els nostres hàbits front a l'ús que d'ella en fem.
Un gest com tancar l'aixeta quan no ens rentem les mans, o reduir el volum d'aigua que utilitzem per llavar-nos les dents és suficient per estalviar milions de litres que són necessaris. Ara més que mai.
Un 75% del cos humà és aigua. Un 40% de la població mondial no disposa d'aigua per abastir les mínimes necessites. Mentrestant, uns pocs milions tenen el control quasi absolut de la disponibilitat d'aquest bé tant escàs ( tan sols un 3% de l'aigua mondial és dolça).
Tu també formes part d'aquest grup privilegiat que té aigua corrent. I et permets el luxe de malgastar-la?
Sigues conscient de la importància d'aquest líquid que tens per costum despilfarrar i disminueix la teua despesa.
Perquè el malgastament ens afecta a tots.

Enllaços a aquest missatge |
1

Ups

Posted by Andrea Kruithof on 17:32 in
Hola!
En primer lloc, em vull disculpar pel meu missatge anterior... No estava de massa bon humor i és que beure és el que té.
Em fastidia el to sentimentaloide que ha agafat aquest blog quan era l'únic que intentava evitar. Una traïció interna més! I és que el blog no havia de tractar de MI i de la meua complicada relació amb l'exterior, sinó del món exterior. I punt. Amb alguna que altra pinzellada que reflexe la meua forma de ser, no amb la pintura detallada...
Quin fracàs! He convertit el que havia de ser un blog mitjanament periodístic ( no amb el talent ni amb l'objectivitat, per suposat) en un diari mediocre. Perquè ni tan sols és interessant.
De nou demane disculpes, i promet intentar, com a mínim, fer alguna cosa millor amb aquesta "cosa" que ha perdut forma i color.
Una besada

Enllaços a aquest missatge |
0

Bon dia

Posted by Andrea Kruithof on 12:26 in

Bon dia món!
Bon dia per dir alguna cosa perquè ni tan sols és matí ( quasi són les dotze i mitja quan comence a escriure), ni un dia per celebrar res. Simplement n' és un odiosament igual que la resta. Amb un poquet més de ressaca que l'habitual...
Però és que la meua vida es succeeix així. Visc de les traïcions internes ( promeses que em faig que acabe oblidant per desitjos més arraigats) i dels moments de felicitat furtada. I eixos moments poden significar la glòria però també la misèria a la qual es sucumbeix a continuació.
Perquè cada dia que intente estimar-te és un dia més que perd de vida.
Ah per cert! Són festes al meu poble :D. Molt divertida l'orquesta d'ahir (Vértigo) , un ambient molt guapo.
Això, i res més.
Una besada!!
Casperdut

