2

Persones I : Homes de camp

Posted by Andrea Kruithof on 18:58 in ,
Anant a la universitat, molt pròxim, entre les pancartes del macdonald's i altres publicitats enganyoses, hi ha un hort. És un hort prou gran, verd, que contrasta amb l'obscuritat grisa que simbolitzen la majoria de les ciutats.
En ell, treballen diversos homes, dos, pot ser més, doncs cada dia, quan passe amb pressa per davant es distingeixen cares noves. M'agrada el contrast que generen, ells i el seu fer pausat, davant una realitat estressada, frenètica. Homes majors, d'entre seixanta i tants i setanta i algun, amb la pell bruna, característica dels treballadors rurals, dels de veritat. M'agrada abaixar el ritme de la ciutat que se m'enduu per observar-los millor , estar atenta als seus detalls. Com si a pesar de la proximitat no pogueren estar més lluny, com si entre el seu món i el meu existís una bretxa que tan sols em deixara mirar animals a punt d'extingir-se en un zoo tancats.
I com a peces de zoo, separades del món per barrots ( en aquest cas auto-fabricats) segueixen el seu pas, indiferents a la realitat que no els és pròpia, que no els pertany.

Enllaços a aquest missatge |
1

Sh...

Posted by Andrea Kruithof on 23:09 in

Enllaços a aquest missatge |
3

Per un instant, per un segon... però vaig preferir callar

Posted by Andrea Kruithof on 21:56 in
Per un segon, només per eixe instant sostés en el temps, podria haver estat sincera, podria haver demostrat el que sentia. Per una fracció del meu món, fisura en el ser més intern, les paraules van estar a punt de brollar amb autonomia pròpia, tan sinceres que després, per la seua cristalitat m'haura fet sagnar.
Només un segon hauria marcat la diferència, hauria definit la línia difusa que conforma la nostra relació.
Per un segon, vaig tindre la força suficient per dir-te que t'estime, que em dol estimar-te. Que t'enyore en un temps que no ha existit,
Que el món desapareix al teu voltant.

Per un segon, la meua timidesa s'havia esfumat i vaig obrir la boca, amb intenció de fer-te saber tot allò que pel cap em passava.
El problema dels segons intrèpids és la seua intempestuosa durada. La meua força va esdevenir tristesa, les meues paraules es van fondre en el dubte.
Per un segon, per un instant... però vaig preferir callar.

Enllaços a aquest missatge |
6

Paraules buides

Posted by Andrea Kruithof on 9:37 in
Les meues paraules s'allunyen, palpitants encara, dels dominis de la certesa. Són mots que van perdent contingut a mesura que se'n van. La claredat es perd, la puresa dels sentiments que contenien també.
Hui, quan vec els meus escrits, no són ja més que paraules buides, que no transmeten. Per què vaig narrar aquestes coses? No veig que sentia sinó superficialment. No tenen sentit per mi les paraules que adés ho eren tot. Estan buides.
O potser la buida sóc jo.

Enllaços a aquest missatge |
0

Frase ressacosa

Posted by Andrea Kruithof on 10:48 in
Cada gota de diversió es paga una per una, al dia següent. =S


P.D : si a algú li apetix divertir-se amb la ressaca dels altres ; RESsAcA

Enllaços a aquest missatge |
3

Plorar a un desconegut

Posted by Andrea Kruithof on 22:50 in ,
Si algun dia tinc un fill, li posaré Joan, i serà tan gran com em conten que tu has sigut.

Hui, així perquè sí, com la major part de les coses que tenen vertadera importància, has aparegut en la conversació. I la teua fotografia s'ha posat gràcil sobre la taula on ens reuníem.
Pareixies tan immers en la teua novel·la, tan perdut en aquest retall de la memòria.
Hui, mentre t'observava, plorava llàgrimes seques que ningú podia veure. Pels records reconstruits a partir d'imatges i anècdotes furtades.
Trobar-te a faltar és quelcom habitual en la família. És un requisit heredat, de les paraules de ma mare, de la meua iaia. Vetllaré, des del meu coneixement restringit, perquè el teu record perdure per sempre, doncs els grans han de ser recordats i la teua absència seria potser massa dura.
M'estimaries?
Hui, mentre t'observava, la tristesa de les anècdotes perdudes, inventades en la meua ment un milió de vegades em torturava dolçament.
Si tu hagueres estat, probablement t'haguera divertit la meua falta de coordinació dalt la moto. Potser amb tu haguera aprés. I la iaia t'hauria renyat mot, per ensenyar-me, i mentre ho faria tu disimularies un somriure burleta dedicat per a mi, com un gest de la més sincera complicitat.
Trobe a faltar les discussions que en la meua memòria inventada es repetixen, vagant en termes pròxims a la realitat. Et buscaria les pessigolles criticant el teu partit, per fluix, per falta de conviccions, i acabaríem en una batalla de paraules i de conviccions.
T'estimaria.
Hui , mentre no em miraves i et mantenies al marge en la teua lectura, plorava. En homenatge a un amor que no ha trobat el seu lloc en la història.

