1

Víctima de tu mateixa II

Posted by Andrea Kruithof on 22:51 in
Cada dia, cada dia li suposava un esforç. Havia de pensar molt ( o no pensar de cap manera) per no acabar amb un tret amb aquella existència tan miserable. Aleshores mirava Anna, tan xicoteta, tan inocent, i la seua percepció del món canviava per instants. Per eixos segons, insignificants per la duració, quasi podria haver dit que era feliç. Encara que sabia que no ho podria ser mai, com li recordava la seua realitat constantment. Era fàcil saber que no la vida ja no li donava una segona oportunitat. Era massa tard. No tenia forces ni esperança, estava segura que no li quedava ni una mínima opció per sortir d'aquell infern. Però la seua filla si.
Sabent-se acabada, no es parava a pensar sino en la dolçor d'ulls blaus que la mirava com si tot el món fóra un lloc amable amb la capacitat de fer-la somriure. Tenia els ulls grans, i els obria fins el límit per abarcar amb la mirada tot allò que estava al seu abast. Era un èsser tan curiós!
I tan bonic.
No mereixia tindre la vida d'ella, no podia consentir-ho.
El moment més dur de la seua vida, estava per vindre. Cada dia la violència en els ulls d'ell s'incrementava, veia l'odi, odi per ella, per la seua filla, fúria que no podia entendre però que l'assetjava.
Arribava el moment en que hauria de renunciar a l'única cosa que la mantenia en aquella merda, l'únic èsser capaç de fer-la oblidar la desgràcia que tenia a sobre. Si se n'anava amb ella, si fugia, acabaria trobant-les i aleshores segur que no li quedaria compassió per la menuda. Ho podia veure, tan borratxo, tan furiós... La mataria.
Per això sabia que feia el correcte. Ella estaria bé, lluny del perill, i això era l'únic que importava.
Però no viuria en un món en el que no hi hagués una Anna.

Enllaços a aquest missatge |
1

Angoixa reflexada

Posted by Andrea Kruithof on 10:49 in
Maria es va mirar a l'espill, analitzant l'expressió que li dominava el rostre. Havia arribat un punt que ja no era capaç de dominar-la, cada gest en la seua cara, era el pur reflex dels sentiments que habitaven en ella. Tot eren preguntes que li rondaven el cap.

"Què vull de la vida? Per què torne a sentir angoixa? 
Deuria ser cosa del passat. Deuria haver-ho deixat a casa quan em vaig mudar, deuria haver-me'n llibertat de seguida.
Però em segueix. Allà on vaig."

Enllaços a aquest missatge |
0

De relacions

Posted by Andrea Kruithof on 21:07 in

Hui, quan a penes porte dos dies a la universitat em pose a pensar en les relacions. Eixe estrany vincle que comparteixen les persones, que s'enten com a natural de la societat. La 'societat', un altre concepte interessant, però que deixaré per un altre dia. Hui vull parlar de relacions.
Els amics, els enemics, els companys, els familiars, els amants... Tots ells són maneres de relacionar-se, d'interactuar amb el món que ens rodeja. La pregunta que em faig és... quina és la línia que separa unes d'altres? Que ens mou a relacionar-nos d'una forma o d'altra?
Hi ha vegades que, sense saber per què,  conectem amb gent d'una manera que ens genera confiança sense passar massa temps. Altres en canvi, ens domina una hostilitat que no té per qué tindre raó de ser i que per molt que t'esforces en canviar no desapareix. Són expressions, són gestos, són paraules dites en bons o mals moments, qualsevol cosa és suficient per influir en la simpatia que ens causa una persona. És clar que eixa intuïció que ens guia a buscar les amistats pot fallar. I que de prompte, algú que ens encantava el trobem insuportable, o tot el contrari. Però més enllà del marge d'error, entra en joc l'atracció. I res entra amb tanta força en les relacions com ella.

Enllaços a aquest missatge |
0

Llíber I

Posted by Andrea Kruithof on 22:48 in


Enllaços a aquest missatge |
0
Posted by Andrea Kruithof on 17:47 in ,
MmmMmMm...
Me'n vaig al meu pis a València.... Tu tu tu ru tu tu!!!
:P
Sigueu bons!