Enllaços a aquest missatge |
0

Imatge

Posted by Andrea Kruithof on 13:38 in
GIVE ME A REASON TO STILL ALIVE

Enllaços a aquest missatge |
0

Narratiu I

Posted by Andrea Kruithof on 12:37 in
"Voldria dir que hui, per motius que no arribe a explicar, alguna cosa ha canviat. Que el cel que observe per les nits és una manta estrelada més brillant, que el món en general es mostra amb colors més vius. Que tot, per fi, ha començat a funcionar.
Però no és cert. Des de ma casa, no puc veure les estrelles, les parets estan tan grises com sempre, amb l'únic matís de les ratlles que la plutja - atacant intermitent - deixa de tonalitats obscures. Els carrers banyats m'inspiren desconfiança i no surt quasi mai, quedant-me tancada en un buit d'humitat i melancolia.
Vaig marxar a Londres amb la intenció de renàixer, volia fugir d'una realitat que em disgustava per les seues carències (tantes i tant doloroses, en especial una) i volia començar, començar de nou. Una segona oportunitat. Tots la mereixem no? I perquè doncs, la ciutat dels meus somnis em rebutja? Per què em persegueix amb nuvols negres, per què no avance amb els estudis? Per què tot és tan gris des que vaig arribar en el Londres grandiós que sempre m'havia enamorat?
Des de la meua finestra, puc veure com ha parat de ploure. Després de tants dies mullats, el món s'ha descolorit. El que tocava ser colors rojos, verds, negres, blaus; colors fulminants per la seua bellesa, s'han atenuat, com si en els meus ulls algú haguera escampat una lleugera capa blanca.
Ma casa està obscura, humida, bruta a pesar dels meus constants intents de mantindre-la decent. Però com la resta de coses en aquesta ciutat, es nega a acceptar-me, a fer-me sentir benvinguda. Fa dies que recorde amb ànsia la meua vida allí, com si el meu únic error fóra fugir d'ella. Potser no era tan mala i em vaig precipitar. Em sentia tan vulnerable!
Hui, voldria haver cregut que alguna cosa havia canviat, però m'he sentit igual, tan acaixonada, tan fora de joc, que no sé si val la pena continuar.
És possible que siga hora de tornar a casa.
Aquest pensament m'ompli de nou amb una sensació que feia temps que no experimentava, tot pren sentit amb elles, mentre omplic la maleta amb deixadesa, mentre busque el passaport, mentre agafe un taxi per anar a l'aeroport de Heathrow... Seria il·lusió, perquè en el moment que puge al primer avió que es dirigeix Alacant, l'ambient em resulta càlid i per la ment tan sols em passen records feliços d'abans, gent que no havia tornat a veure... Sóc incapaç de pensar en l'amargura que em va fer fugir, perquè per a mi, mai no ha existit. Només era el començament d'un malson que per fi ha acabat.
Estic tranquila, i, no podent dormir, em dedique distreta a mirar per la finestra. Ja quasi estem, puc distingir els edificis, els vehicles, la ciutat. Alacant simbolitza el meu retorn, però ni de lluny és la meua llar. És el punt de partida que em portarà al lloc que pertany. Pensava en ma casa quan hem aterrat, no m'he adonat del temps, ni m'han fet mal les orelles, tan absorta estava en els meus pensaments.
Baixe, no mire enlloc i alhora ho vull abarcar tot amb la mirada. Els meus ulls volen reconèixer allò a què havien renunciat i es centren en les tendes i en la gent. En cap cas, pense en mirar l'exterior, m'estic preparant. No trobe encara força suficient per trobar-me amb el sol enlluernador que em rebrà amb entusiasme. Em dirigisc a l'eixida ràpidament a l'eixida, ningú m'espera, no tinc per què allargar l'estància en l'aeroport. HE de sortir ja.
És aleshores quan el món se'm cau als peus. Deixe caure la maleta, i em pose a hiperventilar, les llàgrimes em rellisquen per la cara amb una facilitat increïble. Sé amb certesa que sóc el centre d'atenció, note les mirades de la gent a l'esquena, els seus comentaris entre atemorits i llastimosos, ningú pot trencar el meu sanglot histèric. He perdut el control i m'és igual, tot és igual.
Perquè el cel no podia haver-se despertat més negre.
He perdut la llar, he perdut els somnis. "He perdut la identitat." - Em repetisc mentre avance. - "em rebutgen allà on vaig"- seguisc avançant.

Ara, no em volen enlloc. Sense llar, sense terra ferma on aterrar.
No sé on aniré ara. L'única cosa que puc afirmar és que me n'anire, en el primer vol que trobe.
Perquè res em resulta ja familiar."


Enllaços a aquest missatge |
0

Imatge

Posted by Andrea Kruithof on 16:40 in

M'encanta esta imatge.
És de deviantart.com , d'on en trec la majoria.

