3

Història I

Posted by Andrea Kruithof on 12:58 in
Vos deixe ací el començament d'una historieta d'estiu. Tindrà vàries parts i espere propostes, idees per un "apoteòsic final". No és ni tan sols necessari que redacteu, és suficient en aportar alguna idea que serà desenvolupada i publicada. Què vos suggereix? Què creieu que ha passat ( o podria passar ? Vinga, col·laboreu, qualsevol pensament és vàlid en aquesta empresa! Bon estiu a tots ( i jo seguisc en exàmens redéu... ) ;)


"Lentament, amb la letàrgia pròpia dels dies més calorosos de l'estiu, va anar obrint els ulls. Lligada entre llençols ( aquella inevitable mania de donar voltes mentre dormia) havia estat sentit el soroll dels ocells, el vent entre els arbres i una veu llunyana que pareixia escapar-se de la ràdio, abans de decidir-se a alçar-se. S'estava tan a gust allí, a recer del món, protegida en la calidesa de la llar! Però en algun moment, ho sabia, caldria posar els peus a terra, llavar-se la cara i començar el dia. Sabia que hauria d'enfrontar-se a totes aquelles qüestions que per la nit havia aplaçat. "Millor demà pel matí" havia dit, i havia deixat volar la seua consciència a algun lloc remot, metre els seus peus àgils fugien pels carrerons estrets del poble. "Millor demà" havia dit, amb les mans brutes, sagnants, mentre es dirigia a sa casa. "Demà", havia xiuxiuejat mentre deixava airejar les culpes en la foscor dels rostres aliens i embriagats d'aquells que l'observaven a altes hores de la nit. " Demà", per última vegada, mentre li queien gotes els cabells, als pits, als peus en una dutxa eterna.
Lídia s'alçà per fi, amb una energia fingida, una esperança artificialment esperançada que l'apatia dels seus records no fóra més que un malson.
Al servici, es va llavar les mans de manera obssessiva, una vegada i una altra. Però per molt que es capficava en netejar en fregar la flaire del seu secret, les mans seguien fent olor a sang. "

Enllaços a aquest missatge |
1

Text estrany

Posted by Andrea Kruithof on 23:01 in
Anna, sentada té en mans, pensava. Pensava què li havia passat al món aquell dia. I en va observar els colors, i en va escoltar els sorolls : era impressió seua o s'havia atenuat el món?
I mentre s'entretin en una grisa curiositat, entropessa amb la seua imatge, que la mira amb cert posat burleta.
- Què et pensaves? Que tindries sort? - El mirall la mira, Anna el mira a ell amb la tranquilitat de qui està massa cansat per mostrar sorpresa , i la seua imatge reflexada pren més força, que no fa més que augmentar l'arrogància en els aquells ulls blaus tan freds.
Anna fingix no entendre de què parla i fixa l'interés en una altra banda. Però aquella maleïda mirada se li ha quedat gravada. El missatge enredat en els pocs mots que ha pronunciat, també.

"Ningú t'havia convidat a entrar" - pensa, en veu baixa, tímida - " vas forçar la porta, i després vas marxar, deixant-la oberta. I vas permetre entrar tot aquell fred, que inundà cada porus de la casa. ".
Anna beu té, i observa passiva com el món es descoloreix lentament per la fredor intrusa, que empal·lideix la realitat amb una intensa glaçada. I se n'adona, sense immutar-se, que la pitjor i més destructiva arma segueix sent la indiferència. Però està massa cansada per molestar-se. Beu té i acata el fred que la rodeja, impassible, sense resistència, mentre sent encara la mirada inquisitiva i decebuda del seu propi reflex.

Enllaços a aquest missatge |

Copyright © 2009 El Calaix de Sastre All rights reserved. Theme by Laptop Geek. | Bloggerized by FalconHive.