1

.

Posted by Andrea Kruithof on 13:31
És curiós adonar-se'n que aquest llampeig d'alegria elèctrica que sents de tan en tant no és en absolut casual. Que se t'ha tornat freqüent. Que les felicitats se t'amontonen rutinàriament, baix el coixí, dins el calaix... I que, a poc a poc, han anat omplint de llum els racons més inhòspits de la teua vida. Una primavera existencial, que s'ha rostit amb gana, però sense pressa, aquelles tristeses que amb major o menor intensitat omplien uns ulls blaus revestits massa freqüentment de gris.

I tant, que oscil·les encara! No sempre estàs bé, ni t'agrada quan s'ennuvola i no plou. I tant que la tristesa i el cansament de vegades es confonen. Però mentre la sensibilitat va fonent-se en corbes més suaus, i les transicions esdevenen cada vegada menys freqüents, el somriure es converteix en ritual necessari i convençut, un tic d'aquesta actitud innovadora, fresca.

Tant fa, si no te'n correspon tot el mèrit. I què si és el teu un somriure mimètic, una felicitat en un espill! Les càrregues sempre fóren més feixugues en solitari.

Somrius, sí, mentre aprens a estimar els semàfors en roig. Mentre et perds en converses que es confonen amb besos, o besos que deriven en converses. Somrius entre besos, i més besos, i somriures. Perquè la vida ja no és sinó el diàleg hedonista entre tots dos.



T'estime.

|

1 Comments


Aiii...:)
Et subscric en tot, i m'alegre molt per tu (per vosaltres).

Copyright © 2009 El Calaix de Sastre All rights reserved. Theme by Laptop Geek. | Bloggerized by FalconHive.