El Calaix de Sastre

Els encreuats són cosa de dos

2011-09-07T21:43:00.004+02:00

Tristesa que és com la pluja en aquest país: intermitent. D'intensitat variable, però latent, va calant l'ànima... gota a gota.

I mentre pense i l'aigua s'apodera de mica en mica del meu cos, sense que puga prestar-li una excessiva atenció, se'm creua als ulls una imatge (al meu entendre) desoladora.

Holanda és sens dubte el país amb rodes. No és difícil creuar-se amb bicicletes, de tot tipus i tamany. De radiants moltes, però de velletes a punt de desfer-se en miques també n'hi ha. I de tant en tant, és possible trobar-se amb bicicletes de parella.

Però el de hui era diferent. Un tàndem conduït per una sola persona. Quina definició més perfecta del buit, què il·lustradora visió de la solitud. Jo, que sempre havia volgut dur la meua pròpia bicicleta, havia aconseguit fer espai per a dos. Convertir la vida en un tàndem, assolir la seua gracilitat i que, de sobte, et quede el seient de davant ben buit. La mancança de companyia que ara et fa doblar els esforços per pedalar.

Bona nit dolç

2011-07-31T23:12:00.003+02:00

Bona nit, dolç. Tant de bo, aquesta nit, dormires amb mi.
M'aferraria a les teues espatlles, en una abraçada densa, forta.
Faria aquest somriure inconscient ( de somni profund) que tant t'agrada.
I em despertaria, i et repassaria a besos l'esquena,
per tornar-me a dormir ràpidament.
I et despertaria, donant-te un mosset i ara l'altre.
Després un va, que ja toca.
Però remugaries, i cediria dòcil a les teues pregàries. Ens quedaríem abraçats una estona.

Perquè res supera la calfor dels nostres cossos en contacte.

I qui s'enrecorda de Síria?

2011-06-15T11:51:00.005+02:00

A penes fa uns mesos, la intervenció en Líbia va generar un grandíssim debat social. Diferents pols de pensament, sobretot dins l'esquerra moderna, exposaven les seues raons per justificar o rebutjar un atac/intromissió/operació de salvament. Jo em situava clarament, tot i que amb suspicàcies, amb aquells que es declaraven a favor d'algun tipus d'ajuda als milers de víctimes que podíem llegir contínuament en els diaris.

Evidentment, hi havia interessos al darrere que no es podien amagar, per molta "crisi humanitària" que es manifestara. Però fins i tot així, una massacre de tals magnituds no era permissible. Si alguna cosa ha establert bé com a principi la legalitat internacional és " el deure de protegir" [la seua població] de cada Estat sobirà. No podem permetre una nova Ruanda en les nostres consciències.

Aleshores, mentre la comunitat mundial es debatia encara sobre ètica i sobirania, sobre interessos ocults i despòtics, començaren els bombardejos. Sarkozy, en primera línia. No va ser necessari esperar molt a l'acció contundent d'EEUU.

Mentre la verborrea política seguia explotant els discurs humanitari, els dirigents de les potències mundials declaraven la guerra al que, de sobte, s'havia convertit en l'enemic mundial número 1 ( tenint en compte l'ínfima amenaça que suposa Bin Laden baix el mar ): Gadafi.

Ara, en altre punt rebotat de l'Orient Mitjà, Bashar al Asad massacra la població síria davant el silenci d'aquells que es plenaven la boca amb paraules de pau i llibertat. Tampoc se'n fa excessiu ressó en els mitjans, ni en les preocupacions dels ciutadans occidentals. Potser que, preocupats en la pròpia indignació , ens col·lapse ja el patiment dels altres.

La queixa, "la ja tan explotada indignació" cala foc a aquest món tan farcit d'injustícies. Les exigències de retribució equitativa, de condemna a tirans i especuladors ( tan lligats de la mà ) no han tingut més oient que la violència. I mentre nosaltres ens queixem, ells moren.

Mafalda

2011-05-12T17:29:00.000+02:00

.

2011-05-10T13:31:00.009+02:00

És curiós adonar-se'n que aquest llampeig d'alegria elèctrica que sents de tan en tant no és en absolut casual. Que se t'ha tornat freqüent. Que les felicitats se t'amontonen rutinàriament, baix el coixí, dins el calaix... I que, a poc a poc, han anat omplint de llum els racons més inhòspits de la teua vida. Una primavera existencial, que s'ha rostit amb gana, però sense pressa, aquelles tristeses que amb major o menor intensitat omplien uns ulls blaus revestits massa freqüentment de gris.

I tant, que oscil·les encara! No sempre estàs bé, ni t'agrada quan s'ennuvola i no plou. I tant que la tristesa i el cansament de vegades es confonen. Però mentre la sensibilitat va fonent-se en corbes més suaus, i les transicions esdevenen cada vegada menys freqüents, el somriure es converteix en ritual necessari i convençut, un tic d'aquesta actitud innovadora, fresca.

Tant fa, si no te'n correspon tot el mèrit. I què si és el teu un somriure mimètic, una felicitat en un espill! Les càrregues sempre fóren més feixugues en solitari.

Somrius, sí, mentre aprens a estimar els semàfors en roig. Mentre et perds en converses que es confonen amb besos, o besos que deriven en converses. Somrius entre besos, i més besos, i somriures. Perquè la vida ja no és sinó el diàleg hedonista entre tots dos.

T'estime.

La rutina amable

2011-04-19T12:11:00.003+02:00

Hi ha matins en què, senzillament, et sents bé. Com si tot anara ben rodat. Et lleves ben matí, tu sola, amb el despertador intern que et renaix quan el fred hivernal va evaporant-se. El fet d'evitar l'estrident soroll de l'alarma que tant t'irrita fa que el dia faça les seues primeres passes amb bon peu. Alces la persiana, i contemples deleitada el cel magnífic amb què treballaràs hui. Però encara és, pot ser, massa prompte per iniciar la rutina diària, així que et decideixes a agafar un llibre, aquell que has anat descudiant durant possiblement massa temps. Aquesta costum oblidada per tendències "pantallils" senta tan bé! Devores les pàgines amb fam literària, amb l'avidesa d'aquella que ha deixar agafar pols a la dèria pels llibres.

Decideixes, després d'un temps que t'has negat a determinar, que ja comença a ser hora de dutxar-se. I et vesteixes, ben curteta, ensenyant-li la teua pell (excessivament) blanca al Sol. No hi penses renunciar, a les faldilles curtes, tot i que ets ben conscient de la probabilitat de gelar-te. Que possiblement segueixes sent massa optimista quant a temperatures.

El periòdic. I un té, mentre dictamines que aniràs a la biblioteca, que toca aprofitar el temps. Però t'ho prens amb calma, mentre repasses algunes pàgines a l'atzar i assaboreixes el líquid marronós que hi ha a la teua tassa.

I Agafes la bici. Efectivament, la pell s'aborrona en calcular fàcticament la tempertura ambient. Però t'agrada la frescor de la primavera, aquest pas intermig cap a l'estiu. Et venen coses banals a la ment mentre vas fent via al seu encontre. Un bes intercalat entre dues paraules de política que amenitzen el vostre desdejuni. I li'n seguiran més, també àvids, urgents. Sempre urgents.

Arribes al teu destí final, la biblioteca, avances la feina que tenies en ment. Molt més fluïdament que de costum. Tot resulta massa fàcil en aquest dia assoleiat.

És bon moment per fer-se social a la gespa de Filosofia. Xarrades despreocupades, fàcils. Xarrades de dues amigues que es necessiten i s'esgoten a paraules. Fins que toca tornar a la rutina.

Hi ha dies en què la rutina esdevé amable. Hi ha dies en què, simplement, el món somriu. I tu li tornes el gest gràcilment, perquè la teua rutina esdevé, també, somriure.

Qué és la vida?

2011-01-25T17:05:00.005+01:00

Què és la vida?

Una pregunta tan existencial, tan anodina, tant de café i rutina. Ho recorde mentre m'escoltes plorar i tu em transmets la tristesa sense paraules. La vida, pocs conceptes han esdevingut tan ambiciosos en els nostres llavis, l'abstracció que tot ho absorbeix. Açò és vida, hem dit tantes voltes davant la més beneplàcita de les circumstàncies. Davant del goig i la dolça sensació de calidesa als cossos. Ens havíem proclamat els definidors hedonistes de la més extensa de les paraules.
I ara tu, de repent, precises amb un colp sec l'arbitrarietat de les nostres respostes: introdueixes l'únic terme capaç de posar-li fre a l'avidesa de la nostra paraula, aquell que li posa fi.

La mort. Què és la mort si no la seua consecució lògica en el temps? I per què no obstant sona tan antinatural en una veu que pretén ser teua en un dèbil intent?
No és una definció vàlida, no prospera al meu cervell, que reacciona des de la incomprensió que és el desconsol.
Sols és un final més en una llarga carrera. Però dol especialment, massa pròxim potser en una construcció mecanitzada de felicitats alienes. Ningú va escriure forces sense fissures.

Què és la vida? Pregunte ara, des del buit que em provoca el desconeixement. La vida és sols la línia incoherent de la nostra existència.
Pocs moralismes li quedaran ara, a la vida, una vegada qüestionada la seua continuïtat en el temps.