Enllaços a aquest missatge |
2

Benvolguda amiga

Posted by Andrea Kruithof on 17:18 in

Fa temps que no sé de tu.Han passat molts anys des de l'última vegada que ens vàrem veure. Les dues som dones ocupades, tu ja amb els teus fills, jo amb els meus. Les nostres vides separades per moltes raons que van més enllà de les nostres decisions. La meua estima cap a tu segueix, no obstant, intacta.
Amiga meua, t'escric hui des del fons de l'ànima. Saps, de tantes altres vegades que t'he escrit, que la meua ànima només obre les portes quan rebosa tristesa. I la meua fa temps que pesa, goteta a goteta ha anat omplint cada racó del meu ser. Ara note, mentre els meus dits es desllicen pel teclat com em crema en les venes, el seu poder és massa per mi i fa tremolar cada una de les meues il·lusions.
No sóc feliç.
Vaig creure que, amb el temps, l'estimaria. Quan em vaig casar, sentia alguna cosa semblant a apreci, una espècie de complicitat d'aquells que es coneixen de molt. Després, els fills, ( ben prompte després de casats) van ocupar quasi tot el meu temps. Els vaig cedir la vida, i ara que se n'han anat de casa, em sent buida. Des de que els dos han marxat, la convivència s'ha tornat ridículament tensa. La tensió pròpia entre dos persones que de prompte s'adonen que no es coneixen.
Cada nit pense que va estar un vertader error. La raó va triomfar sobre el cor en un moment on tots ens senyalaven i repudiaven. No hi ha nit que em gite sense arrepentir-me d'haver escollit la vida que tocava, l'elecció intel·ligent , la comoditat. No hi ha nit que no pense en tu.
Potser deuríem haver fugit de la nostra realitat desfassada, allà on ningú poguera dir res.

I t'escric, des de la desesperació, encara que potser no t'arribe mai el meu cant melancòlic, encara que és fàcil que no em recordes ja. Encara que sé que és massa tard, encara que adivine que la meua vida ja està encarrilada cap al seu desenllaç, per fer-te saber que mantens el domini complet de la meua ànima, per fer-te saber que trenta anys després, encara t'estime.

Enllaços a aquest missatge |
4

Frase

Posted by Andrea Kruithof on 11:38 in ,

"I morir deu ser deixar d'escriure"
Joan Fuster

Enllaços a aquest missatge |
0

Cors buits

Posted by Andrea Kruithof on 11:06 in
- De nou has pensat massa Maria, no hi faces cas. No tens la capacitat d'enamorar-te. Només eres capaç de desitjar, més enllà dels teus sentits, d'una manera agosarada, a vegades infame, a vegades exagerada . Et crema el cos, no l'ànima, encara que de vegades es troben tan conectades, per totes les coses que no pots tindre.
No tens la capacitat d'estimar, no lluny de l'amor familiar, amical. No eres capaç de fugir de les quatre parets de la teua gàbia sentimental.
I t'esforces, i mires d'extreure una part de tu, mostrar-te al món tal com eres, donar sense necessitat de rebre. I només n'obtens patiment.
Tens el cor tan gran i tan buit!
- Però jo l'estime.
- Què passaria si el tingueres? Si realment entrara en la teua ment la mínima possibilitat d'èxit en alguna relació? Seguiries mostrant interés?
- Esta vegada és diferent.
- No t'esforces Maria, no pots obligar-te a estimar.

Enllaços a aquest missatge |
2

la sirena de Rbonet

Posted by Andrea Kruithof on 20:17 in
Sireneta



Enllaços a aquest missatge |
2

Des del balcó del meu pis

Posted by Andrea Kruithof on 15:04 in
Micro-relat que tinc pensat penjar a relatsencatalà.com ( si és de la vostra opinió que mereix ser penjat, clar està! ).
No és gran cosa (només assenyalar el ritme que he intenta buscar) però amb la sequia que hi ha... no es pot fer més! Prou contenta estic jo d'haver pogut extreure alguna cosa.
Ací us el deixe. Comentaris, crítiques, ben acceptats.

Des del balcó del pis, puc veure tot el tràfeg del meu carrer. Les donen que esten la roba, la gent que passa en cotxe, el fum eixint poderós de les cuines....
Però la meua vista es sol fixar en el tercer del pis de davant. Cada matí una xica, toca la guitarra poc abans de seure a dinar. És jove, de cabells rulls i rossos, i d’uns ulls que des d’aquesta distància (no massa gran en realitat) no puc arribar a encertar. Seria fàcil que fóren blaus amb eixa pell pàlida , potser, no sé, em podria equivocar.
Cada dia, sec fora – encara que ja comença a fer fred – amb el meu periòdic i un café, per sentir com va avançant. Interpreta sempre la mateixa melodia, amb un compàs lent, d’aprenent. No és una gran intèrpret, i menys, una bona cantant, però a la seua cara hi ha una concentració digna de l’artista més gran.
Em pregunte, quan l’escolte, que serà d’ella, de la jove dels cabells enredats. Què somniarà quan desperta, que la farà riure, plorar. I aleshores s’equivoca de nota , i torna a començar. S’equivoca, note, però està millorant. Aflora un somriure en el meu rostre mentre ella segueix tocant, un somriure orgullós, paternal. Em fa somriure la jove desconeguda ( la xica sense identitat ).
Mentre toca ella no pensa sino en les notes que té al davant, no hi ha arrugues en el seu rostre, es fon amb la música que fa. I jo pense, al compàs.
Algun dia sabrà tocar, afirme, i ella es cansa de la melodia dissonant. Desapareix, s’apaga el ritme que m’ha envoltat.
I torne a assolir el so propi de la rutina habitual.

Enllaços a aquest missatge |

Copyright © 2009 El Calaix de Sastre All rights reserved. Theme by Laptop Geek. | Bloggerized by FalconHive.