Adéuuuuu!!!!
Una foto d'acomiadament::

P.D : L'últim dia a Oxford, abans d'agafar el taxi. Us estime!!
(L)

Enllaços a aquest missatge |
1

Reflexions matineres II

Posted by Andrea Kruithof on 13:04 in
Peludet on t'amagues?
Sense tu,
El món pot estar buit
que no m'interessa.
Que neve, que ploga,
que brille el sol,
que sóc de pedra.
Sense tu.
On t'amagues?
Eres amo del temps,
el modifiques al teu gust.
Ara, les hores són eternes.
Minut rere minut,
segon sobre segon.
No hi ha Déu que aguante
el ritme de la teua absència.
Em fas perdre l'esperança
d'una nit agradable.
Sense tu,
em sobra llibertat,
solitud.
Mancança.
De prompte,
 la teua presència.
El meu cor pega un bot,
i fuig a buscar-te.
Jo t'espere,
al mateix lloc,
vindràs a trobar-me?
quieta, ignorant-te
t'espere, t'espere, t'espere!
acabes mirant-me,
dos besades inocents,
massa...
xarrem,
molt.
Em fas somriure,
em somrius.
Em muic.
Sóc feliç.
Eixes poques paraules teues
em desfan per dins,
i modifiquen el meu record
d'aquesta nit,
fantàstica, inolvidable.
Amb tu a dins.

Enllaços a aquest missatge |
1

Reflexions matineres ( 4 a.m) I

Posted by Andrea Kruithof on 12:55 in
Ella : Has vist a ...?
Jo :- mirada acusadora - No, ni tan sols m'he fixat. ( MENTIRA)
Ella: No, si només preguntava...

- 20 min. després -

Jo : I este? Saps on està?
Ella:- somriure sorneguer - No.

Enllaços a aquest missatge |
1

De solitud

Posted by Andrea Kruithof on 14:56 in
Una cosa estranya, la solitud. Diuen que cerca les seues víctimes en cada racó, aguaita pacient els moments de feblesa. Aleshores , ataca, sense miraments, sense retrecs. Cau sobre els objectius amb una força atronadora, acabant d'un cop amb qualsevol signe de dignitat, esperança o alegria.
La solitud.
Pobres desgracitats els que la sofreixen dia a dia!

Enllaços a aquest missatge |
1

Compte enrere

Posted by Andrea Kruithof on 16:26 in ,
Queda poc, cada vegada menys. Sóc per minuts més conscient de la meua constant inutilitat, de la incapacitat de viure sola, de cuinar sense cremar ningú. Però m'és igual. A mesura que s'acosta el moment més gana tinc de començar, de provar-me a mi i al món que potser sí puc resoldre els meus problemes. Vull noves oportunitats, noves experiències. Vull sentir com cresc, com apren dels errors...
Vull començar a canviar. I no podria pensar-ho en un moment millor.

