1

Sense nom

Posted by Andrea Kruithof on 13:20 in , ,
M'agrada el coqueteig indirecte, el que no arriba a portar a res. Aquell on les persones no són del tot conscients o no hi ha un atac en toca regla, frontal. Sols mirades, riures i una complicitat morbosament infantil.
Una temptadora mà que es desplaça tímida, suau per la cintura i que de cop s'aparta. Una mirada potser massa llarga, l'inevitable somriure burleta, una amigable abraçada...
I el dubte de saber si és provocat o accidental. Actes que es presenten interessantment confussos, que mantenen el cos en actiu, enrampat i atent davant d'un nou moviment no planejat. Però sobretot m'agrada la sed, la sed provinent d'un coqueteig massa innocent, incomplet.
La sed de voler més i no plantejar-s'ho. Una lleugera ansietat que, per alguna raó que desconec, em resulta estranyament plaent.

Enllaços a aquest missatge |
3

Renovació d'imatge

Posted by Andrea Kruithof on 19:14
Bé, de nou tenim un canvi d'imatge! Molt al meu pesar, però, perquè per alguna estranya raó que escapa al meu curt enteniment, l'anterior plantilla ha fallat i no em deixa tornar-la a recarregar...
Doncs bé, això m'ha obligat a buscar un nou format ( que és fàcil que acabe tornant a canviar) i hauré de tornar a buscar tots els blogs que tenia a la meua llista... Un rotllo total!
D'altra banda, això d'haver de trobar-li una estètica que anara bé a la meua modesta bitàcora m'ha obligat a replantejar-me què és aquest tros d'espai per a mi. I al final, després d'observar detingudament els retalls de vida que intente penjar en la web, he obtingut la resposta. En la nostra casa solem tindre algun calaix on es (des)ordenen mil i una coses, mesclades, inservibles de vegades, d'una gran diversitat.
Aquest blog no és més que això, un calaix desastre, farcit d'idees en brut, reflexions i paranoies vàries. És per això que canvia, alhora que el format, el nom del blog.
Espere que el gaudiu!

Moltes besades,
Andrea

Enllaços a aquest missatge |
0

Trencat

Posted by Andrea Kruithof on 19:10 in
Aquesta vegada sí va sentir el crac, el soroll d'un trencament que es prolongava al llarg d'un ésser ja llastimat, amb lleugeres marques que sols havien ajudat a fer més profund el tall.
L'interior li sangrava, com la tortura més lenta i més amarga, mentre el seu voltant la mirava confussa, si no indiferent. Els ulls no són més que cristalls d'una dèbil aparença, que sols manté el fum i el desinterés. Descompassada.
Sols un somriure podia haver marcar les distàncies: amunt i avall, lluny i prop, no són més que un reflex d'aquest gest seu.
La fredor, i el pes constant a l'esquena, junts i aliats, fan que el món es definisca en mil i una fronteres al seu voltant.
Un món massa menut on fins i tot ella és insignificant.
Hui, el soroll ha estat tan fort!

Potser perquè la raó tampoc entén què ha fallat amb el cor.

Enllaços a aquest missatge |

Copyright © 2009 El Calaix de Sastre All rights reserved. Theme by Laptop Geek. | Bloggerized by FalconHive.