1

Frase

Posted by Andrea Kruithof on 18:17 in
Hem de caminar drets, sense arrossegar els esclops, no pas en homenatge a la disciplina prussiana, sinó per continuar vius, per no començar a morir.
Primo Levi, " Si això és un home"

Enllaços a aquest missatge |
3

Línies

Posted by Andrea Kruithof on 14:14 in ,
Sempre has estat en la franja, en aquesta zona indefinida del pensament. I tanteges, i jugues a creuar una línia encara per pintar, una divisió entre dues maneres tan diferent d'entendre's.

Fas trontollar (in)certeses, fas caure veritats assumides dels seus alts estants. No quedaran etiquetes en aquest joc. Mentrestant, en aquest desequilibri tan estable pretens fer inclinar la balança al teu favor.


Somrius, treus les teues cartes.
Somrius, m'abraces.
T'abrace.

Et botes etiquetes per afegir les teues. Els nostres catàlegs personals diferixen quant a escenes.

Estimar és un mot amb massa lletres.
Et necessite, amb un esquema que no respón esquemes.


Pic: The Dividing Line by =Valimar


Enllaços a aquest missatge |
1

Imatge del dia

Posted by Andrea Kruithof on 0:47 in
Sense deixar de pensar en la presentació de demà i amb motiu de la reforma sanitària americana vos regale aquesta il·lustració còmica ( en tinc d'altres, però me les reserve ).

Tingueu tots bona salut! ;)

Enllaços a aquest missatge |
0

Prioritats

Posted by Andrea Kruithof on 14:53 in ,
Tot en la vida són qüestions de prioritats. Cada persona d'este gran món creu tindre o actua en base a uns principis més o menys clars. Tothom pensa que té definit allò que vol en la vida, les idees fonamentals a través de les quals elegirà uns o altres camins. És fàcil, per altra banda, que ni tan sols en siga conscient ( no tot el món gasta tant de temps com jo en assumptes tan banals xD), però el que és segur és que hi són, latents, més o menys visibles.
El problema vindrà, com sempre, de la mà de l'elecció.
Què queda abans en la nostra llista de coses principals? Aquest dilema, difícilment resoluble, es presenta en pràcticament tots els aspectes de la nostra vida. No creieu que sols toca temes abstractes i difícilment tangibles. Poseu-se a pensar si no. Què queda abans, els amics o la felicitat pròpia?
Se'n podrien formular milers de preguntes d'aquest tipus. Des de diferents paràmetres,perspectives. Històries que superen en grandesa a altres. El conflicte, siga quina siga la magnitud, existeix.
I tots ens trobem davant de situacions en les quals cal decidir. L'elecció probablement no serà fàcil. Llavors caldrà repassar de nou allò en que creiem, i sospesar per damunt de què o de qui caldrà passar per portar a terme els nostres desitjos.

Enllaços a aquest missatge |
2

D'amors

Posted by Andrea Kruithof on 23:06 in , ,
De nou he deixat passar massa temps entre entrada i entrada. Aclarisc aquesta vegada que ha estat per treball, matèries vàries que m'han xuplat la vida i que no m'han donat temps per a la inspiració.
Però alguna que altra idea ja m'ha passat pel cap.