A quins sentiments lligar allò que ja no és etern?

Seré

2010-12-28T18:28:00.005+01:00

Sempre seré el Caos.

Seré la muntanya russa, la màxima expressió d'intensitat entre pols oposats. El teatre, la tragicomèdia.
Seré la dèria de parlar per parlar, el gust per perdre's i no necessitar trobar-se. Seré la part que vol engolir-se el tot.

Seré la Fam.

De riure, de plorar. D'embriagar-se, de devorar-te. El desig personificat que no pot contindre's i corre el perill de contagiar-se. Seré el crit, mentre quede veu.

O no seré.

Es desinfla el somni

2010-12-06T10:29:00.003+01:00

Vaig parlar fa temps del miracle obama, i de totes aquelles espectatives en la que seria la gran pel·lícula del mil·leni. Però després d'un èxit a guixeta, després de l'óscar, després de les grans ovacions... Tot ha quedat en res. El poble americà, decebut amb el seu suposat Salvador (el nou Jesús) que en dos anys no ha aconseguit salvar al món dels grans mals, li dóna ara l'esquena. Una nova onada de conservadurisme ha aparegut amb força baix el renom de Tea party.
La cosa està clara: Obama no té poders. Perquè si Déu va aconseguir fer el món en set dies, com no hi ha temps en 2 anys, ( 2 anys!) d'acabar amb la fam, la crisi, les guerres i un llarg etcétera?

No és el nostre Salvador, repetiria un home major, d'eixos que porten gorres pintades amb patriotisme i agafen el fusil com si fóra una extensió del seu cos, davant la càmera de la Fox o succedanis. "Ah, i de segur que és comunista" -Afegiria, mentre el "digne" reporter comparteix la seua indignació/preocupació.
Aquesta forta caiguda res té a veure amb l'extensa campanya de desprestigi que han iniciat alguns mitjans. La culpa la té ell, que de segon nom es diu Hussein, que va intentar enfrontar-se a les farmacèutiques ( per a acabar donant-li més poder, curiosament) , i que com a mínim és fill de Stalin. Tot això no pot encaixar en una societat que de nou reivindica un model de poc estat, pàtria ( excloent, evidentment) i religió.

Tot aparenta ser l'escissió entre dos móns: "el conservadurisme contra el progrés" diran els (pocs) defensors d'Obama. Mentre alguns afirmen que el món es derrumba, jo em llegiré tranquilament , té en mans, algun que altre document de Wikileaks ( a hores d'ara el nou Mal, el gran enemic) per fer palés que segueixen vigents els mateixos mecanismes decimonònics d'actuació. Si quelcom ha canviat en aquest món de la imatge, tan retocat i buit de contingut, deu ser poc més que l'aparença.

El cos té fam de foc i cendres

2010-11-30T10:31:00.003+01:00

Ella nota com crema. A dintre seu clamen les flames: el cos té fam de foc i cendres.
Aquesta cremor que l'aclapara és intensa, cruenta. És el final demolidor d'una llarga batalla interna. Es calcina l'ànima necessàriament, una destrucció que urgia i no obstant, abraseix cada porus feroçment.

La flama no cedeix a l'ebrietat. La seua set respon més bé a una inconscient voluntat piròmana, i sols desperta amb més força el desig de botar-li foc al món. I restar mirant.
La flama no cedeix al sexe. I el gaudir dels cossos fa insuportable la temperatura.

El cos té fam de foc i cendres.

.

2010-11-29T19:27:00.004+01:00

Descobrir la vertadera essència de les persones i alegrar-se, tot d'una, de les decisions més dràstiques. En aquest mateix instant en què el cor rebenta, en què se satura el meu espai de pensament incendiats tot reprén la claredat que adés li faltava. I no em tornaré a sentir culpable per actuar tan impulsivament i voler fer camí en direcció contrària. Tant d'esforç, tanta confiança perduda... Ara, la ràbia és la meua millor arma. La teua absència, el millor dels regals. No em falten raons pel menyspreu. Sols em queda seguir caminant, amb el cap ben alt. Sabent que no he deixat res enrere que valga la pena.

La frase

2010-11-23T22:45:00.000+01:00

Les eleccions són un circus. I nosaltres, els putos paiassos.

Una imatge val més que mil paraules

2010-11-10T11:05:00.006+01:00

Però a esta necessàriament l'acompanyarà una: impunitat.

.

2010-11-01T23:30:00.003+01:00

Una paraula acorralada. Un desig que crema i no s'apaga. Després de tanta pluja... es manté una flama. En un espai i un temps que no li pertoca, que ocupa entre la persistència inútil i l'esperança desfassada. Una estima pot ser massa arrelada.Cap resistència, cap insistència. Ha plogut massa.
Tendir a una ressignació de primeres cansada.

Darrere, una sola paraula.

Acorralada i amarga.

Gràcies

2010-10-14T13:33:00.004+02:00

M'obsequiares amb les més dolces paraules. Me les vaig assaborir, una a una, entre vanitosa i golafra. El món, per instants, es deixava tastar, llepar, seduir. En aquell xicotet interval que li furtares per a mi al temps, les formes arisques de la vida preferiren reprendre un posat més dòcil. Menys amarg. I em retornà el gest furtat, anhelat . Ara jo te'l regale. Com a resposta humil a fer-me el camí un poc més fàcil, jo et regale el més sincer dels somriures. Dedicat exclusivament a tu.

Gràcies

Records

2010-09-26T16:19:00.002+02:00

Camine distreta per antics records.
Em conec els carrers, en conec les textures.
En conec els sons.
I tot ha anat perdent color, baix una fina capa de pols.

Camine distreta pels records que s'oxiden.
Desperten les llàgrimes
que mantenen encés el meu cor.

Plantar cara.

2010-09-17T20:08:00.004+02:00

Resulta que un dels textos més llegits del meu blog és, curiosament, un dels pocs que presenta un to de veu positiu (Si vos ha entrat la curiositat, sols heu de clicar ací).
Això m'ha fet reflexionar en els plantejaments que de vegades prenem front a la vida. Probablement, res és tan obscur com ho pintem a les nostres ments, ni tan complicat. M'he sentit tan dèbil últimament, tan poc ama de la meua història que pareixia haver oblidat que plantar-li cara a la vida significa riure-se'n, amb força, amb gana. Perquè com diu aquella dita popular, la vida és massa important com per prendre-se-la tan seriosament.
Madurar hauria de significar recuperar el nostre esperit més innocent. Hauria de significar emocionar-se per poder observar les estreles. Per tornar a casa en bona companyia; per plorar, si escau, en una pel·lícula que ens toque l'ànima.
Madurar hauria de portar brodada l'alegria més grata i eficaç: la que prové de la senzillesa.

Al mal tiempo, buena cara.

Imatge: The Bright Side of Life by *Marinshe

València enverinada

2010-09-02T18:39:00.003+02:00

Aquesta València malalta de records... inflama el cor. Enverina la ment en el desesper d'un punt i a part, d'un esglai del temps que ens permeta respirar a deshora. I la humitat d'aquestes imatges tan lúcides es cala als ossos mentre fuig el cos i enyora una ànima acorralada.
Els carrerons d'aquesta ciutat tan nostra conspira íntimament amb retalls a l'atzar d'una història. Engresca el desig més inoportú, dicta sentència per a aquesta humana fràgil i desconcertada.
Evidència el començament d'una tardor humida i llarga.

Les hores indecents

2010-07-27T21:39:00.002+02:00

Un lloc qualsevol.
Llum de matinada.
Tu.
I jo.

A fregar de cossos,
a tocar els cors.
Paraules que es perden
en l'ambient.
A mi,
em tremola el pensament
mentre m'aprope
entre la inconsciència i el desig latent.

De matinada;
les hores indecents
d'una nit llarga i festiva.
Un bes que es veu vindre (lentament).
I no l'atures.
No l'aturem.
Fins que explota als llavis,
suau, inflamat de paciència
i d'un terror pervers.

I m'intoxica.
En vull més.
Qui recorda ja raons
i perquès?
Un ara o mai,
un demà inexistent.

Em beses el coll,
jo toque el cel,
m'acarones, t'acarone el cos encés,
rodem ansiosos l'un de l'altre,

la inocència d'un bes que es va perdent.

Són les hores indecents,
de matinada,
quan els amants es besen
furtivament i en silenci.

La frase

2010-06-23T21:00:00.000+02:00

Les teues llàgrimes són la meua criptonita

Voldria

2010-06-21T09:16:00.003+02:00

Voldria ser civilitzada. La xiqueta bona, la que no plora davant aquest comiat que l'espera. A reveu-re, un plaer. Amb l'orgull ferit i l'aplom per terra, però amb les llàgrimes per dins per reestablir la dignitat.
Voldria callar-me l'angoixa i la ràbia. Trobar l'equilibri que em falta.
Però m'he trencat. I dels meus trossos s'escapen deliris d'infantesa que sols volen cridar fins quedar-se muts.
Voldria que simplement no hagueres aparegut a la meua vida, per destripar-la senzillament i amb tanta indiferència.

