3

La imatge

Posted by Andrea Kruithof on 0:04 in
Hui una foto per aquesta nova cultura del menjar brossa... Grotesca imatge que m'encanta!

Enllaços a aquest missatge |
4

La mort

Posted by Andrea Kruithof on 15:48 in ,
Volia escriure sobre la mort. D'eixa regió incerta d'on ningú ha tornat mai ( parafrasejant Shakespeare ). Però no puc. Ahir vaig veure-la coquetejar amb éssers estimats, que conec des d'abans de poder caminar. La vaig veure envoltar un cos debilitat, desgastat, com una aura blanquinosa i infranquejable. I no em va atemorir la pell tèbia, ni el deteriorament general del seu aspecte. Potser podria haver patit pel color dubtós del seu rostre, per aquelles marcades bosses baix els ulls, per ser conscient d'aquella marcada debilitat.
Però el cor, que ja venia preparat per les imatges més tràgiques, sols se'm va encogir en sentir una veu que difícilment vaig poder reconéixer.
- Què gran estàs... - I les llàgrimes comencen a acumular-se darrere els ulls. <> amb la veu furtada, <> em diu i note el terra menys ferm que mai. I veig entre les seues paraules un adéu amagat. Un "ja no em queden forces per lluitar". És aleshores que la mort se'n riu sigilosament d'ella - sols jo pareix sentir-la -, després de vint anys de lluita! Està cansada. Ho he sentit en eixa veu, ho he advertit en els ulls plorosos. I he recordat la súplica de ma mare de no entrar, davant la meua obstinació. No vull que mora sense veure-la li dic. La primera persona que et va veure quan vas nàixer, diu ella. Dinou anys que viuré jo ja, vint que ja s'esforça ella per seguir viva.
A penes queda rastre ja en el seu to de la dona que jo recorde, la que vull gravar en la memòria. La que vivia al carrer de la meua iaia, i somreia, somreia perquè tenia ganes de seguir endavant.
Encara les té les ganes, però està cansada. Vint anys són molts, se li nota en la veu, en la poca que li queda.
I jo només pense que una porta més acabarà tancant-se al carrer.
I ja no es sentiran més somriures, ni més iaies tafaneres.
Sols haurà
portes tancades.

Enllaços a aquest missatge |
0

Sofia i l'espill

Posted by Andrea Kruithof on 16:11 in
Un dia, Sofia, després de tants disgustos, va decidir no mirar-se mai més. Això va ser quan va llevar tots els espills, sense deixar-ne cap ni un en tota la casa on puguera reflexar-se. I quan totes les fotos van quedar, misteriosament, privades del seu rostre. Que la gent es queixava del seu aspecte? Que no estaven del tot d'acord amb la seua figura? Que no encaixava l'estil de cabells amb el tipus de cara que tenia??

Ella havia trobat un métode infalible per no haver-se de preocupar! Els anys obssessius en els quals havia estat examinant cada centímetre del seu cos amb una rigurositat militar l'havien acabat desgastant. I molt. Fins el punt que es va deixar desaparèixer.

I el més graciós és que ningú va semblar adonar-se'n. O potser era que ella ja no es fixava en els mirades alienes? Tant era si aquelles sabates no li anaren amb el color dels pantalons, Sofia... no s'ho veia! A mesura que avançaven els minuts, les hores, els dies i les setmanes cada vegada li era més igual. I tot el seu voltant, lluny d'advertir el canvi com quelcom negatiu que calia evitar, ho van acceptar amb bon humor. Perquè si l'aspecte de Sofia ara era irreconeixible, també ho era el seu caràcter. Com si d'un gran pes s'haguera alliberat, es passejava amb el somriure enquistat en el rostre. Tothom estimava més aquell nou personatge calm, tranquil, que havia deixat de costat moltes de les coses materials que tant preocupaven a adolescents del món. Fins i tot va guanyar un sèquit, una colla d'admiradors que la seguien allà on anava.
Sofia s'havia alçat entre els seus companys com una nova inspiració! La saviesa de Sofia...

Tot hauria pogut seguir bé. Però va arribar un moment en què finalment, era incapaç de recordar el seu aspecte. Ella ni tan sols se n'hauria adonat si no fóra que un dia aquell conjunt de persones que se li havia autoproclamat com a club de fans la va mirar amb estranyesa.
- Pareix com si el et començares a difuminar! - Va dir una de ben joveneta, de les noves més fermes devotes. - Sofia, que no tenia per costum alterar-se, va córrer a buscar un lloc on observar-se, trencant així un any i mig de tradició.

A l'espill del lavabo de xiques no es va veure.
Tampoc no va aparéixer en el d'homes.
Ni en el de professors.
La seua imatge simplement pareixia haver fugit dels miralls.
Sofia ja no es reflectia, com si haguera desaprés a tindre conciència de si mateixa. Mentre ho meditava, Sofia es notava desaparèixer. Sense poder-se veure, havia deixat finalment, d'existir.

Enllaços a aquest missatge |
0

La frase

Posted by Andrea Kruithof on 13:27 in
I tornar a tindre vida més enllà dels teus ulls...

Enllaços a aquest missatge |
0

Art IV

Posted by Andrea Kruithof on 9:10 in
Un anònim em demanava que seguira penjant quadres d'autors que m'agraden...
Doncs bé, ací en va un de Cézanne, un altre autor postimpressionista que em fascina.
                                
En realitat, no sé ni com es diu l'obra. Estic un poc oxidada en el tema de l'art, fa molt que ja no estudie aquesta meravellosa assignatura que era Història de l'Art. Però l'interés mai el perdré!
Gràcies a aquest internauta anònim per recordar-me de pujar alguna foto, m'ha vingut molt bé!
Finalment el meu comentari de l'obra: el tipus de pinzellada, el color vibrant , com també les marcades formes geomètriques.
Això és tot per hui, un bes!

Enllaços a aquest missatge |

Copyright © 2009 El Calaix de Sastre All rights reserved. Theme by Laptop Geek. | Bloggerized by FalconHive.