Fa temps, en l'estrena de la nova entrega de la saga Crepúsculo, vaig començar a plantejar-me un xicotet article que no va prendre mai forma.
Aquell dimecres ( crec recordar correctament el dia) vaig ser dominada per la part obscura del meu ser: un residu adolescent que va anar dominant cada racó del meu cremat cervellet. Aquell dia, en la projecció de Luna Nueva, vaig deixar de ser Andrea, l'estudiant de Ciències polítiques amb mentalitat crítica per a recuperar la xiqueta de 16 anys que s'emociona amb paraules nyonyes i un tors nu ben format. No és difícil sucumbir als amors dramàtics i eterns quan una guarda encara en algun racó del cor una pàgina sentimentalista. Discursos que, per altra banda, careixen d'estructures coherents i que si no fóra per actors tan guapos i alguna que altra frase en el moment adequat, caurien pel seu propi pes.
Aquestos són comentaris ja fermentats que no pareixen propis d'aquella persona que seia entusiasta entre els espectadors. La que, a l'igual que la resta de la sala ( majoritàriament femenina) s'exaltava al mínim gest dels protagonistes.
Certament, em va agradar la pel·lícula. Molt. Al cap i a la fi, a ningú no li ve bé un poc de ficció per fer fugir les preocupacions pròpies.
Eixia ben contenta, comentant quines parts de la trama ens havia agradat més quan un comentari d'una amiga meua em va posar en alerta.
- Jo també m'he sentit així! - I aleshores torne a ser jo, i em plantege per fi el perill que, en aquesta societat de hui en dia, suposa la identificació del roll de Bella ( la protagonista ).
I sense ànims de destroçar-vos el film a aquells que encara no heu tingut l'oportunitat de veure'l, m'agradaria comentar a trets generals la trama perquè s'entenga a que em referisc.
Quan la protagonista és abandonada per la seua parella ( per raons que no són importants assenyalar) perd completament el romb, fins arribar al punt d'intentar suicidar-se sols per sentir la veu d'ell. A més, són freqüents les frases en que, d'una manera o d'altra, afirma que mai podrà recuperar-se, que una part d'ella ha mort per sempre.
M'imagine ara una multitut de criatures en plena edat del pavo identificant aquests mots com a propis. " Clar, clar, jo també m'he sentit així" - Dirà una personalitat encara a mig desenvolupar, que legitimarà el dolor d'un amor que ha de ser, per naturalesa pròpia, dramàtic.
" Aquell que t'estima et farà sofrir" no és una dita que haja de posar-se de moda. La idea de sacrifici impregna una visió de l'estima irreal i impossible d'aconseguir, que redunda en l'anul·lació com a persona.
Si ja es parla de mitges taronges, de que sols tenim un gran amor, de "no som res sense aquesta o altra persona" no estem expressant el nostre romanticisme, sols reforçant la destrucció de l'individu.
La seqüela de l'exitosa "Crepúsculo" ens ofereix l'amor ideal, el que tot el món desitja viure. Oblida no obstant, la noció de felicitat personal, que no s'aconsegueix del·legant tota la nostra atenció en "l'elegit".

Enllaços a aquest missatge |
1

Manel: El descobriment

Posted by Andrea Kruithof on 22:53 in
Ahir va ser un dia d'eixos que romandràn durant molt de temps en la memòria. Una perla en la rutina diària que suposa una vida.
I tot, de pura casualitat.
La major part dels meus amics és molt melómana. Jo no ho sóc tant. No perquè no m'agrade, més bé perquè no l'escolte. Això explica la meua ignorància pel que fa a estos temes.
No obstant això no renuncie mai a una oportunitat de gaudir de bona música. Així, quan els meus pares em van proposar d'anar a veure a Manel vaig pensar "per què no?". Per suposat, no tenia referències, llevat d'algun comentari mig oblidat sobre la seua existència.
Sí, el grup estava bé, en vaig sentir un parell de cançons abans del concert. M'agradava la melodia, encara que no vaig prestar massa atenció.
En realitat, el que ocupava la meua ment era voler entretindre a les visites.
Aquest grup, sorgit del no-res, no podria haver donat una impressió millor. Si les seues cançons ja eren cridaneres, tan dolces, el concert va ser una obra d'art. Es menjaren l'escenari davant d'un públic vertaderament entusiasmat.
Cada cançó motivava en primer lloc alguna paraula del cantant, que introduïa amb gràcia el que vindria a continuació.
Va ser simplement genial. I el públic així ho va demostrar. L'aplaudiment constant i el desig que no s'acabara mai.... Podrien haver-nos tingut allí tot el temps que volgueren, estàvem encantats.

Feia temps que no gaudia tant d'un concert.

Enllaços a aquest missatge |
2

...

Posted by Andrea Kruithof on 23:12
Una copa de vi que respatlla el meu pensament. Una idea que s'escapa. I el constant sentiment de pèrdua baix una mirada estranya.
Tot pareix giravoltar en aquesta vida nostra. Tan desorientant... tan desorientada. I entre mil i una paraules he triat aquella que més perduda es troba entre els caixons de la meua habitació: esperança. Perquè cal creure que es pot avançar, encara que l'evidència siga llunyana.