Imatge

2010-06-19T10:48:00.003+02:00

Invisible,
es desploma lentament.
És ignorada per l'espai
i pel temps.
Un sospir de vida
que s'apaga.
Que sura
a mercé del vent.
Sense cap pàtria ni arrel.

Pic: deviantart.com

Falling by *NorwegianAnette

.

2010-06-18T15:20:00.002+02:00

A la terrassa, t'entretens en la lectura d'un llibre que ha caigut a les teues mans per casualitat. No està mal, et dius, però eres incapaç de cedir-li més d'una mínima part de concentració. Potser és que a aquestes hores del matí ja fa massa sol. Així ho corrobora la rojor de les teues cames pàlides, tan blanques elles, tan fora de lloc en aquesta terra que entens per teua. Potser simplement és el soroll d'aquesta ciutat que no calla, que et distreu i et desespera i en el fons, t'encisa. O potser no és més que aquesta tristesa que destil·les que t'ocupa massa lloc a la ment. No és la teua intenció, no busques projectar les teues misèries al món, no vols sentir llàstima per tu mateixa. Per això tanques els ulls i inclines lleugerament el seient cap a enrere. Estires les cames, et relaxes. No n'hi ha per a tant, tan sols és un mal dia. Que se socarren, com la teua pell, les penes al sol.

La Imatge

2010-05-06T20:48:00.004+02:00

graced with mayflowers by =alejka

Quan no hi ha paraules, ni ganes de buscar-les, millor evocar imatges que desperten sentiments variats

Frases cícliques

2010-04-14T22:04:00.001+02:00

Potser em repetisc.
I què.
De nou afirme

la vida és, ha sigut i serà un joc de suma zero.

La imatge: indignació

2010-04-09T16:27:00.003+02:00

Aquesta és la seua democràcia.
El portaveu de la plataforma ´Salvem el Cabanyal´, Faustino Villora, roman estès a terra després de la càrrega policial. Font: diaridegirona.cat

Ira

2010-03-28T13:15:00.002+02:00

Volia escriure des de la més pura indignació. Quan més que escriure, apalejava lletres al teclat, cada paraula era sentida. Dolorosa.
La intensitat del meu discurs, incoherent i rabiós, haguera omplit moltes fulles. Hauria pogut així exterioritzar, destensar alguns dels pensaments que em bloquejaven l'ànima.
La fúria augmentava, a cada paraula, mentre escrivia, mentre pensava. Els arguments s'entrellaçaven al meu voltant a mode de soga, m'ofegaven les ànsies de cridar. Volia xillar, volia deixar-me portar per aquell sentiment que em feia crèixer en força i perdre en seny.
Però el text no es va enviar.
La ràbia va anar cedint al descontent i a la tristesa. A les preguntes incòmodes, al dubte més extrem. I mentrestant, mentre veia com es desmoronava aquella espinosa coraça, als meus arguments se'ls debilitaven les cames. I a mi també.

La frase

2010-03-21T20:57:00.003+01:00

"Som les cendres d'una València consumida i cansada"

Confussió

2010-03-08T10:10:00.002+01:00

Que parlen els cossos

2010-03-01T13:43:00.002+01:00

No vull parlar, no vull presentar arguments per deixar les coses clares.

No m'interessa el demà, no m'interessen realitats alternatives a aquesta habitació.

Deixem que parlen els cossos.

Estalviem-nos les paraules que obliguen a pensar, a discutir. A sofrir.
Encetem diàlegs nutrits de silencis, i que malgrat això, són exemplars de fluïdesa.

Deixem que parlen els cossos.

Sense exigències,
sense qüestionaments,
sense explicacions.

El temps

2010-02-16T23:28:00.003+01:00

Observar un punt en moviment que de sobte, es deté, i ens fa ser conscients de la rapidesa del pas del temps. Perquè en aquest segon on la vida ens observa, o on l'observem nosaltres ( amb ulls gatuns, felins, que no pareixen nostres) , quan un breu instant s'atura i es fa nostre, ens arriba la certesa que tot ha canviat.

De vegades, les comissures de les hores, dels dies , de les setmanes, no estan ben lligades. No és sinó quan s'endivinen lleugeres fractures entre seqüències quan se'ns permet una visió més sincera d'allò que ens rodeja. L'erosió del temps ha estat una constància que ha passat desapercebuda fins aquest mateix instant, un cop tan fort, que sembla haver contret el cor. Hem envellit, ens demostren les minúscules partícules en que s'ha seccionat el temps. I es veu en els gestos, en el contorn dels ulls, en les històries que han coagulat. Com si tot, sense immutar-se vertaderament, haguera canviat de lloc, un ordre desconegut que ens desconcerta. I comprenem que hem donat un pas més en allò que pretén ser la nostra vida, que res tornarà a ser com adés.

Ready to fly

2010-02-05T17:01:00.003+01:00

Ha arribat l'hora de volar.

Imatge

2010-01-22T12:34:00.002+01:00

I t'has deixat enxampar.

Imatge: quan devora la nostàlgia

2010-01-19T04:27:00.001+01:00

la I fa prosa

2010-01-17T15:36:00.004+01:00

Et preferia d'ogre. De monstre. Impenetrable, inabordable, inabastible... Teòricament imperceptible, per a uns ulls que es negaven a mirar-te.

Et preferia llunyà. Impertinent , impetuós. Incendiari amb qui no eren els teus.
El desig era combatible.

Però quan acaba el ball, van caient les carasses. Gran intranquilitat quan els perfils grotescs perden forma fins desplomar-se.

Els teus ulls, els meus. Fins i tot un somriure, un mot amable.
Un contorn humà, una ànsia teua més i més incontrolable.

No sé què dir. S'han indefinit les paraules. Creix la por d'uns sentiments que s'han acostumat a despreciar-te.

Defenses que es desprenen davant d'incerteses noves.
Contra la teua humanitat, no hi ha barrera que aguante.

espines

2010-01-10T16:48:00.004+01:00

Rodejats d'espines. Comentaris que sagnen, curiosos que fugen. Quina agradable sensació de seguretat es crea en un món on no et deixes tocar.
La gelidesa, la rudesa d'unes males paraules acaben per ferir l'interés més benintencionat.

Evitar camins que condueixen al martiri és l'opció més sensata, menys patida.
I no obstant això es volen saltar les barreres, pot ser perquè darrere aquesta coraça s'intuixen ferides.
La bellesa de la rosa resideix justament en les seues espines

La frase

2010-01-08T16:38:00.002+01:00

"¿ Seríamos menos humanos si nuestros recuerdos fueran los de otro? [...] ¿ Pero acaso la historia no es eso, un recuerdo inventado para creernos nuestra identidad? "

Javier de Lucas.

Blade Runner
El derecho, guardián de la diferencia

Frase

2009-12-22T18:17:00.001+01:00

Hem de caminar drets, sense arrossegar els esclops, no pas en homenatge a la disciplina prussiana, sinó per continuar vius, per no començar a morir.

Primo Levi, " Si això és un home"

Línies

2009-12-17T14:14:00.007+01:00

Sempre has estat en la franja, en aquesta zona indefinida del pensament. I tanteges, i jugues a creuar una línia encara per pintar, una divisió entre dues maneres tan diferent d'entendre's.

Fas trontollar (in)certeses, fas caure veritats assumides dels seus alts estants. No quedaran etiquetes en aquest joc. Mentrestant, en aquest desequilibri tan estable pretens fer inclinar la balança al teu favor.

Somrius, treus les teues cartes.
Somrius, m'abraces.
T'abrace.

Et botes etiquetes per afegir les teues. Els nostres catàlegs personals diferixen quant a escenes.

Estimar és un mot amb massa lletres.

Et necessite, amb un esquema que no respón esquemes.

Pic: The Dividing Line by =Valimar

Imatge del dia

2009-12-10T00:47:00.002+01:00

Sense deixar de pensar en la presentació de demà i amb motiu de la reforma sanitària americana vos regale aquesta il·lustració còmica ( en tinc d'altres, però me les reserve ).

Tingueu tots bona salut! ;)

Prioritats

2009-12-09T14:53:00.007+01:00

Tot en la vida són qüestions de prioritats. Cada persona d'este gran món creu tindre o actua en base a uns principis més o menys clars. Tothom pensa que té definit allò que vol en la vida, les idees fonamentals a través de les quals elegirà uns o altres camins. És fàcil, per altra banda, que ni tan sols en siga conscient ( no tot el món gasta tant de temps com jo en assumptes tan banals xD), però el que és segur és que hi són, latents, més o menys visibles.
El problema vindrà, com sempre, de la mà de l'elecció.

Què queda abans en la nostra llista de coses principals? Aquest dilema, difícilment resoluble, es presenta en pràcticament tots els aspectes de la nostra vida. No creieu que sols toca temes abstractes i difícilment tangibles. Poseu-se a pensar si no. Què queda abans, els amics o la felicitat pròpia?

Se'n podrien formular milers de preguntes d'aquest tipus. Des de diferents paràmetres,perspectives. Històries que superen en grandesa a altres. El conflicte, siga quina siga la magnitud, existeix.
I tots ens trobem davant de situacions en les quals cal decidir. L'elecció probablement no serà fàcil. Llavors caldrà repassar de nou allò en que creiem, i sospesar per damunt de què o de qui caldrà passar per portar a terme els nostres desitjos.