Un bes
Andrea

Enllaços a aquest missatge |
1

Vellesa

Posted by Andrea Kruithof on 22:25 in
Aquell dia es sentia malament. Molt malament en realitat. No fisícament, encara que també, sinó a nivell mental. No era extrany que es sentira amb l'ànim baix, però aquell dia era diferent.
Tot havia començat pel matí. Havia tingut un d'eixos somnis espantosos que l'havien mantesa desperta tota la nit. No recordava què, ni per què l'havia fet sofrir tant, tan sols que s'havia alçat suada i tremolosa. Li venia al cap la paraula "arruga" un centenar de vegades, no fent més sentit del que podien tindre lletres buides i desordenades. S'havia dutxat amb aigua calenta, havia desdejunat... el que es podria dir el seu ritme habitual. Aquesta rutina la feia sentir segura i va començar a pensar que el dia aniria millor. Es va rentar les dents com de costum, amb un ritme lent i concienciós. Anava tan retrassada per arribar a temps a la universitat que ni tan sols es va parar a mirar-se a l'espill.
Va ser aleshores que es va trobar Joan, un dels seus companys d'últim any de carrera. Era un xicot atent i observador, un artista, i sobretot, un tipus excèntric. No el coneixia gaire tot i haver passat junts més de quatre anys.
- Hola Carla!
- Hola. - La seua veu no denotava de cap manera algun sentiment d'alegria per la presència de Joan. Només tenia en ment que arribava tard, arribava tard i no s'enteraria de res. Arribava tardíssim! Joan es va posar tot seriós i la mirar amb tanta intensitat que va sentir com la travessava.
- Somrius poc.- Va dir, i la tensió dels seus músculs va desaparèixer, com si ocultar aquelles paraules li comportara un gran pes. - Et vec vella quan no somrius.
Carla és va quedar bocabadada. Sí que pesaven aquelles paraules, que ara portava a l'esquena i la feien caminar amb més dificultat.Vella - aquella paraula l'havia impactat en gran mesura, les altres havien quedar simplement enlluernades pel poder desconcertant d'aquesta. Vella - se li repetia al cap mentres buscava urgentment uns servicis. Vella. Vella. Vella, vella, vella. Més vella. Més vella? Més vella! No podia haver-li això, s'equivocava. Havia començat tard a estudiar però quants anys tenia? Vint-i- set? Millor vint-i-pocs. Ella no era vella, no ho era!
Però allí estava la imatge de l'espill volent-li dir el contrari. Allí estava, la viva imatge de sa mare, mirant-la amb una mala llet que anava augmentat a cada segon.
Es va tirar a terra per tal de no veure's més. Aquell rostre de fines arrugues neonates l'havia conduit al terror, a l'espant. Terriblement vella, per ser exacte.
Va eixir dels serveis a quatre pates, amb la intenció de passar de llarg aquell espill. Però res podria borrar la imatge que tenia en ment ( cada vegada més deformada per la seua diabòlica imaginació ), que li cremava als ulls, a la boca, a les mans. A tot el cos.
No estava per fer classe. Se'n va anar a casa, es va prendre una til·la que es va beure amb mans tremoloses, i es va clavar al llit.
El dia següent va començar més brillant que l'anterior. Va seguir la mateixa rutina de sempre, amb la diferència en temps, no anava ni de lluny tan apurada.
De camí a la facultat, es va trobar a Eva, una altra xicona de la seua facultat, que feia cara de pomes agres.
- Estàs bé Eva? Fas mala cara. Et vec vella. MOLt vella, exactament.

Enllaços a aquest missatge |
1

L'Humor

Posted by Andrea Kruithof on 23:09 in
És difícil entendre com l'humor va variant. Desfent-se en onades de satisfacció ( no atrevint-me a dir felicitat), formant-se marees de tristesa. I cansanci.
Qualsevol diria que sóc una amargada. Que les meues paraules van sempre carregades de melancolia. La tristesa és la pedra que em toca penjar del coll, en sóc jo l'única culpable, l'única víctima dels meus deliris.
Però sempre he pensat que en algun moment podré somriure sempre tèmer esfonsar-me hores després.
Potser és només cansament, que confundisc amb tristesa. Aleshores tinc un problema de cansament greu. Necessitaré vitamines?
Un bes
i que siga això, cansament.

Enllaços a aquest missatge |
1

Diada de feina

Posted by Andrea Kruithof on 21:52 in
Hui ha tocat treballar. A les huit del matí, estava ja en peu vestida amb la indumentària típica de roba de mon pare vella que es tradueix en roba-no-fa-falta-que-em-mireu.
Poc després al bancal, un aire ben fresc ambientava l'escena i m'impedia llevar-me la camiseta per prendre el Sol.
Tallar raïm és una experiència... familiar. Cadascú en la seua "camà" va fent , seguint normalment el ritme de qui va al costat, i escoltant les històries que van naixent del treball, històries corrents d'altra època, que probablement ja has escoltat abans, però que amenitzen la diada amb un gust dolç com el raïm.
En realitat, és una tasca que no ens proporciona cap benefici econòmic. Més bé al contrari. Tallem pel gust de tallar. Per trobar-nos junts en un ambient tant diferent.
Per tradició. Per amor a l'art.

Enllaços a aquest missatge |
0

Mafalda: els deu manaments...

Posted by Andrea Kruithof on 18:02 in
- I estos drets... A respectar-los, eh? No vaja a passar el mateix que amb el Deu Manaments!