Enllaços a aquest missatge |
1

Imatge

Posted by Andrea Kruithof on 23:00 in
Light Magic, de "Sortvind". www.deviantart.com

M'encisa aquesta imatge. Un esglai de colors, una ilusió que permaneix entre els més vius sentits. I m'envaeix la sensació de moviment, que l'instant captat lluita per desfer-se de la meua opressiva observància.

No hi ha res que escape al pes del temps.
I per això són tan precioses les escenes furtades del moment més immediat. Perquè sabem de la seua curta durada, de la fragilitat de les seues vores.

Enllaços a aquest missatge |
0

Frase

Posted by Andrea Kruithof on 23:38 in
És estrany el meu present. Què incòmode aquest passat, incert el meu futur.

Enllaços a aquest missatge |
1

Reescriure

Posted by Andrea Kruithof on 18:25 in ,
Fa tant de temps que no escric que se m'han enquistat les paraules. S'han acumulat tants pensaments, han volat tantes històries... que ja no sé seguir-li el fil a la meua vida, ni ordenar les gotes de pluja que han caigut durant els últims dies.
I fins i tot així, tinc la sensació d'estar de nou sobre les mateixes línies. Com si la vida no fóra una successió de moments, sols un roda que circula en direcció contrària. Un déjà vu constant que deslluix la lluentor dels mots que semblaven nous.
Potser és cert això que diuen, que l'escriptor està condemnat a reescriure sempre la mateixa història. La seua.

Enllaços a aquest missatge |
3

Dibuixem?

Posted by Andrea Kruithof on 13:00 in ,

Desdibuixem l'esbós de vells destins. Pintem amb les mans, amb els llavis, un nou sender. Allà on creixen en fruiters esperances, allà on destil·len primavera els teus ulls.

Enllaços a aquest missatge |
3

Absurda comèdia

Posted by Andrea Kruithof on 17:52 in
La vida és una comèdia. Una comèdia absurda, un cúmul d'estupidesa on les interaccions humanes no són més que la guinda del pastís. La vida és un pastís de merenga llançat a la cara, o una pell de platan amb la que hem tropessat i caigut. Fins ara, sols podia figurar el dramatisme que desprén l'escena: la humiliació, la derrota, la vergonya. Tots ells sentiments desagradables que converteixen la nostra comèdia en un drama, si no una tragèdia.
Hui perquè sí, perquè l'absurd del transcurs del temps ho permet, he estat capaç de reconfigurar la imatge de les hores viscudes. I sols queda riure's, amb força, amb ganes, mentre s'encenen les galtes pel bac.
El desconcert dels comportaments socials hui només són causa del gran somriure ( que esdevindrà rialla) que s'endevina en la comisura dels meus llavis. Un somriure burleta, irònic, com el del final de la pel·lícula.
Riurem, riurem a gust de l'absurditat de la comèdia, perquè una volta més les "desgràcies" deixen de semblar derrotes.

Enllaços a aquest missatge |
2

La frase

Posted by Andrea Kruithof on 10:44 in
Com seguir endavant si no sé encara per què no he de mirar més enrere?
-
El pitjor d'esta derrota és ser incapaç d'entendre-la.

Enllaços a aquest missatge |
3

Història I

Posted by Andrea Kruithof on 12:58 in
Vos deixe ací el començament d'una historieta d'estiu. Tindrà vàries parts i espere propostes, idees per un "apoteòsic final". No és ni tan sols necessari que redacteu, és suficient en aportar alguna idea que serà desenvolupada i publicada. Què vos suggereix? Què creieu que ha passat ( o podria passar ? Vinga, col·laboreu, qualsevol pensament és vàlid en aquesta empresa! Bon estiu a tots ( i jo seguisc en exàmens redéu... ) ;)


