2

Ira

Posted by Andrea Kruithof on 13:15 in
Volia escriure des de la més pura indignació. Quan més que escriure, apalejava lletres al teclat, cada paraula era sentida. Dolorosa.
La intensitat del meu discurs, incoherent i rabiós, haguera omplit moltes fulles. Hauria pogut així exterioritzar, destensar alguns dels pensaments que em bloquejaven l'ànima.
La fúria augmentava, a cada paraula, mentre escrivia, mentre pensava. Els arguments s'entrellaçaven al meu voltant a mode de soga, m'ofegaven les ànsies de cridar. Volia xillar, volia deixar-me portar per aquell sentiment que em feia crèixer en força i perdre en seny.
Però el text no es va enviar.
La ràbia va anar cedint al descontent i a la tristesa. A les preguntes incòmodes, al dubte més extrem. I mentrestant, mentre veia com es desmoronava aquella espinosa coraça, als meus arguments se'ls debilitaven les cames. I a mi també.


Enllaços a aquest missatge |
0

La frase

Posted by Andrea Kruithof on 20:57 in

"Som les cendres d'una València consumida i cansada"






Enllaços a aquest missatge |
0

Confussió

Posted by Andrea Kruithof on 10:10 in

Enllaços a aquest missatge |
0

Que parlen els cossos

Posted by Andrea Kruithof on 13:43 in
No vull parlar, no vull presentar arguments per deixar les coses clares.

No m'interessa el demà, no m'interessen realitats alternatives a aquesta habitació.

Deixem que parlen els cossos.

Estalviem-nos les paraules que obliguen a pensar, a discutir. A sofrir.
Encetem diàlegs nutrits de silencis, i que malgrat això, són exemplars de fluïdesa.

Deixem que parlen els cossos.
Sense exigències,
sense qüestionaments,
sense explicacions.

Enllaços a aquest missatge |

Copyright © 2009 El Calaix de Sastre All rights reserved. Theme by Laptop Geek. | Bloggerized by FalconHive.