Enllaços a aquest missatge |
1

Nou relat

Posted by Andrea Kruithof on 0:59 in ,
Per si a algú li interessa (cosa que dubte), he escrit un nou relat en www.relatsencatala.com sobre els somnis i el desengany del despertar. Perquè ningú evita la ineludible visita de la realitat, ningú se n'escapa a la seua sensació asfixiant i trencadora de somnis.
Perquè ni jo, que a vegades es podria dir que visc en un altre planeta, sóc capaç de fugir-ne, i només puc sentir-me bé, escrivint-ho - a la meua manera - amb amargues dosis d'humor.
Bona nit amors!
Una besada,
casperdut
P.D : el relat es diu "De matinada", es pot fer la búsqueda des d'ahí o amb el nom de "casperdut"

Enllaços a aquest missatge |
1

Rayando el Sol

Posted by Andrea Kruithof on 23:48 in ,


Em sent un poc com en esta cançó, és de les meues favorites de Maná.

P.D és el video oficial de warner mexico. És molt graciós veure'ls tan jovenets. XD
Una besada

Enllaços a aquest missatge |
1

Crepúsculo

Posted by Andrea Kruithof on 21:18 in


Per cert, estic oficialment enganxada a la "edwardmania"! Culpa de Rommy...
Un llibre apassionant, sobre un amor difícil ( res més que un amor entre una humana i un vampir, el de sempre) que té la facilitat d'envoltar al lector fins deixar-lo ben atrapat per l'argument.
És una novel·la que pareix escrita per un guió de pel·lícula per l'acció i les escenes obscures. És més, falta poc perquè l'estrenen els cines, amb Kristen Stewart com a Bella Swan i Robert Pattison com a Edward Cullen. No me la perdré per res del món.
L'únic que m'ha decebut un poc del llibre és el final. Massa fàcilment resolt.
De totes maneres, és una lectura ben agradable i entretinguda. Que el gaudiu molt!
Valoració:

P. D : pròxim llibre a comentar: El corazón helado, de Almudena Grandes.

Enllaços a aquest missatge |
0

I'm back

Posted by Andrea Kruithof on 20:57 in
Ací estic de nou! Tots sabíem que recauria... Espere que algú m'haja trobat a faltar en aquesta llaarga setmana que he estat ausent, pensant si valia la pena...
He arribat a la conclusió que si, que llançar paraules al buit, excepte per alguna que altra pedra XD ( Rommy, Fi , vvm!) m'ajuda a canalitzar les emocions i a sentir-me un poc millor. Psicoanalistes a mi!
Bé,hui faré un tractament semblant al dels fotolog ( i al que un principi em vaig oposar) i parlare tot d'una, més personalment.

I és que per mi , ha sigut una setmana mortal.
La meua iaia està a l'hospital, a causa d'un no se què que els metges no aspiren a descifrar, que va precipitar un viatge que en principi anava a ser meravellós i que va estar plagat de tensió. Sense comptar altres coses ( més insignificants, no us preocupeu) que em van acabar amargant... Una meravella. La meua iaia esta insoportable de nerviós que té, ma mare també en conseqüència, la meua germana per eixa edat del pavo que rese per veure desaparèixer abans que em torne loca, i mon pare... No diré res de mon pare ( que canalitza el seu malhumor en mi)... direm que per respecte. SENYORS I SENYORES, NO SÓC FILLA ÚNICA! Renyeu-la també a ella, a la pitufa... :P (es broma, i love you sister).
I tot va començar el dia que la xiqueta es va creure suficientment major per complir 18 anys, i la molt estúpida se n'anava a l'universitat... I totes les queixes, les bronques i eixes coses preferiblement evitables es van dirigir cap a ella, perquè els quedava massa poc temps per moldejar la seua deformada figura de fang. Una coseta... El que no haja arreglat fins ara... No ho arreglaré en dos dies...
A part...em sent deprimida. No especificaré raons. Aquells que em coneguen mitjanament, s'ho podran anar imaginant, la resta (inexistent, per altra banda) que s'aguante.
Això és tot!
Què relaxant és soltar-li les neures a algú que no et recriminará.
Gràcies blog, pel teu valor altament terapèutic.
Una besada,
Andrea.

Enllaços a aquest missatge |

Copyright © 2009 El Calaix de Sastre All rights reserved. Theme by Laptop Geek. | Bloggerized by FalconHive.