"Lentament, amb la letàrgia pròpia dels dies més calorosos de l'estiu, va anar obrint els ulls. Lligada entre llençols ( aquella inevitable mania de donar voltes mentre dormia) havia estat sentit el soroll dels ocells, el vent entre els arbres i una veu llunyana que pareixia escapar-se de la ràdio, abans de decidir-se a alçar-se. S'estava tan a gust allí, a recer del món, protegida en la calidesa de la llar! Però en algun moment, ho sabia, caldria posar els peus a terra, llavar-se la cara i començar el dia. Sabia que hauria d'enfrontar-se a totes aquelles qüestions que per la nit havia aplaçat. "Millor demà pel matí" havia dit, i havia deixat volar la seua consciència a algun lloc remot, metre els seus peus àgils fugien pels carrerons estrets del poble. "Millor demà" havia dit, amb les mans brutes, sagnants, mentre es dirigia a sa casa. "Demà", havia xiuxiuejat mentre deixava airejar les culpes en la foscor dels rostres aliens i embriagats d'aquells que l'observaven a altes hores de la nit. " Demà", per última vegada, mentre li queien gotes els cabells, als pits, als peus en una dutxa eterna.
Lídia s'alçà per fi, amb una energia fingida, una esperança artificialment esperançada que l'apatia dels seus records no fóra més que un malson.
Al servici, es va llavar les mans de manera obssessiva, una vegada i una altra. Però per molt que es capficava en netejar en fregar la flaire del seu secret, les mans seguien fent olor a sang. "

Enllaços a aquest missatge |
1

Text estrany

Posted by Andrea Kruithof on 23:01 in
Anna, sentada té en mans, pensava. Pensava què li havia passat al món aquell dia. I en va observar els colors, i en va escoltar els sorolls : era impressió seua o s'havia atenuat el món?
I mentre s'entretin en una grisa curiositat, entropessa amb la seua imatge, que la mira amb cert posat burleta.
- Què et pensaves? Que tindries sort? - El mirall la mira, Anna el mira a ell amb la tranquilitat de qui està massa cansat per mostrar sorpresa , i la seua imatge reflexada pren més força, que no fa més que augmentar l'arrogància en els aquells ulls blaus tan freds.
Anna fingix no entendre de què parla i fixa l'interés en una altra banda. Però aquella maleïda mirada se li ha quedat gravada. El missatge enredat en els pocs mots que ha pronunciat, també.

"Ningú t'havia convidat a entrar" - pensa, en veu baixa, tímida - " vas forçar la porta, i després vas marxar, deixant-la oberta. I vas permetre entrar tot aquell fred, que inundà cada porus de la casa. ".
Anna beu té, i observa passiva com el món es descoloreix lentament per la fredor intrusa, que empal·lideix la realitat amb una intensa glaçada. I se n'adona, sense immutar-se, que la pitjor i més destructiva arma segueix sent la indiferència. Però està massa cansada per molestar-se. Beu té i acata el fred que la rodeja, impassible, sense resistència, mentre sent encara la mirada inquisitiva i decebuda del seu propi reflex.

Enllaços a aquest missatge |
4

Imatge

Posted by Andrea Kruithof on 22:41 in


Renaixerem de les cendres.
Perquè la vida és color.

Enllaços a aquest missatge |
0

Cant a la vida

Posted by Andrea Kruithof on 21:55 in
Hui vull fer un cant a la vida. Per aquella gent que, després de tants i tants anys de lluita, d'una lluita contra corrent no ha llençat la tovallola. Perquè amb el seu esforç, eixe somriure com a principal arma quan la sort pareix haver-te donat l'esquena, em fan creure de nou en la vida. Com no ho havia en molt de temps.
T'admire, saps? Per com t'aferres a la vida. Per com renyes a la gent que no et va anar a visitar, per passejar-te pel pla amb el teu fill en cadira de rodes.
Per seguir endavant, després de tants i tants anys.
Per tu, Isa, hui un cant a la vida. Perquè de nou li has plantat cara a la mort. I hui, has sigut tu qui ha guanyat.

Enllaços a aquest missatge |
2

Hui

Posted by Andrea Kruithof on 23:28 in
Riure per riure,
pensar en no plorar.
encara que el món explote,
enrere,
ni un pas.

En la teua boca,
indiferència,
en la meua,
no ho saps?

Al buit dels teus ulls
m'acostume.

Ni un pas enrere,
ni un!