D'amors

2009-12-01T23:06:00.003+01:00

De nou he deixat passar massa temps entre entrada i entrada. Aclarisc aquesta vegada que ha estat per treball, matèries vàries que m'han xuplat la vida i que no m'han donat temps per a la inspiració.
Però alguna que altra idea ja m'ha passat pel cap.

Fa temps, en l'estrena de la nova entrega de la saga Crepúsculo, vaig començar a plantejar-me un xicotet article que no va prendre mai forma.
Aquell dimecres ( crec recordar correctament el dia) vaig ser dominada per la part obscura del meu ser: un residu adolescent que va anar dominant cada racó del meu cremat cervellet. Aquell dia, en la projecció de Luna Nueva, vaig deixar de ser Andrea, l'estudiant de Ciències polítiques amb mentalitat crítica per a recuperar la xiqueta de 16 anys que s'emociona amb paraules nyonyes i un tors nu ben format. No és difícil sucumbir als amors dramàtics i eterns quan una guarda encara en algun racó del cor una pàgina sentimentalista. Discursos que, per altra banda, careixen d'estructures coherents i que si no fóra per actors tan guapos i alguna que altra frase en el moment adequat, caurien pel seu propi pes.
Aquestos són comentaris ja fermentats que no pareixen propis d'aquella persona que seia entusiasta entre els espectadors. La que, a l'igual que la resta de la sala ( majoritàriament femenina) s'exaltava al mínim gest dels protagonistes.
Certament, em va agradar la pel·lícula. Molt. Al cap i a la fi, a ningú no li ve bé un poc de ficció per fer fugir les preocupacions pròpies.
Eixia ben contenta, comentant quines parts de la trama ens havia agradat més quan un comentari d'una amiga meua em va posar en alerta.
- Jo també m'he sentit així! - I aleshores torne a ser jo, i em plantege per fi el perill que, en aquesta societat de hui en dia, suposa la identificació del roll de Bella ( la protagonista ).
I sense ànims de destroçar-vos el film a aquells que encara no heu tingut l'oportunitat de veure'l, m'agradaria comentar a trets generals la trama perquè s'entenga a que em referisc.
Quan la protagonista és abandonada per la seua parella ( per raons que no són importants assenyalar) perd completament el romb, fins arribar al punt d'intentar suicidar-se sols per sentir la veu d'ell. A més, són freqüents les frases en que, d'una manera o d'altra, afirma que mai podrà recuperar-se, que una part d'ella ha mort per sempre.
M'imagine ara una multitut de criatures en plena edat del pavo identificant aquests mots com a propis. " Clar, clar, jo també m'he sentit així" - Dirà una personalitat encara a mig desenvolupar, que legitimarà el dolor d'un amor que ha de ser, per naturalesa pròpia, dramàtic.
" Aquell que t'estima et farà sofrir" no és una dita que haja de posar-se de moda. La idea de sacrifici impregna una visió de l'estima irreal i impossible d'aconseguir, que redunda en l'anul·lació com a persona.
Si ja es parla de mitges taronges, de que sols tenim un gran amor, de "no som res sense aquesta o altra persona" no estem expressant el nostre romanticisme, sols reforçant la destrucció de l'individu.
La seqüela de l'exitosa "Crepúsculo" ens ofereix l'amor ideal, el que tot el món desitja viure. Oblida no obstant, la noció de felicitat personal, que no s'aconsegueix del·legant tota la nostra atenció en "l'elegit".

Manel: El descobriment

2009-11-08T22:53:00.002+01:00

Ahir va ser un dia d'eixos que romandràn durant molt de temps en la memòria. Una perla en la rutina diària que suposa una vida.
I tot, de pura casualitat.
La major part dels meus amics és molt melómana. Jo no ho sóc tant. No perquè no m'agrade, més bé perquè no l'escolte. Això explica la meua ignorància pel que fa a estos temes.
No obstant això no renuncie mai a una oportunitat de gaudir de bona música. Així, quan els meus pares em van proposar d'anar a veure a Manel vaig pensar "per què no?". Per suposat, no tenia referències, llevat d'algun comentari mig oblidat sobre la seua existència.
Sí, el grup estava bé, en vaig sentir un parell de cançons abans del concert. M'agradava la melodia, encara que no vaig prestar massa atenció.
En realitat, el que ocupava la meua ment era voler entretindre a les visites.
Aquest grup, sorgit del no-res, no podria haver donat una impressió millor. Si les seues cançons ja eren cridaneres, tan dolces, el concert va ser una obra d'art. Es menjaren l'escenari davant d'un públic vertaderament entusiasmat.
Cada cançó motivava en primer lloc alguna paraula del cantant, que introduïa amb gràcia el que vindria a continuació.
Va ser simplement genial. I el públic així ho va demostrar. L'aplaudiment constant i el desig que no s'acabara mai.... Podrien haver-nos tingut allí tot el temps que volgueren, estàvem encantats.

Feia temps que no gaudia tant d'un concert.

...

2009-10-17T23:12:00.003+02:00

Una copa de vi que respatlla el meu pensament. Una idea que s'escapa. I el constant sentiment de pèrdua baix una mirada estranya.
Tot pareix giravoltar en aquesta vida nostra. Tan desorientant... tan desorientada. I entre mil i una paraules he triat aquella que més perduda es troba entre els caixons de la meua habitació: esperança. Perquè cal creure que es pot avançar, encara que l'evidència siga llunyana.

Imatge

2009-10-05T23:00:00.002+02:00

Light Magic, de "Sortvind". www.deviantart.com

M'encisa aquesta imatge. Un esglai de colors, una ilusió que permaneix entre els més vius sentits. I m'envaeix la sensació de moviment, que l'instant captat lluita per desfer-se de la meua opressiva observància.

No hi ha res que escape al pes del temps.
I per això són tan precioses les escenes furtades del moment més immediat. Perquè sabem de la seua curta durada, de la fragilitat de les seues vores.

Frase

2009-09-30T23:38:00.002+02:00

És estrany el meu present. Què incòmode aquest passat, incert el meu futur.

Reescriure

2009-09-21T18:25:00.003+02:00

Fa tant de temps que no escric que se m'han enquistat les paraules. S'han acumulat tants pensaments, han volat tantes històries... que ja no sé seguir-li el fil a la meua vida, ni ordenar les gotes de pluja que han caigut durant els últims dies.
I fins i tot així, tinc la sensació d'estar de nou sobre les mateixes línies. Com si la vida no fóra una successió de moments, sols un roda que circula en direcció contrària. Un déjà vu constant que deslluix la lluentor dels mots que semblaven nous.
Potser és cert això que diuen, que l'escriptor està condemnat a reescriure sempre la mateixa història. La seua.

Dibuixem?

2009-08-10T13:00:00.003+02:00

Desdibuixem l'esbós de vells destins. Pintem amb les mans, amb els llavis, un nou sender. Allà on creixen en fruiters esperances, allà on destil·len primavera els teus ulls.

Absurda comèdia

2009-07-15T17:52:00.002+02:00

La vida és una comèdia. Una comèdia absurda, un cúmul d'estupidesa on les interaccions humanes no són més que la guinda del pastís. La vida és un pastís de merenga llançat a la cara, o una pell de platan amb la que hem tropessat i caigut. Fins ara, sols podia figurar el dramatisme que desprén l'escena: la humiliació, la derrota, la vergonya. Tots ells sentiments desagradables que converteixen la nostra comèdia en un drama, si no una tragèdia.
Hui perquè sí, perquè l'absurd del transcurs del temps ho permet, he estat capaç de reconfigurar la imatge de les hores viscudes. I sols queda riure's, amb força, amb ganes, mentre s'encenen les galtes pel bac.
El desconcert dels comportaments socials hui només són causa del gran somriure ( que esdevindrà rialla) que s'endevina en la comisura dels meus llavis. Un somriure burleta, irònic, com el del final de la pel·lícula.
Riurem, riurem a gust de l'absurditat de la comèdia, perquè una volta més les "desgràcies" deixen de semblar derrotes.

La frase

2009-07-03T10:44:00.002+02:00

Com seguir endavant si no sé encara per què no he de mirar més enrere?
-
El pitjor d'esta derrota és ser incapaç d'entendre-la.