Enllaços a aquest missatge |
0

Ja fa set anys

Posted by Andrea Kruithof on 21:54 in ,

Ja són set anys des d'aquell funest dia, en que milers de vida es van esfumar, sense sentit, sense trellat. Ja són set anys des que des de les nostres teles miraven sense entendre com un avió s'estrellava contra una de les torres, per després ser informats que havia sigut un atentat. Que a propòsit, algú s'havia desfet de tants inocents. Que havia cregut que per damunt de la vida, hi ha coses més importants.
Per totes aquelles persones que ens van deixar, quan volien aferrar la vida amb les mans. Fa set anys.

Enllaços a aquest missatge |
0

Ooh...

Posted by Andrea Kruithof on 21:35 in

Enllaços a aquest missatge |
1

Somriu....

Posted by Andrea Kruithof on 19:11 in

Enllaços a aquest missatge |
0

Del·lirant....

Posted by Andrea Kruithof on 17:37 in
S'ha de veure... o morir en l'intent. No sóc una gran fan de Factor X però els càstings... són un altre món... Vegeu si no es per morir-se, què patètica és la gent senyor...



Una abraçada
casperdut

Enllaços a aquest missatge |
0

Smile

Posted by Andrea Kruithof on 16:22 in
Somriure... somriure és la mostra més bonica de felicitat... És l'alegria feta gest, palpable, concret. L'abstracció de la felicitat és perd mentre arrunses els llavis i mostres les dents...
El teu somriure pot il·luminar una nit sense lluna... Pot restar-li amargura al món si és real, enamorar si és sincer. En la comissura dels teus llavis està la resposta a tot un univers...
Somriure, és fàcil, econòmic, i aporta eixe punt dolç que li dona sabor a una realitat de vegades massa grisa.
Somriu

Enllaços a aquest missatge |
2

Fidel!!!

Posted by Andrea Kruithof on 18:46 in

Hui li dedique l'espai al meu encantador amic Fidel, que va complir anys fa tres dies i vaig cometre el delit de no recordar-me'n del seu aniversari. UpS :S
En primer lloc disculpes, ja et vaig dir que et recompensaria i estic pensant com xD.
De moment, vaig a intentar fer-lo posar roig, és el mínim que li dec.
Fidel és probablement una de les millors persones que he conegut fins ara. És graciós, rockero i no s'altera per quasi res ( cosa que em posa dels nervis ! ). A voltes pareix que no tinga sang a les venes, però és que té una filosofia pacifista que no acabe d'entendre. Sobretot és un gran amic, que m'escolta i no es burla -en excés - de les tonteries que li solte... que són moltes... A més de tindre bon gust per la música :P , quan li apetix és un gran conversador ( havia escrit conservador, xD i això si que no) i gaudisc molt quan està "inspirat". Sempre és un plaer estar amb ell.
Té la facultat, no tan corrent, de fer-te treure un somriure en qualsevol moment.
Tant de temps aguantant-lo que sense voler , li he agafat carinyet xD.
Un b7 fi, ens vegem prompte en algun concert de rock :P
P.D la fotografia és de l'any passat - per desgràcia no en tinc de més recents perquè estan a l'altre ordenador- en Tunísia, el dia que vam anar a la festa esta per la nit.

Espere no haver resultat excessivament cursi...
Un bes
Andrea

p.D : a que està mono el meu fidelet amb el turbant i el monyo llarg?!?!?!?!
:P
xauuu

Enllaços a aquest missatge |
0

Disculpes...

Posted by Andrea Kruithof on 17:50 in
Val, ahir me'n vaig passar. No parlava jo, parlava el meu ego ferit... Que no es controla.
A vegades ( sobretot quan el meu cansanci no deixa bloquejar les males sensacions) em dol que altres tinguen talent perquè per mi escriure sempre ha estat la via "de escape" que m'ajuda a desmembrar sentiments que d'altra manera serien nefastos. I veure que el fruit dels meus deliris està tant per baix del d'altres a vegades em molesta. Però tan sols a vegades.
A relatsencatala.com hi ha moltíssima gent que triomfarà en el món de la literatura/poesia. I en contradicció amb el que vaig dir ahir , me n'alegre, espere que arriben molt lluny. Que tot els vaja bé. I que de pas, m'ajuden a millorar, encara que siga un poquet, per poder arribar algun dia a la meua meta més preciada.
Una besada

Enllaços a aquest missatge |

Copyright © 2009 El Calaix de Sastre All rights reserved. Theme by Laptop Geek. | Bloggerized by FalconHive.