Toca seguir caminant
entre les perdres

Enllaços a aquest missatge |
3

Una simple rallada...

Posted by Andrea Kruithof on 22:22 in
És possible que m'equivoque. És l'única certesa que tinc. Tal com deia Descartes ( eixe filòsof que m'obligaren a estudiar en batxillerat ), l'única cosa que ens fa saber de la nostra existència és el fet de dubtar.
Doncs bé, dec ser molt tangible últimament perquè no hi ha cosa que no em qüestione. A l'igual que eixes crisis cícliques que impregnen el nostre sistema capitalista, estic en contínua (de)construcció. I estic cansada. "L'autoconstrucció del jo" ( quin profit m'ha fet la classe de sociologia ^^), eixe continu anàlisi, eixa descarnada reflexió m'està desfent el cervell. I si a pensar sense descans li sumem una inevitable tendència al dramatisme anem servits...
Pregunta oberta a un públic pràcticament inexistent : com puc desenxufar-me???

Un bes!

Enllaços a aquest missatge |
3

La imatge

Posted by Andrea Kruithof on 0:04 in
Hui una foto per aquesta nova cultura del menjar brossa... Grotesca imatge que m'encanta!

Enllaços a aquest missatge |
4

La mort

Posted by Andrea Kruithof on 15:48 in ,
Volia escriure sobre la mort. D'eixa regió incerta d'on ningú ha tornat mai ( parafrasejant Shakespeare ). Però no puc. Ahir vaig veure-la coquetejar amb éssers estimats, que conec des d'abans de poder caminar. La vaig veure envoltar un cos debilitat, desgastat, com una aura blanquinosa i infranquejable. I no em va atemorir la pell tèbia, ni el deteriorament general del seu aspecte. Potser podria haver patit pel color dubtós del seu rostre, per aquelles marcades bosses baix els ulls, per ser conscient d'aquella marcada debilitat.
Però el cor, que ja venia preparat per les imatges més tràgiques, sols se'm va encogir en sentir una veu que difícilment vaig poder reconéixer.
- Què gran estàs... - I les llàgrimes comencen a acumular-se darrere els ulls. <> amb la veu furtada, <> em diu i note el terra menys ferm que mai. I veig entre les seues paraules un adéu amagat. Un "ja no em queden forces per lluitar". És aleshores que la mort se'n riu sigilosament d'ella - sols jo pareix sentir-la -, després de vint anys de lluita! Està cansada. Ho he sentit en eixa veu, ho he advertit en els ulls plorosos. I he recordat la súplica de ma mare de no entrar, davant la meua obstinació. No vull que mora sense veure-la li dic. La primera persona que et va veure quan vas nàixer, diu ella. Dinou anys que viuré jo ja, vint que ja s'esforça ella per seguir viva.
A penes queda rastre ja en el seu to de la dona que jo recorde, la que vull gravar en la memòria. La que vivia al carrer de la meua iaia, i somreia, somreia perquè tenia ganes de seguir endavant.
Encara les té les ganes, però està cansada. Vint anys són molts, se li nota en la veu, en la poca que li queda.
I jo només pense que una porta més acabarà tancant-se al carrer.
I ja no es sentiran més somriures, ni més iaies tafaneres.
Sols haurà
portes tancades.

Enllaços a aquest missatge |
0

Sofia i l'espill

Posted by Andrea Kruithof on 16:11 in
Un dia, Sofia, després de tants disgustos, va decidir no mirar-se mai més. Això va ser quan va llevar tots els espills, sense deixar-ne cap ni un en tota la casa on puguera reflexar-se. I quan totes les fotos van quedar, misteriosament, privades del seu rostre. Que la gent es queixava del seu aspecte? Que no estaven del tot d'acord amb la seua figura? Que no encaixava l'estil de cabells amb el tipus de cara que tenia??

Ella havia trobat un métode infalible per no haver-se de preocupar! Els anys obssessius en els quals havia estat examinant cada centímetre del seu cos amb una rigurositat militar l'havien acabat desgastant. I molt. Fins el punt que es va deixar desaparèixer.