Història I

2009-06-28T12:58:00.003+02:00

Vos deixe ací el començament d'una historieta d'estiu. Tindrà vàries parts i espere propostes, idees per un "apoteòsic final". No és ni tan sols necessari que redacteu, és suficient en aportar alguna idea que serà desenvolupada i publicada. Què vos suggereix? Què creieu que ha passat ( o podria passar ? Vinga, col·laboreu, qualsevol pensament és vàlid en aquesta empresa! Bon estiu a tots ( i jo seguisc en exàmens redéu... ) ;)

"Lentament, amb la letàrgia pròpia dels dies més calorosos de l'estiu, va anar obrint els ulls. Lligada entre llençols ( aquella inevitable mania de donar voltes mentre dormia) havia estat sentit el soroll dels ocells, el vent entre els arbres i una veu llunyana que pareixia escapar-se de la ràdio, abans de decidir-se a alçar-se. S'estava tan a gust allí, a recer del món, protegida en la calidesa de la llar! Però en algun moment, ho sabia, caldria posar els peus a terra, llavar-se la cara i començar el dia. Sabia que hauria d'enfrontar-se a totes aquelles qüestions que per la nit havia aplaçat. "Millor demà pel matí" havia dit, i havia deixat volar la seua consciència a algun lloc remot, metre els seus peus àgils fugien pels carrerons estrets del poble. "Millor demà" havia dit, amb les mans brutes, sagnants, mentre es dirigia a sa casa. "Demà", havia xiuxiuejat mentre deixava airejar les culpes en la foscor dels rostres aliens i embriagats d'aquells que l'observaven a altes hores de la nit. " Demà", per última vegada, mentre li queien gotes els cabells, als pits, als peus en una dutxa eterna.
Lídia s'alçà per fi, amb una energia fingida, una esperança artificialment esperançada que l'apatia dels seus records no fóra més que un malson.
Al servici, es va llavar les mans de manera obssessiva, una vegada i una altra. Però per molt que es capficava en netejar en fregar la flaire del seu secret, les mans seguien fent olor a sang. "

Text estrany

2009-06-03T23:01:00.003+02:00

Anna, sentada té en mans, pensava. Pensava què li havia passat al món aquell dia. I en va observar els colors, i en va escoltar els sorolls : era impressió seua o s'havia atenuat el món?
I mentre s'entretin en una grisa curiositat, entropessa amb la seua imatge, que la mira amb cert posat burleta.
- Què et pensaves? Que tindries sort? - El mirall la mira, Anna el mira a ell amb la tranquilitat de qui està massa cansat per mostrar sorpresa , i la seua imatge reflexada pren més força, que no fa més que augmentar l'arrogància en els aquells ulls blaus tan freds.
Anna fingix no entendre de què parla i fixa l'interés en una altra banda. Però aquella maleïda mirada se li ha quedat gravada. El missatge enredat en els pocs mots que ha pronunciat, també.

"Ningú t'havia convidat a entrar" - pensa, en veu baixa, tímida - " vas forçar la porta, i després vas marxar, deixant-la oberta. I vas permetre entrar tot aquell fred, que inundà cada porus de la casa. ".
Anna beu té, i observa passiva com el món es descoloreix lentament per la fredor intrusa, que empal·lideix la realitat amb una intensa glaçada. I se n'adona, sense immutar-se, que la pitjor i més destructiva arma segueix sent la indiferència. Però està massa cansada per molestar-se. Beu té i acata el fred que la rodeja, impassible, sense resistència, mentre sent encara la mirada inquisitiva i decebuda del seu propi reflex.

Imatge

2009-05-31T22:41:00.003+02:00

Renaixerem de les cendres.
Perquè la vida és color.

Cant a la vida

2009-05-31T21:55:00.003+02:00

Hui vull fer un cant a la vida. Per aquella gent que, després de tants i tants anys de lluita, d'una lluita contra corrent no ha llençat la tovallola. Perquè amb el seu esforç, eixe somriure com a principal arma quan la sort pareix haver-te donat l'esquena, em fan creure de nou en la vida. Com no ho havia en molt de temps.
T'admire, saps? Per com t'aferres a la vida. Per com renyes a la gent que no et va anar a visitar, per passejar-te pel pla amb el teu fill en cadira de rodes.
Per seguir endavant, després de tants i tants anys.
Per tu, Isa, hui un cant a la vida. Perquè de nou li has plantat cara a la mort. I hui, has sigut tu qui ha guanyat.

Hui

2009-05-10T23:28:00.003+02:00

Riure per riure,
pensar en no plorar.
encara que el món explote,
enrere,
ni un pas.

En la teua boca,
indiferència,
en la meua,
no ho saps?

Al buit dels teus ulls
m'acostume.

Ni un pas enrere,
ni un!

Toca seguir caminant
entre les perdres

Una simple rallada...

2009-05-04T22:22:00.002+02:00

És possible que m'equivoque. És l'única certesa que tinc. Tal com deia Descartes ( eixe filòsof que m'obligaren a estudiar en batxillerat ), l'única cosa que ens fa saber de la nostra existència és el fet de dubtar.
Doncs bé, dec ser molt tangible últimament perquè no hi ha cosa que no em qüestione. A l'igual que eixes crisis cícliques que impregnen el nostre sistema capitalista, estic en contínua (de)construcció. I estic cansada. "L'autoconstrucció del jo" ( quin profit m'ha fet la classe de sociologia ^^), eixe continu anàlisi, eixa descarnada reflexió m'està desfent el cervell. I si a pensar sense descans li sumem una inevitable tendència al dramatisme anem servits...
Pregunta oberta a un públic pràcticament inexistent : com puc desenxufar-me???

Un bes!

La imatge

2009-04-21T00:04:00.003+02:00

Hui una foto per aquesta nova cultura del menjar brossa... Grotesca imatge que m'encanta!

La mort

2009-04-16T15:48:00.003+02:00

Volia escriure sobre la mort. D'eixa regió incerta d'on ningú ha tornat mai ( parafrasejant Shakespeare ). Però no puc. Ahir vaig veure-la coquetejar amb éssers estimats, que conec des d'abans de poder caminar. La vaig veure envoltar un cos debilitat, desgastat, com una aura blanquinosa i infranquejable. I no em va atemorir la pell tèbia, ni el deteriorament general del seu aspecte. Potser podria haver patit pel color dubtós del seu rostre, per aquelles marcades bosses baix els ulls, per ser conscient d'aquella marcada debilitat.
Però el cor, que ja venia preparat per les imatges més tràgiques, sols se'm va encogir en sentir una veu que difícilment vaig poder reconéixer.
- Què gran estàs... - I les llàgrimes comencen a acumular-se darrere els ulls. <> amb la veu furtada, <> em diu i note el terra menys ferm que mai. I veig entre les seues paraules un adéu amagat. Un "ja no em queden forces per lluitar". És aleshores que la mort se'n riu sigilosament d'ella - sols jo pareix sentir-la -, després de vint anys de lluita! Està cansada. Ho he sentit en eixa veu, ho he advertit en els ulls plorosos. I he recordat la súplica de ma mare de no entrar, davant la meua obstinació. No vull que mora sense veure-la li dic. La primera persona que et va veure quan vas nàixer, diu ella. Dinou anys que viuré jo ja, vint que ja s'esforça ella per seguir viva.
A penes queda rastre ja en el seu to de la dona que jo recorde, la que vull gravar en la memòria. La que vivia al carrer de la meua iaia, i somreia, somreia perquè tenia ganes de seguir endavant.
Encara les té les ganes, però està cansada. Vint anys són molts, se li nota en la veu, en la poca que li queda.
I jo només pense que una porta més acabarà tancant-se al carrer.
I ja no es sentiran més somriures, ni més iaies tafaneres.
Sols haurà
portes tancades.

Sofia i l'espill

2009-04-14T16:11:00.003+02:00

Un dia, Sofia, després de tants disgustos, va decidir no mirar-se mai més. Això va ser quan va llevar tots els espills, sense deixar-ne cap ni un en tota la casa on puguera reflexar-se. I quan totes les fotos van quedar, misteriosament, privades del seu rostre. Que la gent es queixava del seu aspecte? Que no estaven del tot d'acord amb la seua figura? Que no encaixava l'estil de cabells amb el tipus de cara que tenia??

Ella havia trobat un métode infalible per no haver-se de preocupar! Els anys obssessius en els quals havia estat examinant cada centímetre del seu cos amb una rigurositat militar l'havien acabat desgastant. I molt. Fins el punt que es va deixar desaparèixer.

I el més graciós és que ningú va semblar adonar-se'n. O potser era que ella ja no es fixava en els mirades alienes? Tant era si aquelles sabates no li anaren amb el color dels pantalons, Sofia... no s'ho veia! A mesura que avançaven els minuts, les hores, els dies i les setmanes cada vegada li era més igual. I tot el seu voltant, lluny d'advertir el canvi com quelcom negatiu que calia evitar, ho van acceptar amb bon humor. Perquè si l'aspecte de Sofia ara era irreconeixible, també ho era el seu caràcter. Com si d'un gran pes s'haguera alliberat, es passejava amb el somriure enquistat en el rostre. Tothom estimava més aquell nou personatge calm, tranquil, que havia deixat de costat moltes de les coses materials que tant preocupaven a adolescents del món. Fins i tot va guanyar un sèquit, una colla d'admiradors que la seguien allà on anava.
Sofia s'havia alçat entre els seus companys com una nova inspiració! La saviesa de Sofia...

Tot hauria pogut seguir bé. Però va arribar un moment en què finalment, era incapaç de recordar el seu aspecte. Ella ni tan sols se n'hauria adonat si no fóra que un dia aquell conjunt de persones que se li havia autoproclamat com a club de fans la va mirar amb estranyesa.
- Pareix com si el et començares a difuminar! - Va dir una de ben joveneta, de les noves més fermes devotes. - Sofia, que no tenia per costum alterar-se, va córrer a buscar un lloc on observar-se, trencant així un any i mig de tradició.

