1

Frase

Posted by Andrea Kruithof on 18:17 in
Hem de caminar drets, sense arrossegar els esclops, no pas en homenatge a la disciplina prussiana, sinó per continuar vius, per no començar a morir.
Primo Levi, " Si això és un home"

Enllaços a aquest missatge |
3

Línies

Posted by Andrea Kruithof on 14:14 in ,
Sempre has estat en la franja, en aquesta zona indefinida del pensament. I tanteges, i jugues a creuar una línia encara per pintar, una divisió entre dues maneres tan diferent d'entendre's.

Fas trontollar (in)certeses, fas caure veritats assumides dels seus alts estants. No quedaran etiquetes en aquest joc. Mentrestant, en aquest desequilibri tan estable pretens fer inclinar la balança al teu favor.


Somrius, treus les teues cartes.
Somrius, m'abraces.
T'abrace.

Et botes etiquetes per afegir les teues. Els nostres catàlegs personals diferixen quant a escenes.

Estimar és un mot amb massa lletres.
Et necessite, amb un esquema que no respón esquemes.


Pic: The Dividing Line by =Valimar


Enllaços a aquest missatge |
1

Imatge del dia

Posted by Andrea Kruithof on 0:47 in
Sense deixar de pensar en la presentació de demà i amb motiu de la reforma sanitària americana vos regale aquesta il·lustració còmica ( en tinc d'altres, però me les reserve ).

Tingueu tots bona salut! ;)

Enllaços a aquest missatge |
0

Prioritats

Posted by Andrea Kruithof on 14:53 in ,
Tot en la vida són qüestions de prioritats. Cada persona d'este gran món creu tindre o actua en base a uns principis més o menys clars. Tothom pensa que té definit allò que vol en la vida, les idees fonamentals a través de les quals elegirà uns o altres camins. És fàcil, per altra banda, que ni tan sols en siga conscient ( no tot el món gasta tant de temps com jo en assumptes tan banals xD), però el que és segur és que hi són, latents, més o menys visibles.
El problema vindrà, com sempre, de la mà de l'elecció.
Què queda abans en la nostra llista de coses principals? Aquest dilema, difícilment resoluble, es presenta en pràcticament tots els aspectes de la nostra vida. No creieu que sols toca temes abstractes i difícilment tangibles. Poseu-se a pensar si no. Què queda abans, els amics o la felicitat pròpia?
Se'n podrien formular milers de preguntes d'aquest tipus. Des de diferents paràmetres,perspectives. Històries que superen en grandesa a altres. El conflicte, siga quina siga la magnitud, existeix.
I tots ens trobem davant de situacions en les quals cal decidir. L'elecció probablement no serà fàcil. Llavors caldrà repassar de nou allò en que creiem, i sospesar per damunt de què o de qui caldrà passar per portar a terme els nostres desitjos.

Enllaços a aquest missatge |
2

D'amors

Posted by Andrea Kruithof on 23:06 in , ,
De nou he deixat passar massa temps entre entrada i entrada. Aclarisc aquesta vegada que ha estat per treball, matèries vàries que m'han xuplat la vida i que no m'han donat temps per a la inspiració.
Però alguna que altra idea ja m'ha passat pel cap.



Fa temps, en l'estrena de la nova entrega de la saga Crepúsculo, vaig començar a plantejar-me un xicotet article que no va prendre mai forma.
Aquell dimecres ( crec recordar correctament el dia) vaig ser dominada per la part obscura del meu ser: un residu adolescent que va anar dominant cada racó del meu cremat cervellet. Aquell dia, en la projecció de Luna Nueva, vaig deixar de ser Andrea, l'estudiant de Ciències polítiques amb mentalitat crítica per a recuperar la xiqueta de 16 anys que s'emociona amb paraules nyonyes i un tors nu ben format. No és difícil sucumbir als amors dramàtics i eterns quan una guarda encara en algun racó del cor una pàgina sentimentalista. Discursos que, per altra banda, careixen d'estructures coherents i que si no fóra per actors tan guapos i alguna que altra frase en el moment adequat, caurien pel seu propi pes.
Aquestos són comentaris ja fermentats que no pareixen propis d'aquella persona que seia entusiasta entre els espectadors. La que, a l'igual que la resta de la sala ( majoritàriament femenina) s'exaltava al mínim gest dels protagonistes.
Certament, em va agradar la pel·lícula. Molt. Al cap i a la fi, a ningú no li ve bé un poc de ficció per fer fugir les preocupacions pròpies.
Eixia ben contenta, comentant quines parts de la trama ens havia agradat més quan un comentari d'una amiga meua em va posar en alerta.
- Jo també m'he sentit així! - I aleshores torne a ser jo, i em plantege per fi el perill que, en aquesta societat de hui en dia, suposa la identificació del roll de Bella ( la protagonista ).
I sense ànims de destroçar-vos el film a aquells que encara no heu tingut l'oportunitat de veure'l, m'agradaria comentar a trets generals la trama perquè s'entenga a que em referisc.
Quan la protagonista és abandonada per la seua parella ( per raons que no són importants assenyalar) perd completament el romb, fins arribar al punt d'intentar suicidar-se sols per sentir la veu d'ell. A més, són freqüents les frases en que, d'una manera o d'altra, afirma que mai podrà recuperar-se, que una part d'ella ha mort per sempre.
M'imagine ara una multitut de criatures en plena edat del pavo identificant aquests mots com a propis. " Clar, clar, jo també m'he sentit així" - Dirà una personalitat encara a mig desenvolupar, que legitimarà el dolor d'un amor que ha de ser, per naturalesa pròpia, dramàtic.
" Aquell que t'estima et farà sofrir" no és una dita que haja de posar-se de moda. La idea de sacrifici impregna una visió de l'estima irreal i impossible d'aconseguir, que redunda en l'anul·lació com a persona.
Si ja es parla de mitges taronges, de que sols tenim un gran amor, de "no som res sense aquesta o altra persona" no estem expressant el nostre romanticisme, sols reforçant la destrucció de l'individu.
La seqüela de l'exitosa "Crepúsculo" ens ofereix l'amor ideal, el que tot el món desitja viure. Oblida no obstant, la noció de felicitat personal, que no s'aconsegueix del·legant tota la nostra atenció en "l'elegit".

Enllaços a aquest missatge |

Copyright © 2009 El Calaix de Sastre All rights reserved. Theme by Laptop Geek. | Bloggerized by FalconHive.