I el més graciós és que ningú va semblar adonar-se'n. O potser era que ella ja no es fixava en els mirades alienes? Tant era si aquelles sabates no li anaren amb el color dels pantalons, Sofia... no s'ho veia! A mesura que avançaven els minuts, les hores, els dies i les setmanes cada vegada li era més igual. I tot el seu voltant, lluny d'advertir el canvi com quelcom negatiu que calia evitar, ho van acceptar amb bon humor. Perquè si l'aspecte de Sofia ara era irreconeixible, també ho era el seu caràcter. Com si d'un gran pes s'haguera alliberat, es passejava amb el somriure enquistat en el rostre. Tothom estimava més aquell nou personatge calm, tranquil, que havia deixat de costat moltes de les coses materials que tant preocupaven a adolescents del món. Fins i tot va guanyar un sèquit, una colla d'admiradors que la seguien allà on anava.
Sofia s'havia alçat entre els seus companys com una nova inspiració! La saviesa de Sofia...

Tot hauria pogut seguir bé. Però va arribar un moment en què finalment, era incapaç de recordar el seu aspecte. Ella ni tan sols se n'hauria adonat si no fóra que un dia aquell conjunt de persones que se li havia autoproclamat com a club de fans la va mirar amb estranyesa.
- Pareix com si el et començares a difuminar! - Va dir una de ben joveneta, de les noves més fermes devotes. - Sofia, que no tenia per costum alterar-se, va córrer a buscar un lloc on observar-se, trencant així un any i mig de tradició.

A l'espill del lavabo de xiques no es va veure.
Tampoc no va aparéixer en el d'homes.
Ni en el de professors.
La seua imatge simplement pareixia haver fugit dels miralls.
Sofia ja no es reflectia, com si haguera desaprés a tindre conciència de si mateixa. Mentre ho meditava, Sofia es notava desaparèixer. Sense poder-se veure, havia deixat finalment, d'existir.

Enllaços a aquest missatge |
0

La frase

Posted by Andrea Kruithof on 13:27 in
I tornar a tindre vida més enllà dels teus ulls...

Enllaços a aquest missatge |
0

Art IV

Posted by Andrea Kruithof on 9:10 in
Un anònim em demanava que seguira penjant quadres d'autors que m'agraden...
Doncs bé, ací en va un de Cézanne, un altre autor postimpressionista que em fascina.
                                
En realitat, no sé ni com es diu l'obra. Estic un poc oxidada en el tema de l'art, fa molt que ja no estudie aquesta meravellosa assignatura que era Història de l'Art. Però l'interés mai el perdré!
Gràcies a aquest internauta anònim per recordar-me de pujar alguna foto, m'ha vingut molt bé!
Finalment el meu comentari de l'obra: el tipus de pinzellada, el color vibrant , com també les marcades formes geomètriques.
Això és tot per hui, un bes!

Enllaços a aquest missatge |
1

Sense nom

Posted by Andrea Kruithof on 13:20 in , ,
M'agrada el coqueteig indirecte, el que no arriba a portar a res. Aquell on les persones no són del tot conscients o no hi ha un atac en toca regla, frontal. Sols mirades, riures i una complicitat morbosament infantil.
Una temptadora mà que es desplaça tímida, suau per la cintura i que de cop s'aparta. Una mirada potser massa llarga, l'inevitable somriure burleta, una amigable abraçada...
I el dubte de saber si és provocat o accidental. Actes que es presenten interessantment confussos, que mantenen el cos en actiu, enrampat i atent davant d'un nou moviment no planejat. Però sobretot m'agrada la sed, la sed provinent d'un coqueteig massa innocent, incomplet.
La sed de voler més i no plantejar-s'ho. Una lleugera ansietat que, per alguna raó que desconec, em resulta estranyament plaent.