A l'espill del lavabo de xiques no es va veure.
Tampoc no va aparéixer en el d'homes.
Ni en el de professors.
La seua imatge simplement pareixia haver fugit dels miralls.
Sofia ja no es reflectia, com si haguera desaprés a tindre conciència de si mateixa. Mentre ho meditava, Sofia es notava desaparèixer. Sense poder-se veure, havia deixat finalment, d'existir.

La frase

2009-04-03T13:27:00.000+02:00

I tornar a tindre vida més enllà dels teus ulls...

Art IV

2009-04-03T09:10:00.004+02:00

Un anònim em demanava que seguira penjant quadres d'autors que m'agraden...

Doncs bé, ací en va un de Cézanne, un altre autor postimpressionista que em fascina.

En realitat, no sé ni com es diu l'obra. Estic un poc oxidada en el tema de l'art, fa molt que ja no estudie aquesta meravellosa assignatura que era Història de l'Art. Però l'interés mai el perdré!

Gràcies a aquest internauta anònim per recordar-me de pujar alguna foto, m'ha vingut molt bé!

Finalment el meu comentari de l'obra: el tipus de pinzellada, el color vibrant , com també les marcades formes geomètriques.

Això és tot per hui, un bes!

Sense nom

2009-03-25T13:20:00.002+01:00

M'agrada el coqueteig indirecte, el que no arriba a portar a res. Aquell on les persones no són del tot conscients o no hi ha un atac en toca regla, frontal. Sols mirades, riures i una complicitat morbosament infantil.
Una temptadora mà que es desplaça tímida, suau per la cintura i que de cop s'aparta. Una mirada potser massa llarga, l'inevitable somriure burleta, una amigable abraçada...
I el dubte de saber si és provocat o accidental. Actes que es presenten interessantment confussos, que mantenen el cos en actiu, enrampat i atent davant d'un nou moviment no planejat. Però sobretot m'agrada la sed, la sed provinent d'un coqueteig massa innocent, incomplet.
La sed de voler més i no plantejar-s'ho. Una lleugera ansietat que, per alguna raó que desconec, em resulta estranyament plaent.

Renovació d'imatge

2009-03-17T19:14:00.002+01:00

Bé, de nou tenim un canvi d'imatge! Molt al meu pesar, però, perquè per alguna estranya raó que escapa al meu curt enteniment, l'anterior plantilla ha fallat i no em deixa tornar-la a recarregar...
Doncs bé, això m'ha obligat a buscar un nou format ( que és fàcil que acabe tornant a canviar) i hauré de tornar a buscar tots els blogs que tenia a la meua llista... Un rotllo total!
D'altra banda, això d'haver de trobar-li una estètica que anara bé a la meua modesta bitàcora m'ha obligat a replantejar-me què és aquest tros d'espai per a mi. I al final, després d'observar detingudament els retalls de vida que intente penjar en la web, he obtingut la resposta. En la nostra casa solem tindre algun calaix on es (des)ordenen mil i una coses, mesclades, inservibles de vegades, d'una gran diversitat.
Aquest blog no és més que això, un calaix desastre, farcit d'idees en brut, reflexions i paranoies vàries. És per això que canvia, alhora que el format, el nom del blog.
Espere que el gaudiu!

Moltes besades,
Andrea

Trencat

2009-03-15T19:10:00.003+01:00

Aquesta vegada sí va sentir el crac, el soroll d'un trencament que es prolongava al llarg d'un ésser ja llastimat, amb lleugeres marques que sols havien ajudat a fer més profund el tall.
L'interior li sangrava, com la tortura més lenta i més amarga, mentre el seu voltant la mirava confussa, si no indiferent. Els ulls no són més que cristalls d'una dèbil aparença, que sols manté el fum i el desinterés. Descompassada.
Sols un somriure podia haver marcar les distàncies: amunt i avall, lluny i prop, no són més que un reflex d'aquest gest seu.
La fredor, i el pes constant a l'esquena, junts i aliats, fan que el món es definisca en mil i una fronteres al seu voltant.
Un món massa menut on fins i tot ella és insignificant.
Hui, el soroll ha estat tan fort!

Potser perquè la raó tampoc entén què ha fallat amb el cor.

Una família con clase

2009-02-15T13:34:00.011+01:00

Bé... hui m'apetia, que feia molt de temps que no ho feia, tornar a creure'm crítica de cine.
Així, ahir, amb una meravellosa companyia que necessitava de nou a prop , vaig anar a veure Una família con clase, traducció espanyola de Easy Virtue.
La pel·lícula va omplir les meues expectatives ( potser perquè no en tenia ). Divertida i interessant, aprofundeix en l'Anglaterra de finals dels anys 20, on l'arribada d'una americana transtoca completament la vida d'una aristòcrata família anglesa.
Cal destacar al meu parèixer molt bona actuació de la protagonista ( Jessica Biel) en el seu paper de Larita, a l'hora que la de Colin Firth. Pel que fa a Ben Barns, queda deslluït en una història en que dóna la sensació de no pintar massa.
El final, previsible, però emotiu.
La meua valoració:

...

2009-02-15T13:25:00.003+01:00

Et trobe a faltar, en cada alé, en cada passa, en cada somriure alié.
I saber de nou el paper fortuït de la meua covardia,
I experimentar de nou la buidor que la imaginació em presenta d'alternativa.
I veure com se m'amontonen les paraules rere la gola
de nou por, de nou covardia.
I somniar,
Somniar que m'equivoque. Que estàs, que és possible.
Que per una vegada el meu seny ha estat erroni.
I deixar doncs de buscar-te, de no sentir-te.
Poder expressar-te

que t'EsTimE.

Pluja de paraules

2009-02-03T21:59:00.002+01:00

Per fi una llum en el camí.
Cansada ja de caminar a les fosques,
buscar palpant les respostes.
Un llumí, un estel, i noves forces.

Prou de paraules soltes.
Caràcters sonats, caracters beligerants,
i gresca literària,
Frases compostes!
Vull, volem
un pluja de paraules noves.

Ja no vull escriure ací

2009-01-30T20:52:00.002+01:00

Ja no vull que la gent veja la meua debilitat
Ja no vull que tothom tinga accés a ella
Ja no vull escriure estupideses que ni tenen gràcia i ni sentit
Ja no vull escriure ací.

No sé si és definitiu, ho he de pensar. Però ho deixe de moment
FIns que trobe una bona resposta, vos dic adéu, als pocs que s'heu molestat en prestar-me atenció.
Gràcies.

Text estrany I

2009-01-24T23:52:00.002+01:00

La seua imatge es perd, es difumina en un record que no es seu. Ja fa temps que ha perdut el control sobre els actes i mentres es dedica a buscar fotos alienes, a expoliar la memòria dels altres, no sent més que la buidor de la seua pròpia ànima. Havia estat la seua única faena en diversos dies. Ara observa i nota la sed, l'angoixa de no trobar-ne més. Vol creure's feliç i ha trobat un absurd alleujament de la pena que porta instaura en els confins del seu interior en els somriures de la resta del món. Així, mentre observa realitats que no li pertanyen, encara un mig somriure ( que tampoc li és propi) i es difumina, es deixa desaparèixer en un fum de sensacions estranyes.

Obama, la pel·lícula

2009-01-21T13:07:00.004+01:00

Obama. La paraula de les paraules, la que s' invoca en temps de trons i llamps com a encanteri miraculós. Obama és el que predica el rector gay, el kenesià orgullós, l'europeu esperançat.
Preguen pel CANVI ,amb majúscules, sí, tothom a especula, enforteix la paraula amb les mil i una virtuts i poders del recent coronat rei i senyor de la TERRA ( també en majúscules ).

Jo sóc llegenda, afirmarà orgullós mirant l'estadi abarrotat, mirant els groupies que demanen a crits la seua magnífica aparació, com l'estrella de rock que és i que els altres han ajudat a formar.
Obama, el protagonista de la pel·lícula d'acció més impressionant que s'haja creat mai. Acabarà amb la fam de la terra, amb totes les guerres i amb la INJUSTíCIA. Acabarà amb tots ells i encara li quedarà temps per eixir glamurós amb un somriure en totes les revistes del món i saludar al patriotisme amb un gest a la bandera perquè és l'heroi, el futur, i sobretot perquè és americà i cristià i amb això ho té tot assegurat. Una pel·lícula que al cap i a la fi resumeix la inquietud de qualsevol americà que es precie: salvar la Terra.
Tots aposten que serà un taquillazo! Mai cap heroi havia resultat tan rendible. I és clar que volem que ho siga, un èxit mundial! Recolzarem el seu film perquè així siga, perquè no caiga en mans de reis "villans". Anirem als cines, entusiasmats i ens fanscinarem de les màgiques paraules de l'HEROI.
Vull recordar però, que moltes vegades el que passa al cine, no són més que efectes especials.

Massa temps...

2009-01-20T11:10:00.003+01:00

massa temps sense escriure, els dits ja se'm queixaven. Mils històries efímeres que he anat imaginant, mil històries que no han trobat el seu lloc ni el trobaran...
I ara ja sóc ací, de nou, però per poc temps, per deixar fluir les paraules, perquè no em col·lapsen més el cos.
Què ganes d'acabar per poder començar de nou!!
un fins prompte
casperdut

...