Enllaços a aquest missatge |
3

Renovació d'imatge

Posted by Andrea Kruithof on 19:14
Bé, de nou tenim un canvi d'imatge! Molt al meu pesar, però, perquè per alguna estranya raó que escapa al meu curt enteniment, l'anterior plantilla ha fallat i no em deixa tornar-la a recarregar...
Doncs bé, això m'ha obligat a buscar un nou format ( que és fàcil que acabe tornant a canviar) i hauré de tornar a buscar tots els blogs que tenia a la meua llista... Un rotllo total!
D'altra banda, això d'haver de trobar-li una estètica que anara bé a la meua modesta bitàcora m'ha obligat a replantejar-me què és aquest tros d'espai per a mi. I al final, després d'observar detingudament els retalls de vida que intente penjar en la web, he obtingut la resposta. En la nostra casa solem tindre algun calaix on es (des)ordenen mil i una coses, mesclades, inservibles de vegades, d'una gran diversitat.
Aquest blog no és més que això, un calaix desastre, farcit d'idees en brut, reflexions i paranoies vàries. És per això que canvia, alhora que el format, el nom del blog.
Espere que el gaudiu!

Moltes besades,
Andrea

Enllaços a aquest missatge |
0

Trencat

Posted by Andrea Kruithof on 19:10 in
Aquesta vegada sí va sentir el crac, el soroll d'un trencament que es prolongava al llarg d'un ésser ja llastimat, amb lleugeres marques que sols havien ajudat a fer més profund el tall.
L'interior li sangrava, com la tortura més lenta i més amarga, mentre el seu voltant la mirava confussa, si no indiferent. Els ulls no són més que cristalls d'una dèbil aparença, que sols manté el fum i el desinterés. Descompassada.
Sols un somriure podia haver marcar les distàncies: amunt i avall, lluny i prop, no són més que un reflex d'aquest gest seu.
La fredor, i el pes constant a l'esquena, junts i aliats, fan que el món es definisca en mil i una fronteres al seu voltant.
Un món massa menut on fins i tot ella és insignificant.
Hui, el soroll ha estat tan fort!

Potser perquè la raó tampoc entén què ha fallat amb el cor.

Enllaços a aquest missatge |
4

Una família con clase

Posted by Andrea Kruithof on 13:34 in





Bé... hui m'apetia, que feia molt de temps que no ho feia, tornar a creure'm crítica de cine.
Així, ahir, amb una meravellosa companyia que necessitava de nou a prop , vaig anar a veure Una família con clase, traducció espanyola de Easy Virtue.
La pel·lícula va omplir les meues expectatives ( potser perquè no en tenia ). Divertida i interessant, aprofundeix en l'Anglaterra de finals dels anys 20, on l'arribada d'una americana transtoca completament la vida d'una aristòcrata família anglesa.
Cal destacar al meu parèixer molt bona actuació de la protagonista ( Jessica Biel) en el seu paper de Larita, a l'hora que la de Colin Firth. Pel que fa a Ben Barns, queda deslluït en una història en que dóna la sensació de no pintar massa.
El final, previsible, però emotiu.
La meua valoració:

Enllaços a aquest missatge |
0

...

Posted by Andrea Kruithof on 13:25 in

Et trobe a faltar, en cada alé, en cada passa, en cada somriure alié.
I saber de nou el paper fortuït de la meua covardia,
I experimentar de nou la buidor que la imaginació em presenta d'alternativa.
I veure com se m'amontonen les paraules rere la gola
de nou por, de nou covardia.
I somniar,
Somniar que m'equivoque. Que estàs, que és possible.
Que per una vegada el meu seny ha estat erroni.
I deixar doncs de buscar-te, de no sentir-te.
Poder expressar-te
que t'EsTimE.

Enllaços a aquest missatge |
4

Pluja de paraules

Posted by Andrea Kruithof on 21:59 in
Per fi una llum en el camí.
Cansada ja de caminar a les fosques,
buscar palpant les respostes.
Un llumí, un estel, i noves forces.

Prou de paraules soltes.
Caràcters sonats, caracters beligerants,
i gresca literària,
Frases compostes!
Vull, volem
un pluja de paraules noves.

Enllaços a aquest missatge |
5

Ja no vull escriure ací

Posted by Andrea Kruithof on 20:52 in
Ja no vull que la gent veja la meua debilitat
Ja no vull que tothom tinga accés a ella
Ja no vull escriure estupideses que ni tenen gràcia i ni sentit
Ja no vull escriure ací.