2009-01-11T21:19:00.002+01:00

Et martiritzes. Mires atentament coses que et fan mal, et recrees en escenes que et torturen. Per què eixa obssessió per fer-te mal? Per què no seguir avant, hi ha tantes coses que et farien feliç... Pareixes còmoda en la tristesa, aferrada als teus records més dolorosos. Estima't. Cuida't. Mima't. Deixa de llastimar-te, sigues forta i avança, millora, canvia.
Però somrius. I el gest tort en els teus llavis m'indica que em senties, no m'escoltaves. Probablement tornaves a pensar en aquella vegada en que el cor se't va fer pedaços.

...

2009-01-10T19:39:00.000+01:00

I escoltar el soroll de les gotes en morir...

Feliç any nou

2008-12-31T17:19:00.003+01:00

Mentre el 2008 va desfilarant-se desgastat es veu, encara de lluny, com es vol perfilar un nou any. 365 dies nous, per estrenar, que esperan a l'altre costat de les campanades. De nou la preocupació es fa palesa en la gent. Serà aquest nouvingut l'oportunitat per millorar en plans i propòsits que fins ara no hem complit? Serà potser tan caòtic com el seu antecessor? I què dir sobre el que ens aguarda? Ens agradarà, serem feliços amb allò trobat?
Qui sap.
I com que ningú s'atreveix a formular una resposta clara... A gaudir dels últims moments de l'any! i que el nou, aquest cadell prenascut ens sorprenga i ens inspire cada dia.
Vos desitge bon any nou ( i vell) a tots.
Andrea

Frase

2008-12-26T23:04:00.001+01:00

La felicitat és quelcom que s'obté dels petits moments. Ara, jo sóc feliç

))Sense títol((

2008-12-19T11:23:00.005+01:00

En el corredor, se senten passes. Són lleugers murmurs que el sól despren qui et fan despertar d'un somni etern.
De qui prové el brunzit que t'ha desfet d'un somni encantador? Sense obrir els ulls no pots sinó sentir-te furiosa per haver sentit trencar un encís que havia estat coquetejant amb la teua realitat. Sense obrir els ulls, deixes de sentir-te furiosa, et desplaces cap a una desil·lusió a la que potser, estàs massa acostumada.
Experimentar el món amb els ulls tancats (per por a obrir-los) et fa observar el soroll més suau. I les passes, les passes dominen cadascun dels teus racons, amb diferents textures i marxes.
Desplaçaments, amunt,avall. El món té pressa.

I tu, tu no vols ni obrir els ulls.

Per a què.

Obssessions

2008-12-18T10:21:00.002+01:00

Algú em va dir que ser obssessiva no era sa.
Jo li vaig contestar que sí. Tenia raó. Ser obssessiva em fa un poc més desgraciada, però millor escriptora.
I sense escriure, sense escriure sí que no puc viure.

Robert Pattinson!

2008-12-08T16:21:00.000+01:00

Ho sé ho sé, he caigut. Done el prototip de friqui-fan però és que és tan perfecte... no he pogut evitar-ho
Ací us deixe un vídeo per aquelles persones que com jo, senten una debilitat extrema cap a Robert Pattinson.
Enjoy it! :P

Solitut i ones de fred

2008-12-02T21:08:00.004+01:00

Què és la solitud si no una fredor en l'esquena, un silenci abrupte, una llàgrima passada de llarg?

Què és la melancolia si no una primavera de colors grisos, amb sentiments a flor de pell?

Què és la tristesa si no l'hivern atrapat en el bell mig de l'ànima?

Què és l'hivern si no tristesa, melancolia i solitud?

Què és el fred si no la bretxa oberta entre tu i jo?

Persones I : Homes de camp

2008-11-28T18:58:00.004+01:00

Anant a la universitat, molt pròxim, entre les pancartes del macdonald's i altres publicitats enganyoses, hi ha un hort. És un hort prou gran, verd, que contrasta amb l'obscuritat grisa que simbolitzen la majoria de les ciutats.
En ell, treballen diversos homes, dos, pot ser més, doncs cada dia, quan passe amb pressa per davant es distingeixen cares noves. M'agrada el contrast que generen, ells i el seu fer pausat, davant una realitat estressada, frenètica. Homes majors, d'entre seixanta i tants i setanta i algun, amb la pell bruna, característica dels treballadors rurals, dels de veritat. M'agrada abaixar el ritme de la ciutat que se m'enduu per observar-los millor , estar atenta als seus detalls. Com si a pesar de la proximitat no pogueren estar més lluny, com si entre el seu món i el meu existís una bretxa que tan sols em deixara mirar animals a punt d'extingir-se en un zoo tancats.
I com a peces de zoo, separades del món per barrots ( en aquest cas auto-fabricats) segueixen el seu pas, indiferents a la realitat que no els és pròpia, que no els pertany.

Sh...

2008-11-20T23:09:00.003+01:00

Per un instant, per un segon... però vaig preferir callar

2008-11-20T21:56:00.004+01:00

Per un segon, només per eixe instant sostés en el temps, podria haver estat sincera, podria haver demostrat el que sentia. Per una fracció del meu món, fisura en el ser més intern, les paraules van estar a punt de brollar amb autonomia pròpia, tan sinceres que després, per la seua cristalitat m'haura fet sagnar.
Només un segon hauria marcat la diferència, hauria definit la línia difusa que conforma la nostra relació.
Per un segon, vaig tindre la força suficient per dir-te que t'estime, que em dol estimar-te. Que t'enyore en un temps que no ha existit,
Que el món desapareix al teu voltant.

Per un segon, la meua timidesa s'havia esfumat i vaig obrir la boca, amb intenció de fer-te saber tot allò que pel cap em passava.
El problema dels segons intrèpids és la seua intempestuosa durada. La meua força va esdevenir tristesa, les meues paraules es van fondre en el dubte.
Per un segon, per un instant... però vaig preferir callar.

Paraules buides

2008-11-18T09:37:00.002+01:00

Les meues paraules s'allunyen, palpitants encara, dels dominis de la certesa. Són mots que van perdent contingut a mesura que se'n van. La claredat es perd, la puresa dels sentiments que contenien també.
Hui, quan vec els meus escrits, no són ja més que paraules buides, que no transmeten. Per què vaig narrar aquestes coses? No veig que sentia sinó superficialment. No tenen sentit per mi les paraules que adés ho eren tot. Estan buides.
O potser la buida sóc jo.

Frase ressacosa

2008-11-14T10:48:00.003+01:00

Cada gota de diversió es paga una per una, al dia següent. =S

P.D : si a algú li apetix divertir-se amb la ressaca dels altres ; RESsAcA

Plorar a un desconegut

2008-11-09T22:50:00.005+01:00

Si algun dia tinc un fill, li posaré Joan, i serà tan gran com em conten que tu has sigut.

Hui, així perquè sí, com la major part de les coses que tenen vertadera importància, has aparegut en la conversació. I la teua fotografia s'ha posat gràcil sobre la taula on ens reuníem.
Pareixies tan immers en la teua novel·la, tan perdut en aquest retall de la memòria.
Hui, mentre t'observava, plorava llàgrimes seques que ningú podia veure. Pels records reconstruits a partir d'imatges i anècdotes furtades.
Trobar-te a faltar és quelcom habitual en la família. És un requisit heredat, de les paraules de ma mare, de la meua iaia. Vetllaré, des del meu coneixement restringit, perquè el teu record perdure per sempre, doncs els grans han de ser recordats i la teua absència seria potser massa dura.
M'estimaries?
Hui, mentre t'observava, la tristesa de les anècdotes perdudes, inventades en la meua ment un milió de vegades em torturava dolçament.
Si tu hagueres estat, probablement t'haguera divertit la meua falta de coordinació dalt la moto. Potser amb tu haguera aprés. I la iaia t'hauria renyat mot, per ensenyar-me, i mentre ho faria tu disimularies un somriure burleta dedicat per a mi, com un gest de la més sincera complicitat.
Trobe a faltar les discussions que en la meua memòria inventada es repetixen, vagant en termes pròxims a la realitat. Et buscaria les pessigolles criticant el teu partit, per fluix, per falta de conviccions, i acabaríem en una batalla de paraules i de conviccions.
T'estimaria.
Hui , mentre no em miraves i et mantenies al marge en la teua lectura, plorava. En homenatge a un amor que no ha trobat el seu lloc en la història.