No sé si és definitiu, ho he de pensar. Però ho deixe de moment
FIns que trobe una bona resposta, vos dic adéu, als pocs que s'heu molestat en prestar-me atenció.
Gràcies.

Enllaços a aquest missatge |
1

Text estrany I

Posted by Andrea Kruithof on 23:52 in ,
La seua imatge es perd,  es difumina en un record que no es seu. Ja fa temps que ha perdut el control sobre els actes i mentres es dedica a buscar fotos alienes, a expoliar la memòria dels altres, no sent més que la buidor de la seua pròpia ànima. Havia estat la seua única faena en diversos dies. Ara observa i nota la sed, l'angoixa de no trobar-ne més. Vol creure's feliç i ha trobat un absurd alleujament de la pena que porta instaura en els confins del seu interior en els somriures de la resta del món. Així, mentre observa realitats que no li pertanyen, encara un mig somriure ( que tampoc li és propi) i es difumina, es deixa desaparèixer en un fum de sensacions estranyes.

Enllaços a aquest missatge |
0

Obama, la pel·lícula

Posted by Andrea Kruithof on 13:07 in
Obama. La paraula de les paraules, la que s' invoca en temps de trons i llamps com a encanteri miraculós. Obama és el que predica el rector gay, el kenesià orgullós, l'europeu esperançat.
Preguen pel CANVI ,amb majúscules, sí, tothom a especula, enforteix la paraula amb les mil i una virtuts i poders del recent coronat rei i senyor de la TERRA ( també en majúscules ).

Jo sóc llegenda, afirmarà orgullós mirant l'estadi abarrotat, mirant els groupies que demanen a crits la seua magnífica aparació, com l'estrella de rock que és i que els altres han ajudat a formar.
Obama, el protagonista de la pel·lícula d'acció més impressionant que s'haja creat mai. Acabarà amb la fam de la terra, amb totes les guerres i amb la INJUSTíCIA. Acabarà amb tots ells i encara li quedarà temps per eixir glamurós amb un somriure en totes les revistes del món i saludar al patriotisme amb un gest a la bandera perquè és l'heroi, el futur, i sobretot perquè és americà i cristià i amb això ho té tot assegurat. Una pel·lícula que al cap i a la fi resumeix la inquietud de qualsevol americà que es precie: salvar la Terra.
Tots aposten que serà un taquillazo! Mai cap heroi havia resultat tan rendible. I és clar que volem que ho siga, un èxit mundial! Recolzarem el seu film perquè així siga, perquè no caiga en mans de reis "villans". Anirem als cines, entusiasmats i ens fanscinarem de les màgiques paraules de l'HEROI.
Vull recordar però, que moltes vegades el que passa al cine, no són més que efectes especials.

Enllaços a aquest missatge |
0

Massa temps...

Posted by Andrea Kruithof on 11:10 in ,
massa temps sense escriure, els dits ja se'm queixaven. Mils històries efímeres que he anat imaginant, mil històries que no han trobat el seu lloc ni el trobaran...
I ara ja sóc ací, de nou, però per poc temps, per deixar fluir les paraules, perquè no em col·lapsen més el cos.
Què ganes d'acabar per poder començar de nou!!
un fins prompte
casperdut

Enllaços a aquest missatge |
2

...

Posted by Andrea Kruithof on 21:19
Et martiritzes. Mires atentament coses que et fan mal, et recrees en escenes que et torturen. Per què eixa obssessió per fer-te mal? Per què no seguir avant, hi ha tantes coses que et farien feliç... Pareixes còmoda en la tristesa, aferrada als teus records més dolorosos. Estima't. Cuida't. Mima't. Deixa de llastimar-te, sigues forta i avança, millora, canvia.
Però somrius. I el gest tort en els teus llavis m'indica que em senties, no m'escoltaves. Probablement tornaves a pensar en aquella vegada en que el cor se't va fer pedaços.

Enllaços a aquest missatge |
0

...

Posted by Andrea Kruithof on 19:39 in
I escoltar el soroll de les gotes en morir...

Enllaços a aquest missatge |

Copyright © 2009 El Calaix de Sastre All rights reserved. Theme by Laptop Geek. | Bloggerized by FalconHive.