Benvolguda amiga

2008-11-08T17:18:00.006+01:00

Fa temps que no sé de tu.Han passat molts anys des de l'última vegada que ens vàrem veure. Les dues som dones ocupades, tu ja amb els teus fills, jo amb els meus. Les nostres vides separades per moltes raons que van més enllà de les nostres decisions. La meua estima cap a tu segueix, no obstant, intacta.
Amiga meua, t'escric hui des del fons de l'ànima. Saps, de tantes altres vegades que t'he escrit, que la meua ànima només obre les portes quan rebosa tristesa. I la meua fa temps que pesa, goteta a goteta ha anat omplint cada racó del meu ser. Ara note, mentre els meus dits es desllicen pel teclat com em crema en les venes, el seu poder és massa per mi i fa tremolar cada una de les meues il·lusions.
No sóc feliç.
Vaig creure que, amb el temps, l'estimaria. Quan em vaig casar, sentia alguna cosa semblant a apreci, una espècie de complicitat d'aquells que es coneixen de molt. Després, els fills, ( ben prompte després de casats) van ocupar quasi tot el meu temps. Els vaig cedir la vida, i ara que se n'han anat de casa, em sent buida. Des de que els dos han marxat, la convivència s'ha tornat ridículament tensa. La tensió pròpia entre dos persones que de prompte s'adonen que no es coneixen.
Cada nit pense que va estar un vertader error. La raó va triomfar sobre el cor en un moment on tots ens senyalaven i repudiaven. No hi ha nit que em gite sense arrepentir-me d'haver escollit la vida que tocava, l'elecció intel·ligent , la comoditat. No hi ha nit que no pense en tu.
Potser deuríem haver fugit de la nostra realitat desfassada, allà on ningú poguera dir res.

I t'escric, des de la desesperació, encara que potser no t'arribe mai el meu cant melancòlic, encara que és fàcil que no em recordes ja. Encara que sé que és massa tard, encara que adivine que la meua vida ja està encarrilada cap al seu desenllaç, per fer-te saber que mantens el domini complet de la meua ànima, per fer-te saber que trenta anys després, encara t'estime.

Frase

2008-11-07T11:38:00.002+01:00

"I morir deu ser deixar d'escriure"

Joan Fuster

Cors buits

2008-11-06T11:06:00.003+01:00

- De nou has pensat massa Maria, no hi faces cas. No tens la capacitat d'enamorar-te. Només eres capaç de desitjar, més enllà dels teus sentits, d'una manera agosarada, a vegades infame, a vegades exagerada . Et crema el cos, no l'ànima, encara que de vegades es troben tan conectades, per totes les coses que no pots tindre.
No tens la capacitat d'estimar, no lluny de l'amor familiar, amical. No eres capaç de fugir de les quatre parets de la teua gàbia sentimental.
I t'esforces, i mires d'extreure una part de tu, mostrar-te al món tal com eres, donar sense necessitat de rebre. I només n'obtens patiment.
Tens el cor tan gran i tan buit!
- Però jo l'estime.
- Què passaria si el tingueres? Si realment entrara en la teua ment la mínima possibilitat d'èxit en alguna relació? Seguiries mostrant interés?
- Esta vegada és diferent.
- No t'esforces Maria, no pots obligar-te a estimar.

la sirena de Rbonet

2008-11-03T20:17:00.005+01:00

Sireneta

Des del balcó del meu pis

2008-11-03T15:04:00.003+01:00

Micro-relat que tinc pensat penjar a relatsencatalà.com ( si és de la vostra opinió que mereix ser penjat, clar està! ).
No és gran cosa (només assenyalar el ritme que he intenta buscar) però amb la sequia que hi ha... no es pot fer més! Prou contenta estic jo d'haver pogut extreure alguna cosa.
Ací us el deixe. Comentaris, crítiques, ben acceptats.

Des del balcó del pis, puc veure tot el tràfeg del meu carrer. Les donen que esten la roba, la gent que passa en cotxe, el fum eixint poderós de les cuines....
Però la meua vista es sol fixar en el tercer del pis de davant. Cada matí una xica, toca la guitarra poc abans de seure a dinar. És jove, de cabells rulls i rossos, i d’uns ulls que des d’aquesta distància (no massa gran en realitat) no puc arribar a encertar. Seria fàcil que fóren blaus amb eixa pell pàlida , potser, no sé, em podria equivocar.
Cada dia, sec fora – encara que ja comença a fer fred – amb el meu periòdic i un café, per sentir com va avançant. Interpreta sempre la mateixa melodia, amb un compàs lent, d’aprenent. No és una gran intèrpret, i menys, una bona cantant, però a la seua cara hi ha una concentració digna de l’artista més gran.
Em pregunte, quan l’escolte, que serà d’ella, de la jove dels cabells enredats. Què somniarà quan desperta, que la farà riure, plorar. I aleshores s’equivoca de nota , i torna a començar. S’equivoca, note, però està millorant. Aflora un somriure en el meu rostre mentre ella segueix tocant, un somriure orgullós, paternal. Em fa somriure la jove desconeguda ( la xica sense identitat ).
Mentre toca ella no pensa sino en les notes que té al davant, no hi ha arrugues en el seu rostre, es fon amb la música que fa. I jo pense, al compàs.
Algun dia sabrà tocar, afirme, i ella es cansa de la melodia dissonant. Desapareix, s’apaga el ritme que m’ha envoltat.
I torne a assolir el so propi de la rutina habitual.

Dret a somniar

2008-10-30T12:24:00.001+01:00

Feia temps que no penjava un vídeo. Me l'ha passat un company i l'he trobat genial.
Jutgeu vosaltres mateix.
Un bes...

Ja no escric

2008-10-30T10:27:00.002+01:00

Fa temps que no note eixa angoixa a dintre meu que em sacseja fins que trobe un paper.
Ja no em venen imatges al cap d'escenes mentre estic a classe i sentint al professor, sóc incapaç d'escoltar-lo.
Ja no transmet,
no puc ,
no sé.
Què ha canviat en mi?
Com la vella glòria que no he arribat mai a ser, em dedique a rellegir una i altra vegada els meus relats i/o poemes, agafant-me als últims reductes de la meua inspiració (mediocre).
Em falten tantes coses ara, que ni de l'absència puc escriure.
Bloquejades les paraules,
no sóc.
No sent.

Podràs

2008-10-28T21:11:00.003+01:00

Estàs mal, és fàcil veure-ho. Tot el teu cos demostra el teu malestar. Els ulls rojos et delaten però el somriure torçut també ho fa.
Recorda, que l'adversitat et farà forta, que cada pas és cap a endavant. I que les teues llàgrimes que hui et cremen, no seran en va.
Demà, sense canviar gaire la teua situació, seràs més capaç. Et creixeràs. I als teus ulls a poc a poc, tot anirà millorant. Una nova oportunitat per avançar.

Frase

2008-10-27T21:48:00.001+01:00

Com es pot odiar tant a una persona en només dos segons?

Estupidesa

2008-10-25T17:02:00.002+02:00

L'estupidesa ja no és una cosa que, ocasionalment, s'apodere de mi. Arribats a aquestes altures, FORMA PART de mi, em pertany. I és que hi ha dies que no es pot intentar lluitar per salvar-se, moments en què et deixaries arrossegar pe l'aigua sense esforç...
Flotant a la deriva, sense raó de ser .
Hi ha tantes coses que he fet malament, tantes que porte a l'esquena com una sobrecàrrega...
Hui són massa les coses que estan sortint malament,
no hauria de ser així.
Se suposa que sempre es va a millor,
i jo em passe la vida
estancada
en
el
fang.

Només necessitava desfogar-me.
Un bes

Imatge...

2008-10-24T11:07:00.002+02:00

Benvinguts a la reobertura!

2008-10-24T10:36:00.002+02:00

Bon dia ( per molt mal temps que faça) a tots... En especial pel meu volgudet blog, que després d'una intensa sesió de cirugia estètica ha aconseguit passar viu de l'operació, amb un resultat (pense jo des de la meua poc modesta posició de mare) prou decent...
Espere que us agrade, en el cas contrari, sempre podeu deixar-me un comentari amb les coses que milloraríeu i si és possible quina és la manera tècnica de fer-ho. Una servidora no és que siga una experta en informàtica.
Doncs això. Benvinguts sigue a la ( segona) reobertura de la bitàcora de casperdut! No us perdeu els escrits (:P)!.
Deixe per hui, amb una dita que em ve molt bé:
Al mal temps, bona cara...
Fins aviat!
Besades,
CaSperDut

Després de la pluja...

2008-10-22T21:20:00.002+02:00

Després de la pluja, quan els carrers són mullats i la brutícia va corrent carrer avall, quan els núvols ja han soltat tot el seu ploure frenètic i precipitat i el sol comença a deixar-se veure entre l'espessor grisa, pareix que un món nou es presenta al nostre davant.

Derrotada

2008-10-21T21:36:00.003+02:00

Sentir-se derrotada, la faena al coll fent-te tocar terra. L'ofegament d'un objectiu que em supera, no poder portar endavant allò que un es proposa.
Massa coses per fer-me caure, massa coses que m'impedixen la vista clara.
Bandera blanca, ja m'han derrotat tan prompte.
Necessite descansar, abans que el temps i el treball es facen finalment amb mi.

Visca la Trobada

2008-10-19T20:45:00.004+02:00

Feliç des de l'esgotament, torne hui de la trobada del Servei Lingüístic. Genial, absolutament genial, encara que ens ha faltat un poc de participació catalana i de ses illes!
Tres dies, efímers, inolvidables que em faran somriure durant molt de temps.
Sardanes, conferències, el taller, el passeig al monestir, les partides de cartes ( on mai guanyava jo xD ), l'eixida per Poblet, el mini- botelló, el concert folklòric, la demostració de pilota... Poc temps per descansar i menys encara per avorrir-se.
Espere veure-vos ben prompte a tots!
Una abraçada. Tinc l'esperança de tindre prompte fotos... Ara necessite dormir... porte de festa des del dimecres... xD